Xerrda online de Coaching Educatiu

Hola!!

Després de molt temps en silenci, torno a activar el blog.

Aquest cop us comparteixo una xerrada online que vaig realitzar el passat dijous 9 d’abril amb la gent de PrisMa.

Revisant el xat que va haver durant la xerrada, responc algunes de les preguntes que van sorgir i que no vaig poder contestar durant la xerrada.

• • El coach només pot actuar si el coachee li demana ajuda? En principi, en un procés de coaching és el coachee qui demana el servei. Quan ens posem en l’àmbit educatiu, el docent pot detectar la necessitat de l’alumne/a i comentar-li si vol fer una sessió (o una entrevista) de coaching per parlar sobre el tema. Si diu que no cal, no podem forçar-ho, però si que és interessant tornar-ho a provar més endavant, ja que pot ser que estigui més receptiu o receptiva.
  • Una finalitat de fons del coaching seria treballar aquells condicionats emocionals que dificulten l’assoliment d’objectius? Efectivament, aquesta és una de les finalitats, aportar un suport emocional cap a l’aprenentatge. Descobrir què és el que li passa a l’alumnat que no assoleix els objectius fixats i donar-li enies per a que les provi i també per a que es faci responsable del seu aprenentatge. També ajudar descobrir quin és el seu mètode d’estudi més efectiu.
  • El coaching no seria una bona tutoria ? Potser sí. La funció de la tutoria és acompanyar a l’alumnat en el seu aprenentatge i fer de pont entre l’equip docent i l’alumnat i també és la persona encarrega de parlar amb les famílies. El coaching és una metodologia enfocada cap a l’assoliment d’objectius des de la responsabilitat de cadascú que es pot utilitzar per a fer les tasques de tutoria o com una moetodologia més a utilitzar.
  • Penso que la primera quinzena escolar és just el moment per posar en pràctica aquest coaching. El primer mes és clau a l’hora de començar a grear grup. Llavors organitzar activitats de presentació, jocs d’aula i fer alguna sortida de tutoria és molt important per a començar a treballar la confiança entre els membres del grup i amb la tutora o el tutor.

La mirada

Fa uns anys, llegint la revista Guix, vaig descobrir el text que reprodueixo a continuació. És un text que tots i totes hem de tenir present perquè en poques frases descriu a la perfecció el que per a mi significa mirar a l’altre.

En el cas particular dels centres educatius, la mirada fa que l’infant o jove percebi que hi ets, encara que a vegades no articulis paraula. Amb els ulls acompanyem l’aprenentatge, enfortim el vincle, animem a seguir endavant… i com bé diu el text, ajudem a engrandir l’autoestima.

És tant important la mirada!

“Allò que no és mirat, no existeix.

La mirada de l’altre ofega la soledat i obre les portes del reconeixement, de l’autoestima, de la confiança en un mateix i del benestar.

Si l’altre et mira, et sents acompanyat en el que fas.

Si mires l’altre, li demostres que t’importa qui és o què fa.

De vegades, allò que no pot ser dit amb la paraula, pot ser expressat amb la mirada.

Cal donar valor als moments en què els ulls no tenen pressa i s’aturen en els petits detalls; les mirades plenes d’afecte i d’intencions; als moments en què perdem de vista la resta del món perquè estem MIRANT una cosa o, més important encara, ALGÚ.

A tothom li agrada ser aquest algú, notar que no som indiferents per la resta i sentir-nos estimats.

“Aturar-se, observar i deixar que es desperti l’emoció amb la mirada, és l’inici d’un diàleg.”

A l’escola, parlem i escoltem amb els ulls.”

Escola Infantil Somriures-Terrassa. Salut Emocional. Revista Guix d’infantil nº 59, pàgina 22

Sovint, quan parlo de coaching educatiu i de la importància de l’escolta, una de les habilitats indispensable per poder atendre a l’altre, introdueixo l’escolta amb els ulls. Perquè, amb els ulls també s’escolta i molt! Mirar a l’altre és sentir-lo present i reconeixe’l, i al mateix temps també sentir-te reconegut per l’altre.

Prevenció de la violència

Malauradament la violència, l’assetjament, l’abús de poder, les situacions de bullying són molt presents en el món en el que ens movem i les escoles i instituts no en són alienes, més aviat al contrari, són un dels llocs on comencen.

El vídeo que comparteixo aquí sota és una bona saccejada sobre aquest tema. On posem el focus?

Hem vist reportatges, pel·lícules sobre aquests temes i segur que també ho hem viscut de ben a prop, ja sigui perquè alguna persona del nostre entorn proper, o nosaltres mateixos, ha patit algun tipus d’abús o en el centre on treballem n’hi ha algun cas… Sembla que darrerement ens n’estem fent més conscients (com a mínim se’n fa més difusió dels casos) i a poc a poc accions que es consideraven “acceptables” perquè no eren massa greus ara ja no ho són i es busca la manera de fer-los-hi front.

