Arxiu d'etiquetes: Família

OPTIMISME

optimisme

Optimisme

Des del passat 10 de maig, ja fa més de 3 mesos, no he escrit res per aquí. Potser ja va sent hora, no?

Aprofito que estem en la darrera setmana d’agost i la primera de setembre, per a escriure sobre l’optimisme a partir d’un interessant article escrit per Trinitat Gilabert i publicat al suplement Criatures del diari ara. Porta per títol: L’optimisme que em va fer guanyar.

La idea que ens vol transmetre aquest text és que l’optimisme es pot aprendre i per tant també el podem encomanar. Des de la nostra posició de mares/pares o d’educadors/es, hem de ser un model d’optimisme per als nostres fills i/o alumnes. Si diem que “no ho aconseguirem” o que “és impossible”, elles i ells també ho creuran.

En aquest article la Mercè Conangla, de la fundació àmbit, ens recorda la importància del triangle: PENSAMENT – EMOCIÓ – ACCIÓ i ressalta la idea que per a ser optimistes hem de partir de pensaments que ens empoderin. Si penso que “ho puc fer”, de ben segur que generaré una emoció com ara la il·lusió i per tant em posaré en marxa cap allò que vulgui fer. En canvi, si parteixo d’un pensament tipus “això és impossible” una emoció que puc sentir és el desànim que em porta cap a la innacció.

Degut a això, i com ressalta la Meritxell Almirall en aquest mateix text, és molt important el reforç positiu. Aquesta psicòloga ens parla del reforç positiu incondicional, que és aquell que demostra a l’altre que realment creus en les seves possibilitats ja sigui per a fer-ho o per a aprendre com fer-ho. Frases com: “confio en tu”, “vinga, prova-ho i si no funciona, intenta-ho d’una altra manera”, en són un clar exemple. Aquest tipus de reforç va molt lligat al coaching educatiu, on el docent creu en les possibilitats del seu alumnat i l’anima a seguir endavant des de l’optimisme i la il·lusió.

En aquest mateix article, es pregunta a en Francesc Torralba què és l’optimisme. Ell respon des de la perspectiva de com els docents el podem transmetre al nostre alumnat. Cito les seves paraules perquè trobo que són bàsiques per a encetar el nou curs que d’aquí ben poc comença, amb ganes i alegria:

El que és clau és la confiança i l’esperança, més que l’optimisme. Cal tenir fe en l’educand i el les seves capacitats d’aprenentatge i de millorar com a ésser humà, i també cal tenir esperança que el que es transmet (coneixements, destreses, valors) anirà deixant petjada. Sense aquesta base de confiança i d’esperança és impossible educar.

Vinga, per a un inici de curs ple d’OPTIMISME!

Anuncis

Un llibre sobre adolescents

Potser en veure el títol d’aquesta entrada penseu: Un altre llibre sobre adolescents? però si n’hi ha un fotimer!!! I teniu raó. Però penso que si hi ha tants llibres sobre aquest tema deu ser perquè és un tema que ens preocupa. Als adults (mares, pares, docents…) ens interessa poder-nos comunicar i conviure bé amb les i les adolescents, oi?

30 MANAMENTS per tractar amb ADOLESCENTS, d’en Juanjo Fernández. Aquest llibre publicat per l’editorial Claret a finals de l’any 2015 vol ser una petita guia per a que els 30 manaments per tractar adolescentsadults que estem envoltats d’adolescents, ja siguin els nostres fills i filles o el nostre alumnat, trobem estratègies per a poder comunicar-nos-hi de la millor manera possible. O com a mínim, puguem sobreviure d’una manera més o menys digna a aquesta etapa tan complexa i a vegades tan incomprenssible. Tot i que hem estat adolescents, sovint se’ns oblida com ho vam viure, se’ns oblida que el que per a nosaltres, els adults, és de sentit comú, per a ells i elles no ho és, oi? Per a que us feu una idea del llibre, us deixo alguns dels “manaments” que ens proposa en Juanjo:

  • Comptaràs fins a 10… o fins al número que calgui.
  • Evitaràs dir-li el que tu feies a la seva edat, si no és que t’ho pregunta primer.
  • Preguntaràs sense interrogar.

En els fons, no és res més que aplicar el SENTIT COMÚ, però a vegades on carai el tenim aquest sentit??? Quan més el necessites més amagat està, per això ens va tant bé que de tant en tant ens ajudin a trobar-lo.

Nit de Reis

reisAvui és 5 de gener, vigília de reis. Aquesta nit anirem a dormir d’hora amb la il·lusió que demà, al llevar-nos, trobem els regals que hem escrit a la carta. És un dia màgic, oi?

