Arxiu d'etiquetes: Gestió de conflictes

La Ràbia

la-rabiaJa fa un parell de setmanes que he acabat el llibre, i a mesura que l’anava llegint pensava que n’havia de fer una entrada. El problema és que m’és complicat explicar el que he viscut i reflexionat al llarg d’aquesta lectura.

Les emocions que he anat sentint van des de la ràbia (com el títol), la tristesa, la impotència, el fàstig, la frustració, la incomprensió…

Penso que és un llibre INDISPENSABLE per a tothom i especialment per a la gent que ens dediquem al món de la docència i de l’educació. Perquè malauradament, el bulliny o l’assetjament escolar és present en tots els centres educatius perquè en algun moment de la seva història segur que algun infant o jove n’ha patit.

Des de que la novel·la ha sortit a la llum, la Lolita Bosch, ens l’ha anat comentant i explicant (vegeu l’entrevista al diarai ara), com per exemple la desagradable i desgraciada anècdota de l’enciam pansit sota la mirada condescendent del professor, i tantes, tantes històries més. És per això que us recomano que passeu per l’experiència de llegir-lo, i patiu, com he fet jo, el cop de puny a l’estòmac que provoca.

El títol del llibre és “La ràbia”, una emoció. Una emoció que ens encent i ens fa reaccionar davant la injustícia i això és el que fa la Lolita Bosch en la novel·la. Ens diu que ha trigat 30 anys en poder-nos-ho explicar en primera persona. Que el mal que fa haver patit bullying és tant gran que trigues anys i anys en poder-ho digerir (una mica), perquè les ferides hi són. És com el que comentava, ja fa força temps amb el conte dels claus, que té un final que lliga molt amb el que els comenta l’autora de La Ràbia:

“…Cuando entras en conflicto con los demás y te dejas llevar por la ira, las palabras dejan cicatrices como estas. Aunque en un primer momento no puedas verlas, las heridas verbales pueden ser tan dolorosas como las físicas. No lo olvides nunca: la ira deja señales en nuestro corazón.”

O sigui, que tota la ràbia, tota la injustícia que viu una persona assetjada per un/a assetjador/a, li deixa senyals (cicatrius) tota la vida.

Per tant, qualsevol persona que sospiti que algú pateix assetjament (àmbit escolar, àmbit caus o esplais, altres tipus d’escoles…) que actuï, que no faci com si no hagués passat res i sobretot que es tregui del cap el prejudici que si li passa això és perquè s’ho mereix o perquè ho provoca o perquè són coses de nens…

De debó penseu que algú es mereix que el maltractin o que se’n riguin?

 

Prevenció de la violència

Malauradament la violència, l’assetjament, l’abús de poder, les situacions de bullying són molt presents en el món en el que ens movem i les escoles i instituts no en són alienes, més aviat al contrari, són un dels llocs on comencen.

El vídeo que comparteixo aquí sota és una bona saccejada sobre aquest tema. On posem el focus?

Hem vist reportatges, pel·lícules sobre aquests temes i segur que també ho hem viscut de ben a prop, ja sigui perquè alguna persona del nostre entorn proper, o nosaltres mateixos, ha patit algun tipus d’abús o en el centre on treballem n’hi ha algun cas… Sembla que darrerement ens n’estem fent més conscients (com a mínim se’n fa més difusió dels casos) i a poc a poc accions que es consideraven “acceptables” perquè no eren massa greus ara ja no ho són i es busca la manera de fer-los-hi front.

Com en tota situació de convivència d’un grup heterogeni de persones, no hi ha una solució miraculosa davant un assetjament o un conflicte, no hi ha una recepta màgica però sí que existeixen metodologies que quan un conflicte està en estat larvari es puguin detectar. Com ens diuen en el vídeo que acabeu de veure: hem d’estar atents a les senyals, hem d’ampliar el focus quan observem el nostre entorn…i dotar tant a la persona que pateix la violència o l’assetjament, a l’assetjador/a i al grup d’observadors/es d’eines per a que prenguin consciència de la situació i puguin demanar ajut, comunicar-ho. En aquest aspecte és clau treballar des de la provenció, o sigui des de la idea que de conflictes n’hi ha i n’hi hauran, per tant hem de saber com afrontar-los d’una manera que sigui beneficiosa per a tothom. Entre altres aspectes, hem de treballar el grup des de la confiança, la comunicació assertiva i també l’autoestima de cada persona que l’integra.

Coaching i família

El passat dissabte, dia 21 de maig, vaig participar com a ponent en una taula de treball, en el I Congreso Nacional de Coaching y Liderazgo.

Ha estat una experiència gratificant, motivadora i de molt aprenentatge.

La taula en la qual vaig participar tractava sobre el tema de coaching i família. Hi vaig fer una presentació sobre com establir límits per a millorar la convivència familiar.

Aquí teniu la presentació:


Conflictes a l’aula: Factors d’indisciplina

Ja fa un temps vaig penjar una entrada sobre la gestió de conflictes a l’aula. Ara, en aquesta nova entrada analitzaré algunes de les causes d’aquests conflictes i que es converteixen en factors d’indisciplina.