Com en tota situació de convivència d’un grup heterogeni de persones, no hi ha una solució miraculosa davant un assetjament o un conflicte, no hi ha una recepta màgica però sí que existeixen metodologies que quan un conflicte està en estat larvari es puguin detectar. Com ens diuen en el vídeo que acabeu de veure: hem d’estar atents a les senyals, hem d’ampliar el focus quan observem el nostre entorn…i dotar tant a la persona que pateix la violència o l’assetjament, a l’assetjador/a i al grup d’observadors/es d’eines per a que prenguin consciència de la situació i puguin demanar ajut, comunicar-ho. En aquest aspecte és clau treballar des de la provenció, o sigui des de la idea que de conflictes n’hi ha i n’hi hauran, per tant hem de saber com afrontar-los d’una manera que sigui beneficiosa per a tothom. Entre altres aspectes, hem de treballar el grup des de la confiança, la comunicació assertiva i també l’autoestima de cada persona que l’integra.

OPTIMISME

Optimisme

Des del passat 10 de maig, ja fa més de 3 mesos, no he escrit res per aquí. Potser ja va sent hora, no?

Aprofito que estem en la darrera setmana d’agost i la primera de setembre, per a escriure sobre l’optimisme a partir d’un interessant article escrit per Trinitat Gilabert i publicat al suplement Criatures del diari ara. Porta per títol: L’optimisme que em va fer guanyar.

La idea que ens vol transmetre aquest text és que l’optimisme es pot aprendre i per tant també el podem encomanar. Des de la nostra posició de mares/pares o d’educadors/es, hem de ser un model d’optimisme per als nostres fills i/o alumnes. Si diem que “no ho aconseguirem” o que “és impossible”, elles i ells també ho creuran.

En aquest article la Mercè Conangla, de la fundació àmbit, ens recorda la importància del triangle: PENSAMENT – EMOCIÓ – ACCIÓ i ressalta la idea que per a ser optimistes hem de partir de pensaments que ens empoderin. Si penso que “ho puc fer”, de ben segur que generaré una emoció com ara la il·lusió i per tant em posaré en marxa cap allò que vulgui fer. En canvi, si parteixo d’un pensament tipus “això és impossible” una emoció que puc sentir és el desànim que em porta cap a la innacció.

Degut a això, i com ressalta la Meritxell Almirall en aquest mateix text, és molt important el reforç positiu. Aquesta psicòloga ens parla del reforç positiu incondicional, que és aquell que demostra a l’altre que realment creus en les seves possibilitats ja sigui per a fer-ho o per a aprendre com fer-ho. Frases com: “confio en tu”, “vinga, prova-ho i si no funciona, intenta-ho d’una altra manera”, en són un clar exemple. Aquest tipus de reforç va molt lligat al coaching educatiu, on el docent creu en les possibilitats del seu alumnat i l’anima a seguir endavant des de l’optimisme i la il·lusió.

En aquest mateix article, es pregunta a en Francesc Torralba què és l’optimisme. Ell respon des de la perspectiva de com els docents el podem transmetre al nostre alumnat. Cito les seves paraules perquè trobo que són bàsiques per a encetar el nou curs que d’aquí ben poc comença, amb ganes i alegria:

El que és clau és la confiança i l’esperança, més que l’optimisme. Cal tenir fe en l’educand i el les seves capacitats d’aprenentatge i de millorar com a ésser humà, i també cal tenir esperança que el que es transmet (coneixements, destreses, valors) anirà deixant petjada. Sense aquesta base de confiança i d’esperança és impossible educar.

Vinga, per a un inici de curs ple d’OPTIMISME!

Un llibre sobre coaching educatiu

Fa dues setmanes vaig tenir el plaer d’anar a la presentació del llibre “El Coaching en Educación” que han escrit a quatre mans en Toni Giner i la Roser Lladó.

El llibre està fet des de l’ICE de la UB, i és el resultat de 10 anys implementant programes i formació a docents en el camp del coaching i l’acompanyament a l’alumnat.

Aquesta obra aporta, des de la rigurositat i la pràctica, els fonaments del que molts entenem per coaching educatiu. Ens explica l’origen d’aquesta metodologia i el potencial que té dins l’àmbit de l’educació. Ja que el coaching treballa des de la responsabilització, o sigui, des de la idea que qui vol engegar un canvi se n’ha de fer responsable i deixar de banda el victimisme i les excuses.

En el món de l’educació, estic convençut, que la majoria de docents busquem això: aconseguir que l’alumnat es faci responsable del seu propi aprenentatge. I a més a més que el visqui des de l’alegria i la motivació.