L’any passat, per aquestes dates ja vaig fer una entrada compartint un vídeo sobre una particular carta als reis. Aquell cop eren els nens i les nenes que demanaven més atenció dels seus pares. Aquest era el seu desig més gran, no els calia una gran joguina si tenien la mare o el pare al seu costat. En una societat sovint massa ràpida i enfocada en produir, s’obliden les coses més bàsiques, els detalls que ens fan ser humans…

Aquest cop, la carta és ben senzilla. Demano als reis d’orient una sola cosa, demano ALEGRIA. L’alegria és una emoció, que podem sentir o no. D’una banda, això dependrà del que ens passi perquè hi ha situacións que la provoquen i també dependrà del que vulguem sentir, perquè nosaltres també ens podem fer venir l’alegria.

Als reis d’orient els demano aquella alegria que ens ajuda a llevar-nos cada matí, l’alegria de saber-nos estimats i d’estimar als altres, l’alegria de compartir el nostre dia a dia amb la gent que ens envolta, l’alegria que ens deixa entreveure l’esperança quan passem o quan vivim un mal moment, l’alegria de gaudir de la vida…

Com diu Viktor Frankl:

“Independentment de les circumstàncies que et toquin viure, sempre et queda la llibertat d’escollir com viure-les”

BONA NIT DE REIS i que us portin molta ALEGRIA!

Sant Jordi 2015

rosa 2015A casa, Sant Jordi és una festa gran. Ens agrada sortir a passejar al migdia, quan tenim als fills a l’escola i a l’institut, i  anar a veure les parades de llibres del centre de Barcelona i comprar-ne algun, tot i que és un bogeria! Per la tarda, ja amb els nens, donar un tomb per les llibreries del barri. I també participar en l’intercanvi de llibres que s’organitza a l’escola.

Dels 5 que estem a casa, penso que qui ho viu d’una manera molt especial, és el meu fill petit. Des de ja fa uns dies, està preparant unes roses a partir d’oueres i bastonets, per a regalar-les. Està tant feliç fent-ho! Que pensant en ell m’ha vingut a la ment una petit text del llibre emocionari, que ja vaig presentar en una entrada anterior, i ens explica en poques paraules el concepte de felicitat:

LA FELICITAT és diferent per a cadascú. Som feliços quan gaudim de les nostres capacitats, del que podem o sabem fer.

Què et pot fer feliç?

Plantar un taronger, encaixar les peces d’un trencaclosques, enfornar un pastís, muntar un moble, escriure un poema, resoldre problemes de matemàtiques, llegir un llibre… Hi ha moltes activitats que et poden fer feliç, si les veus com una oportunitat de gaudir.

La felicitat és una sensació de satisfacció vers la teva pròpia persona.

FELIÇ SANT JORDI!

Per cert, la imatge que acompanya aquesta entrada és una de les roses que ha fet el Nolasc.

PASSA’M LA SAL

salFa uns dies vaig veure el curtmetratge “Pass the Salt” escrit i dirigit per Matthew Abeler i vaig creure que el que havia sentit i pensat en veure’l valia la pena comentar-ho en el blog.

Tinc dos fills en edat adolescent i a vegades trobo ben difícil establir una bona comunicació amb ells. Alguns cops detecto que el que els vull explicar no els acaba d’interessar i desconnecten; altres vegades passa a l’inrevés i qui desconnecta sóc jo quan expliquen alguna cosa en un moment en que estic per altres coses. Suposo que això té a veure amb els interessos individuals que tots tenim, i és una àrea de millora a treballar. Però no és d’això del que vull parlar-vos. Perquè com a mínim, en aquests dos exemples, hi ha voluntat de comunicació, llàstima que els receptors dels missatges no “estan per la labor”, oi?

En aquest sentit s’hauria de plantejar quan convé estar atent al que els fills volen explicar-nos i com hem de comunicar-nos amb ells per a que els interessi el que els hi volem dir.

El que vull introduir en aquest breu escrit, és l’aparició d’altres “problemes” o obstacles en la comunicació amb els nostres joves. M’explico, a més a més del salt generacional existent entre pares i fills i que a vegades els temes de conversa van en sentits ben oposats o no és el millor moment per estar xerrant… des de fa uns anys han aparegut altres boicotejadors de la comunicació, a tall d’exemple:

I com podem evitar aquesta situació?

Crec que un primer pas és establir uns acords o unes normes amb els fills per a que en determinats moments tots plegats ens desconnectem de la xarxa. Per exemple a les hores dels àpats. Aquestes, acostumen a ser unes estones on tots compartim la taula i ens ofereixen l’oportunitat de parlar i explicar-nos el dia, les alegries, les penes, o fer tertúlia o discutir des de diferents òpitiques, o parlar del futur o del passat o…

Si enlloc d’això es tenen els mòbils sobre la taula i per tant converses paral·leles amb altra gent que no està sopant a casa (com el cas del curt) o hi ha la tele engegada, que realment ens abdueix i estronca qualsevol intent de conversa, estem minant un dels espais importants de comunicació familiar. I llavors, quin sentit té compartir una estona junts? On estan els espais de conversa? De quina manera podrem descobrir com ens sentim, com estem, com creixem…?

LA CARTA ALS REIS

Si teniu canalla corrent per casa, segur que porten uns dies donant-li voltes a la carta que han d’escriure als reis. Amb això els anuncis de la tele els “ajuden” força, oi?

