Arxiu d'etiquetes: Lideratge

Nit de Reis

reisAvui és 5 de gener, vigília de reis. Aquesta nit anirem a dormir d’hora amb la il·lusió que demà, al llevar-nos, trobem els regals que hem escrit a la carta. És un dia màgic, oi?

L’any passat, per aquestes dates ja vaig fer una entrada compartint un vídeo sobre una particular carta als reis. Aquell cop eren els nens i les nenes que demanaven més atenció dels seus pares. Aquest era el seu desig més gran, no els calia una gran joguina si tenien la mare o el pare al seu costat. En una societat sovint massa ràpida i enfocada en produir, s’obliden les coses més bàsiques, els detalls que ens fan ser humans…

Aquest cop, la carta és ben senzilla. Demano als reis d’orient una sola cosa, demano ALEGRIA. L’alegria és una emoció, que podem sentir o no. D’una banda, això dependrà del que ens passi perquè hi ha situacións que la provoquen i també dependrà del que vulguem sentir, perquè nosaltres també ens podem fer venir l’alegria.

Als reis d’orient els demano aquella alegria que ens ajuda a llevar-nos cada matí, l’alegria de saber-nos estimats i d’estimar als altres, l’alegria de compartir el nostre dia a dia amb la gent que ens envolta, l’alegria que ens deixa entreveure l’esperança quan passem o quan vivim un mal moment, l’alegria de gaudir de la vida…

Com diu Viktor Frankl:

“Independentment de les circumstàncies que et toquin viure, sempre et queda la llibertat d’escollir com viure-les”

BONA NIT DE REIS i que us portin molta ALEGRIA!

Anuncis

Curs presencial a Barcelona de Coaching per a docents

coaching docentsDes del Col·legi de Doctors i LLicenciats de Catalunya, hem organitzat per als mesos de febrer i març de 2015 una nova edició del curs de Coaching per a Docents dins el marc de la programació d’hivern.

És un curs de 15 hores, format per 5 sessions de 3 hores cada una. Començarà el dimecres 11 de febrer de 18:00 a 21:00 hores i acabarà el dimecres 11 de març.

En aquesta formació coneixerem el coaching i la seva aplicabilitat en el món educatiu, ja sigui a l’aula, a les entrevistes individuals amb els alumnes, entrevistes amb les famílies i la relació amb els companys i companyes del centre educatiu.

Aquest curs va adreçat a qualsevol persona vinculada al món docent: professionals de les Llars d’Infants, de les Escoles d’Infantil i Primària i dels Instituts de Secundària, Cicles Formatius i Batxillerat.

Si us hi voleu inscriure ho podeu fer seguint l’enllaç: INSCRIPCIÓ o a la pàgina web cdl.cat, a l’apartat de formació permanent.

Espero que trobeu engrescadora aquesta proposta i ens puguem posar en marxa aquest febrer!

HÀBITS

Sota aquest títol vaig trobar una història que ens convida a reflexionar sobre alguns dels nostres hàbits i el que ens ha portat a assumir-los.

La història, crec, que és força coneguda i diu així:

Realitzant un experiment , un grup de científics va col·locar cinc micos en una gàbia, al centre hi havia una escala amb un manat de plàtans a la part superior.

Cada vegada que un dels micos començava a pujar l’escala per arribar als plàtans, els científics abocaven aigua freda sobre els animals que estaven a sota.

Després d’un temps, els micos que estaven a terra van adoptar un nou comportament : Cada vegada que algun d’ells feia un intent de pujar l’escala, els altres, físicament ho impedien fins i tot per mitjans violents.

Al cap d’un temps, els micos van cedir als seus esforços per pujar l’escala, malgrat la temptació dels plàtans en la part superior. Llavors, els científics van substituir una de les mones de la gàbia, i el primer que va intentar fer el nou mico va ser pujar l’escala . Aquest intent va ser ràpidament frustrat amb determinació i amb violència pels altres micos. Després d’una sèrie de dolorosos esforços, el nou simi va deixar de provar-ho.

Els científics llavors van portar una altra mona, que també va realitzar un intent de pujar l’escala. Aquesta vegada , el nou mico anterior es va sumar amb entusiasme a la violenta forma d’impedir que pugés l’escala.

El mateix ritual es va anar repetint quan es van reemplaçar el tercer, el quart i el cinquè fins que cap dels animals de la gàbia formava part dels cinc originals .

Els científics es van quedar amb cinc micos que tot i mai haver experimentat el tractament d’aigües fredes , van seguir atacant al que tractés d’arribar als plàtans.