Per què el nostre alumnat es porta malament a l’aula?

Partint d’aquest plantejament puc buscar justificacions al comportament de l’alumnat. Es porta malament perquè la seva família té problemes, perquè ha perdut la motivació, perquè la societat actual no afavoreix l’aprenentatge amb esforç….

I si canviem el plantejament de la pregunta: Per a què es porta malament el nostre alumnat a l’aula?

O sigui, què ens estan dient els nostres alumnes amb la seva actitud?

Entre altres coses, ens estan fent veure que:

  • S’avorreixen a classe
  • Veuen la incompetència del docent
  • Tenen peresa i noten la nostra mandra
  • No els agrada que els imposem les coses perquè si
  • Es senten malament si els menyspreem
  • Necessiten tenir uns límits clars

Davant aquest llistat podem investigar diferents camins per a fer-hi front:

  • Si l’alumnat s’avorreix deu ser per manca d’interès. De quina manera puc fer les classes més interessants? Com puc aconseguir que el meu alumnat s’impliqui en la classe? Es senti protagonista del seu aprenentatge?
  • La incompetència del docent es supleix amb competència. Una competència que a més d’incloure la matèria de la qual n’és especialista, ha d’aportar eines i recursos per a gestionar el grup.
  • La peresa i la mandra necessiten la motivació per a eliminar-les. Nosaltres som el motor i si nosaltres, els docents, anem a mig gas l’alumnat també.
  • Una bona manera de disminuir la comunicació autoritària i impositiva del docent és emprant el diàleg. Deixar veure al nostre alumnat que no som portadors de la veritat absoluta i que necessitem la seva opinió i col·laboració per a construir plegats l’aprenentatge a l’aula.
  • El menyspreu es pot mostrar de moltes maneres, no cal que sigui a partir de l’agressivitat i les manques de respecte i desqualificacions. A vegades ignorem a algú de manera inconscient, o el deixem amb la paraula a la boca o no li podem atendre la demanda que ens ha fet…. Què hi puc fer? Quan m’adono que això m’ha passat puc cercar a la persona i comentar-li, fer-li veure que no ha estat intencionat sinó que en aquell moment no podia atendre’l i que ja buscarem plegats un espai per fer-ho.
  • Els límits. Dins l’aula l’alumnat ha de saber quines són les regles de joc. De vegades les donem per suposades ja que porten un temps en el centre, etc… Crec que és bo recordar-les i consensuar-les.

M’agradaria que aquesta reflexió us convidés a cercar maneres de viure millor la nostra vida a l’aula!!

Un conte sobre la ira

El passat 17 de juliol, llegint el suplement “es” de La Vanguardia vaig trobar un article molt interessant de la coach Irene Orce que portava per títol “Dominar la emociones”.

En aquest article hi havia un conte sobre la ira que us escric a continuació.

“Se cuenta que un niño estaba siempre malhumorado y cada día se peleaba en el colegio con sus compañeros. Cuando se enfadaba, se abandonaba a la ira y decía y hacía cosas que herían a los demás niños. Consciente de la situación, un día su padre le dio una bolsa de clavos y le propuso que, cada vez que discutiera o se peleara con algún compañero, clavase un clavo en la puerta de su habitación.

El primer día clavó treinta y tres. Terminó agotado, y poco a poco fue descubriendo que le era más fácil controlar su ira que clavar clavos en aquella puerta. Cada vez que iba a enfadarse se acordaba de lo mucho que le costaría clavar otro clavo, y en el transcurso de las semanas siguientes, el número de clavos fue disminuyendo. Finalmente, llegó un día en que no entró en conflicto con ningún compañero.

Había logrado apaciguar su actitud y su conducta. Muy contento por su hazaña, fue corriendo a decírselo a su padre, quien sabiamente le sugirió que cada día que no se enojase desclavase uno de los clavos de la puerta. Meses más tarde, el niño volvió corriendo a los brazos de su padre para decirle que ya había sacado todos los clavos. Le había costado un gran esfuerzo.

El padre lo llevó ante la puerta de la habitación. “Te felicito”, le dijo. “Pero mira los agujeros que han quedado en la puerta. Cuando entras en conflicto con los demás y te dejas llevar por la ira, las palabras dejan cicatrices como estas. Aunque en un primer momento no puedas verlas, las heridas verbales pueden ser tan dolorosas como las físicas. No lo olvides nunca: la ira deja señales en nuestro corazón”.

Una de les coses que m’emporto d’aquest conte és el mal que fem als altres amb els nostres atacs d’ira i ràbia. Encara que ho acabem arreglant sempre quedarà una petita marca… Penso que és bàsic saber regular les nostres emocions i conèixer les conseqüències que poden tenir quan se’ns “descontrolen”.

És possible no negociar?