De tots aquests anuncis, aquest any n’hi ha un que m’ha cridat l’atenció pel missatge que ens transmet. És el d’Ikea, de ben segur que molts ja l’haureu vist. M’agrada molt com està fet i la idea que ens fa arribar:

Què necessiten, realment, els nostres fills i filles?


Aquesta demanda que fan els infants de l’anunci (segurament fruit dels publicitaris encarregats de la campanya) crec que no s’allunya massa de la realitat que viuen massa nenes i nens. Els nostres fills i filles ens volen a prop, ens necessiten en el seu dia a dia. Volen compartir estones amb nosaltres per explicar-nos les seves coses, per fer-nos pessigolles, per jugar junts i riure o enfadar-nos o fer-nos petons o anar al parc o a la muntanya o quedar-nos a casa o portar-nos la contrària o explicar-nos què han fet a l’escola i preguntar-nos què hem fet a la feina o…..

Necessiten presència activa dels seus pares!!!

No n’hi ha prou en estar junts a casa i cadascú al seu racó: els petits a la tele o amb la tauleta o amb un mòbil jugant. Amb això no vull dir que no puguin fer-ho de tant en tant, però hem d’entendre que aquest recurs “fàcil” per a que el nen no molesti, convertir-lo en un costum és dolent per a ells i elles i també per a nosaltres. Els estem perdent, ens estem desconnectant del seu present, de les seves necessitats i de les nostres. Perquè el fet de tenir fills i filles ha estat una decisió nostra i n’hem de ser responsables!

No els podem “comprar” amb la joguina més fantàstica que hi hagi al mercat, i llavors desaparèixer del seu costat. Hem d’estar a prop seu i compartir plegats la vida.

Desitjo un 2015 ple de temps per compartir amb els que estimem!

i que sigui un desig per sempre….

i què deu sentir l’altre?

endollsL’empatia és una competència emocional que ens permet entendre què li passa a l’altre i comprendre les seves emocions. La podem definir com la capacitat de captar els sentiments i punts de vista de les persones i interessar-nos activament per les coses que els preocupen. En les relacions interpersonals és una habilitat fonamental.

De la mateixa manera que els endolls que acompanyen aquesta entrada, l’empatia ajuda a connectar-nos amb el nostre entorn, a preocupar-nos pels altres, en definitiva a construir xarxes.

Com senyala Rafel Bisquerra a Psicopedagogía de la Emociones, un dels aspectes a treballar quan volem ser més conscients de les emocions pròpies i dels altres és la comprensió de les emocions, que es pot explicar com la capacitat de percebre amb precisió les emocions i sentiments dels altres i implicar-se empàticament en les seves vivències emocionals.

En el món adolescent, és bàsic trabllar aquesta habilitat. Degut als canvis que experimenten al passar d’infant a jove, la relació amb el món adult es deteriora molt. Molts adolescents veuen els adults, sobretot els pares o els docents, com una amenaça a la seva afirmació. S’estan obrint pas cap a un nou món que se’ls presenta, el món dels grans i ho volen fer a la seva manera. Per això, el grup d’iguals (la colla) es converteix en la seva referència i en canvi, la relació amb l’adult (que representa la norma) entra en crisi. És llei de vida, no?

Tot i això, crec que hem d’introduir altres punts de vista en la vida de l’adolescent, els hem de fer pensar en l’empatia amb tothom que els envolta, els hem de fer qüestionar si les seves accions són bones per a tothom, si són ecològiques. No estic dient que els hem d’alliçonar o penalitzar perquè pensen com pensen, sinó que els hem d’oferir possibilitats per a que aprenguin a flexibilitzar la seva perspectiva.

El coaching és una bona metodologia per a introduir aquestes qüestions en el dia a dia amb l’adolescent. A través de preguntes es convida a l’adolescent a qüestionar-se com es relaciona amb el seu entorn. Alguns exemples:

  • Si fossis la teva mare què faries davant el que m’acabes d’explicar?
  • Imagina’t que ja ets gran i tens un fill que té la teva edat actual. Què li diries?
  • Per a què fa això el teu pare? Quina és la seva intenció?
  • Què devia pensar la teva professora quan li vas respondre d’aquella manera? Com es devia sentir?

Ja fa un temps vaig penjar una entrada on explicava un exercici que feia en la tutoria de 4ESO per a treballar precisament l’empatia. La dinàmica porta per nom Tengo un hijo adolescente. I en alguna sessió de coaching amb adolescents, l’he recuperda fent-los treballar a partir del text on la mare explica la seva perplexitat al descobrir que el seu nen ja no és “aquell nen”. Ajuda molt a entrar en la perspectiva de les seves mares i pares. La pregunta clau que els plantejo és:

  • Com es deuen sentir els teus pares davant els canvis que estàs fent?

A partir d’aquí es vertebra una conversa enfocada a entendre el punt de vista de l’altre, en definitiva, es convida a EMPATITZAR amb l’altre.