Projectes a Secundària?

Dissabte passat al diari Ara, la portada del seu suplement Criatures em va cridar l’atenció. Com podeu veure aquí al costat, sembla una aula de secundària “diferent” i el títol: Estudiar a secundària per projectes, ja t’ajuda a fer-te una idea que aquests joves estan inmersos en algun projecte…

Ja fa un temps que la metodologia de treballar per projectes es va provant. Molts centres de primària l’estan adoptant en algunes àrees, sobretot en coneixement del medi, i de manera tímida, a secundària també. Us deixo l’enllaç a l’article AQUÍ a veure què en penseu.

L’article parla de les experiències en aquesta metodologia d’alguns centres capdavanters en la innovació, que potser alguns ja coneixem: l’Institut de Sils, Les Vinyes de Castellbisbal o l’Apel·les Mestres de l’Hospitalet. I està molt bé que se’n faci difusió. I a més a més d’aquests centres que fa un temps van fer l’aposta per a una ESO més propera al món real i invertir algunes hores setmanals a fer projectes, a ensenyar al seu alumnat a treballar en equip, a despertar-los la creativitat, el compromís en la tasca, la importància de les bones relacions interpersonals i sobretot a fugir del “más de lo mismo” de les avorridíssimes classes magistrals i passives, n’existeixen moltes altres exepriències en centres que a poc a poc van fent canvis.

Darrerament en molts dels centres on he col·laborat com a formador o assessor, un dels temes que més preocupa és com aconseguir motivar a l’alumnat i oferir-los uns continguts atractius i sobretot útils. Fugir de l’excés de memortització i mecanització (sobretot la idea de canviar les classes, no podem estar plantejant les classes com fa 30 anys, perquè estan totalment obsoletes, la societat ha canviat i per tant l’alumnat també!!!) i entrar més a l’acció. I sembla, que introduir treball per projectes, l’aprenentatge basat en problemes, la gamificació, l’aprenentatge i servei (APS) i altres metodologies actives… és el primer pas per a trencar la inèrcia de l’herència que arrosseguem del sistema educatiu dels darrers 70 anys. Per sort, s’està fent una mirada cap a la història i s’està recuperant l’esperit de les escoles d’abans de la guerra, on ja es treballava des d’una metodologia molt més oberta i centrada en el desenvolupament emocional i cognitiu de l’alumnat. La clau de l’èxit d’aquests canvis està en l’equip docent. És el clauestre qui ha de fer el canvi i treballar com un equip i dissenyar un projecte educatiu adient a les necessitats de l’alumnat.

Tornant a l’article que ha motivat aquesta entrada, m’ha agradat molt poder llegir l’opinió d’alguns alumnes que han estudiat des d’aquesta metodologia i tot el que els ha aportat. Veure bons resultats en els joves que han estudiat des d’aquest nou paradigma ajuda molt a esbair temors i recels envers aquesta educació més pràctica, participativa i flexible.

I per acabar, transcric unes paraules de la Iolanda Arboleas, directora de l’Institut de Sils:

“….Teníem clar que volíem un centre realment inclusiu. El model tradicional no arriba a tothom, s’ha d’oferir una riquesa didàctica que permeti a tot tipus d’alumnes trobar el seu espai i sentir que poden crèixer.”