Per tant, un text com aquest aporta metodologia, exemples i moltes dinàmiques per animar-se a fer canvis amb la manera com ens relacionem dins els centres educatius.

D’altra banda, i relacionat amb aquest tema, des de la Universitat de Barcelona i codirigit per Toni Giner, s’engegarà el proper mes de gener un Postgrau en Mentoria i Coaching en Educació. Si voleu aprofundir i especialitzar-vos en aquest tema, ja sabeu on podeu dirigir-vos.

Merlí i Sòcrates

Després de més de 5 mesos sense escriure res, reinicio les entrades al blog.

Ja fa massa temps que ho estic demorant. Quan no és un all és una ceba… i avui he decidit que ja n’hi ha prou, que val la pena continuar compartint idees, recursos, reflexions, experiències, projectes engrescadors sobre educació, emocions i coaching.

He pensat que una bona manera de tornar a començar és parlar una mica de la sèrie Merlí que actualment emeten els dilluns a la nit a TV3. La meva idea no és fer una crítica sobre la sèrie, però sí rescatar alguna frase que en Merlí, el professor protagonista, dedica al seu alumnat de primer de batxillerat, quan explica la filosofia socràtica.

En Merlí, plantat al mig de l’aula i captant tota l’atenció dels nois i noies, els diu:

“Us està bé el que els vostres pares us han inculcat creient que és el millor per a vosaltres?… No deixeu que ningú us imposi la manera de pensar. Ja sou prou grans per pensar per vosaltres mateixos “

Aquest professor està retant al seu alumnat a pensar. Els fa un toc d’atenció per a que prenguin consciència que ja no són tan petits i que poden reflexionar per ells mateixos i decidir el que volen.

I em pregunto… com a docents, ja deixem que el nostre alumnat decideixi? els aportem suficients eines per a que siguin autònoms i puguin qüestionar-nos el que fem i com ho fem?  Estem preparats i preparades a rebre aquests tipus d’intervencions? Els hi hem donat permís per a que ho facin?

I també com a pare (i actualment amb dos adolescents rondant per casa…) em regunto si els deixo sufiencient llibertat per a que puguin pensar per ells mateixos, puguin reflexionar, qüestionar, mostrar desacord i discutir… perquè crec que qüestionar-se les coses és bàsic per a crèixer i madurar.

En el fons, ja fa més de 2000 anys, Sòcrates, a partr de l’art de la maièutica, feia alguna cosa similar amb els seus deixebles. Els qüestionava i els escoltava per a que anéssin trobant la “seva” veritat i construir la seva identitat.

Aquí us deixo el capítol per si voleu veure les paraules d’en Merlí, les reaccions de l’alumnat i de les famílies en el seu context.

Curs presencial a Barcelona de Coaching per a docents

Des del Col·legi de Doctors i LLicenciats de Catalunya, hem organitzat per als mesos de febrer i març de 2015 una nova edició del curs de Coaching per a Docents dins el marc de la programació d’hivern.

És un curs de 15 hores, format per 5 sessions de 3 hores cada una. Començarà el dimecres 11 de febrer de 18:00 a 21:00 hores i acabarà el dimecres 11 de març.

En aquesta formació coneixerem el coaching i la seva aplicabilitat en el món educatiu, ja sigui a l’aula, a les entrevistes individuals amb els alumnes, entrevistes amb les famílies i la relació amb els companys i companyes del centre educatiu.

Aquest curs va adreçat a qualsevol persona vinculada al món docent: professionals de les Llars d’Infants, de les Escoles d’Infantil i Primària i dels Instituts de Secundària, Cicles Formatius i Batxillerat.

Si us hi voleu inscriure ho podeu fer seguint l’enllaç: INSCRIPCIÓ o a la pàgina web cdl.cat, a l’apartat de formació permanent.

Espero que trobeu engrescadora aquesta proposta i ens puguem posar en marxa aquest febrer!

A l’Escola Oficial d’Idiomes

La setmana passada vaig acabar una formació en coaching educatiu als claustres de tres escoles oficials d’idiomes: la de Banyoles, la de Blanes i la d’Olot. En total eren 18 professores i professors amb moltes ganes d’aprendre.

Ha estat un curs de 20 hores on hem treballat :

• La conversa coaching i la seva aplicació en l’àmbit educatiu
• Les habilitats coaching
  • Connectar amb el grup
  • Recursos emocionals
  • Escoltar
  • Fer preguntes poderoses
  • El feedback
• La motivació a l’aula i la motivació en el claustre de professors
• Comunicació i assertivitat
• El lideratge a l’aula

L’experiència ha estat molt bona. El grup ha participat molt activament i amb ganes a les diferents propostes que els vaig anar presentant. A més a més, com que el curs s’ha realitzat amb una periodicitat setmanal, a mesura que avançava, alguns dels integrants del grup han anat comentant petits canvis i algunes experiències de coaching que han anat provant en el seu dia a dia a l’escola.