Igual que Paul Watzlawick es preguntava fa uns uns anys si “És possible no comunicar?”, el professor Franc Ponti trasllada la pregunta al camp de la negociació. I arriba a conclusions similars. A no ser que decidim viure aïllats de la resta dels humans, durant la nostra vida haurem de negociar contínuament. Ja sigui en el nostre àmbit professional i/o en el personal.

Què és negociar?

Procés estructurat on dues o mes parts amb interessos comuns i contraposats cedeixen part de les seves pretensions inicials per aconseguir un acord beneficiós per tots. Segons aquesta definició, en el procés negociador, ambdues parts acosten les seves posicions, tot i cedint en algun aspecte, per aconseguir una fita beneficiosa per a tothom. Ens endincem dins el paradigma del guanyar-guanyar, o sigui engradim el pastís.

Penso que aquesta definició, a voltes s’allunya d’alguna de les realitats que ens trobem. Malauradament no sempre és possible arribar a acords i per tant, hem de contemplar aquesta possibilitat dins els nostres processos negociadors.

Una bona manera d’enfocar una negociació és a partir de la NEGOCIACIÓ SITUACIONAL. Ens aporta el fet de preparar la nostra negociació tenint en compte l’altra part i adaptar-nos a l’estil més adient en cada moment. És interessant plantejar-se alguna de les preguntes següents:

  • Serveix sempre l’estil dur?
  • En tota negociació hem d’emprar el paradigma guanyar – guanyar?
  • És negatiu perdre en una negociació?
  • Com puc plantejar negociacions a llarg termini?
  • Com puc mantenir la relació amb un possible client?

I també, i ja per concloure aquesta entrada sobre la negociació, penso que és fonamental la preparació. Abans de posar-nos a negociar és imprescindible tenir una línea negociadora marcada, encara que després, durant el procés, s’hagi d’adaptar o fins i tot canviar al cent per cent.

Gestió de conflictes a l’Aula

Quan ens posem a parlar de conflictes a les aules de secundària, la imatge que ens presenta aquest noi, desorientat, aborrit, passiu (?)  massa sovint la trobem dins les aules.

Què hi podem fer?

Aquesta actitud i moltes altres que entre tots podem anar enumerant, són les que fan, que a voltes,  fer classe esdevingui una tasca complexa, per no dir impossible.

I, repeteixo, què podem fer?

Primer, anem a diferenciar el CONFLICTE del PROBLEMA: Entenc com a problema la situació que no ens agrada perquè perjudica els nostres objectius, els nostres valors i/o les nostres necessitats; en canvi, un conflicte és una relació disfuncional que s’ha anat estructurant a poc a poc i la seva resolució esdevé complexa i difícil.

Un problema es dóna en un moment determinat i si la nostra actuació és inmediata segurament es solucionarà. En canvi, si aquest problema s’ha quedat irresolt pot convertir-se en una relació disfuncional nociva, que no deixi desenvolupar la nostra tasca. Aquest problema mal gestionat esdevindrà un conflicte.

A voltes, per manca de temps, de ganes… davant de petits problemes que detectem a l’aula ens mostrem permisius, tanquem els ulls. Però el problema hi és…. Potser seria millor actuar, com per exemple parlar amb l’alumne per saber què ha passat o per comentar-li que la seva actitud, la seva resposta o la seva acció ens ha semblat fora de lloc? Aquesta pot ser una primera manera d’aturar el problema i prevenir el conflicte.

Altres propostes les trobo en la GESTIÓ DE L’AULA i la PROVENCIÓ:

GESTIÓ DE L’AULA

  • Penso que és interessant reflexionar sobre el nostre paper. Què fem davant el grup classe? Què i qui som? Penso que les respostes són tant divereses com professionals de l’educació existeixen, però hi ha d’haver un denominador comú, davant el grup classe transmitim informació, donem eines per afavorir l’aprenentatge i som model. Penso que és clau aquest concepte. Nosaltres, al posar-nos davant un grup d’alumnes esdevenim un model, ens observen, ens escolten i imiten allò que els agrada. Serà bàsic ser conscient quin tipus de relació estabim amb l’alumnat, com emprem la comunicació, com els respectem, com demanem que es respectin entre ells i elles… En aquest sentit el llenguatge assertiu és essencial, però també l’empatia i l’escolta. Ens sentim bé dins un grup quan el grup ens dóna l’autoritat, no pas quan l’exercim des del poder.

PROVENCIÓ

  • Provenir significa donar a les persones i als grups les aptituds necessàries per afrontar un conflicte. La provenció es diferencia de la prevenció de conflictess en què el seu objectiu no és el d’evitar el conflicte sinó el d’aprendre a com fer-hi front.
  • Algunes propostes, dinàmiques d’autoconeixement dins el grup. Introduir, sobretot a l’inici de la relació del docent amb el grup, petites dinàmiques de coneixement amb l’objectiu de saber qui formem part d’aquest grup i com som. Afavorir el diàleg dins el grup, consensuar entre tots les decisions i evitar les votacions ja que porten implícites el fet que hi ha guanyadors i perdedors. I sobretot fer al grup responsable del seu procés d’aprenentatge.