Abans de continuar parlant del que significa aquest relat, comentar-vos que no he trobat cap referència que demostri que l’experiment dels micos és cert. Es pot trobar a moltes pàgines web i blogs, fins i tot existeixen vídeos explicatius (per exemple aquí) però em penso que no deixa de ser un conte més, com molt bé ens diu: Alejandro Gamero en el seu Blog.

Tot i això, la història és suficientment interessant per aturar-se un moment a rumiar-hi:

  • Com relacionem les nostres creences amb els nostres hàbits? o dit d’una altra manera, en l’origen d’alguns dels nostres hàbits hi ha una creença?
  • Algun cop t’has preguntat perquè et comportes com et comportes davant algunes situacions concretes?
  • Què passaria si canviessis algun hàbit?
  • Quin és l’objectiu d’algun hàbit teu?
  • Al teu voltant hi ha micos que no et deixen agafar els plàtans? Què pots fer?
  • Quin dels meus hàbits m’està estancant?

Quan els patrons es trenquen , sorgeixen nous mons

Tuli Kupferberg

JO SÓC JO. TU ETS TU.

mans

Jo sóc Jo. Tu ets Tu.

Jo no estic en aquest món per complir les teves expectatives.
Tu no estàs en aquest món
per complir les meves.
Tu ets Tu. Jo sóc Jo.

Si en algun moment o en algun punt ens trobem
serà meravellós.
Si no, no es pot posar remei.
Falto d’amor a mi mateix
quan en l’intent de complaure’t em traeixo.

Falto d’amor a Tu quan intento que siguis com jo vull en lloc d’acceptar-te com realment ets.

Tu ets Tu i Jo sóc Jo.

Fritz Perls

Aquest text que acabo de copiar és l’oració d’en Fritz Perls, el creador de la teràpia Gestalt. És un escrit fantàstic, que tant de bo tots tinguéssim present quan ens relacionem amb els altres. Construir relacions a partir del respecte.

LA CULPA-HABILITAT

El novembre del 2008, a la contra de La Vanguardia, es va publicar una entrevista que en Lluís Amiguet realitzà a en Fred Kofman, assessor en lideratge i assessor i president d’Axialnet.

Tot i que ja fa gairebé 4 anys que es va escriure aquesta entrevista, penso que continua estant d’actualitat. No ha perdut vigència. El punt de vista que ens ofereix en Kofman sobre com ens posicionem davant la pròpia responsabilitat dels nostres actes és reveladora: ets víctima del teu destí, de la teva vida o n’ets el protagonista?

Com afrontes els reptes del teu dia a dia?

Vius des de la culpabilitat? Des de la queixa…. o te’n fas responsable i cerques solucions?

Aquí us deixo l’entrevista, a veure què us sembla.

culpa-habilidad

Desconnectar per a connectar

Sota aquest títol hi ha un vídeo a Youtube d’un anunci tailandès. El vídeo convida a reflexionar què és el que cadascú prioritza, la gran pregunta sobre gestió del temps:

  • En què destino el temps que tinc?
  • Què és primer la màquina o la persona?
  • Tinc en compte els altres tant com vull?
  • Què prioritzo en cada moment?
  • Com comparteixo el meu temps?
  • Què faig quan em sobra temps?

Aquestes i altres preguntes són les que m’han sorgit en veure aquest anunci.

I a vosaltres, què us suggereix?

El Cien Existe

En un curs que he estat tutoritzant aquest estiu, una alumna, l’Aida, ens va ensenyar aquest poema.

A veure què us sembla!

En cambio el cien existe (Loris Malaguzzi)

El niño
está hecho de cien.

El niño tiene
cien lenguas
cien manos
cien pensamientos
cien maneras de pensar
de jugar y de hablar
cien, siempre cien
maneras de escuchar
de sorprenderse, de amar
cien alegrías
para cantar y entender
cien mundos
que descubrir
cien mundos
que inventar
cien mundos
que soñar.

El niño tiene
cien lenguas
(y además cien, cien, y cien)
pero se le roban noventa y nueve.

La escuela y la cultura
le separan la cabeza del cuerpo.

Le hablan:
de pensar sin manos
de actuar sin cabeza
de escuchar y no hablar
de entender sin alegria
de amar y sorprenderse
sólo en Pascua y en Navidad.

Le hablan:
de descubrir el mundo que ya existe
y de cien
le roban noventa y nueve.

Le dicen
que el juego y el trabajo,
la realidad y la fantasía,
la ciencia y la imaginación,
el cielo y la tierra,
la razón y el sueño,
son cosas
que no van juntas.

Le dicen en suma
que el cien no existe.

Y el niño dice:
En cambio el cien existe.

Dóna una visió pessimista de l’educació. Per sort, nosaltres tenim la clau per a que això sigui totalment diferent i que per al nostre alumnat existeixi el cent, el mil i…

Gràcies Aida!