Com per exemple,

No anticipar la resposta davant un problema i deixar que l’alumne pensi una estoneta cercant una possible solució.

Introduir alguna activitat de reflexió personal i de coneixement de grup.

Plantejar al grup preguntes per a que s’autoavaluin en el seu procés d’aprenentatge.

En la part final del curs vaig demanar-los un feedback sobre la formació i el coaching. Alguns dels comentaris van ser:

“Jo m’enduc la idea de deixar que l’alumne faci una part del camí cap a la solució del seu problema. No donar-li immediatament la solució, sinó ajudar-lo a buscar-la. D’aquesta manera probablement se sentirà més motivat a aplicar una solució que no li hagi estat imposada.”

“M’ha agradat molt el curs en general. M’ha fet veure actituds que puc millorar a l’hora de parlar amb els meus alumnes. M’ha agradat el fet d’apostar pel positivisme i d’intentar treure el millor de cadascú i de cada situació. Ha estat divertit i molt agradable.”

“Moltes gràcies!!! Thank you!! Feia mandra venir un divendres a la tarda, però, després, surts animat de la classe pensant en coses que ni t’havies plantejat. Has proposat unes activitats molt dinàmiques, entretingudes i amb contingut.”

“Molt interessant i entretingut. Amb moltes propostes i idees que conviden a la reflexió. De ben segur, d’alguna manera o altra, acabarem aplicant alguna cosa en la nostra tasca com a docents.”

Moltes gràcies a les tres escoles i fins aviat!!!!

El conte del mestre i l’escorpí

En l’anterior entrada us vaig posar un vídeo on la Rita Pierson ens explicava la seva experiència com a mestra. Una experiència que és tot un exemple.

Avui us proposo la lectura d’un breu conte per a que reflexionem plegats sobre la vocació de ser docent. És el conte del mestre i l’escorpí i diu així:

Un mestre oriental, quan va veure com un escorpí s’estava ofegant, va decidir treure´l de l’aigua.
Quan ho va fer, l’escorpí el va picar. Per la reacció al dolor, el mestre el va deixar anar, i l’animal va caure a l’aigua i de nou estava ofegant-se.
El mestre va intentar treure’l una altra vegada, i una altra vegada l’escorpí el va picar.
Algú que ho havia observat tot, es va apropar al mestre i li va dir: “Perdoni… però vostè és tossut! No entén que cada vegada que intenti treure’l de l’aigua el picarà?”.
El mestre va respondre: “La naturalesa de l’escorpí és picar, i això no farà canviar la meva, que és ajudar”.
I llavors, ajudant-se d’una fulla, el mestre va treure l’escorpí de l’aigua i li va salvar la vida.
No canviïs la teva naturalesa si algú et fa mal; només pren precaucions.

Per a mi, aquest, és un conte que resumeix perfectament, entre altres, la relació docent – alumnat. Quan ens posem davant els nostres alumnes pot passar de tot, oi? Hi ha dies que et sents bé a l’aula i notes com tot va fluint. En canvi altres moments les coses no van tant bé com esperem. Ens trobem en situacions difícils i hem de ser conscients i recordar quina és la nostra missió. O sigui, per què hem escollit estar on estem. I com explica el conte, potser el que haurem de fer és canviar d’estratègia i prendre precaucions.

RITA PIERSON. Bon inici de curs!

Bon dia i bon inici de curs!

Avui s’han tornat a omplir les aules després de les vacances estiuenques, ha tornat la vida a l’escola, els passadissos estan plens de converses, rialles, abraçades, retrobaments…

Doncs per a celebrar-ho, comparteixo amb voslatres un vídeo d’una mestra jubilada, la Rita Pierson, que ens ofereix una fantàstica xerrada. Plena de tresors que convé tinguem en compte. Ens comenta que al llarg de la seva vida com a mestra ha viscut motes reformes educatives (potser això us sona, oi?) algunes bones i altres no tant, però ella ha fixat el focus de la seva professió en cercar la connexió amb el seu alumnat. Ens comenta que cap aprenentatge significatiu es durà a terme si no hi ha una relació significativa a l’aula. Ho exemplifica amb la següent frase: “els nens i nenes no aprenen de la gent que no els agrada”.

Però a nosaltres també ens passa el mateix. Hi ha nens i nenes que ens agraden i altres que ens agraden menys. Què hem de fer? Doncs, hem d’aconseguir que no se n’adonin d’això. Tots i totes s’han de sentir escoltats i estimats.

Aquí us deixo el vídeo!!

Espero que el gaudiu