Xerrda online de Coaching Educatiu

Hola!!

Després de molt temps en silenci, torno a activar el blog.

Aquest cop us comparteixo una xerrada online que vaig realitzar el passat dijous 9 d’abril amb la gent de PrisMa.

Revisant el xat que va haver durant la xerrada, responc algunes de les preguntes que van sorgir i que no vaig poder contestar durant la xerrada.

• • El coach només pot actuar si el coachee li demana ajuda? En principi, en un procés de coaching és el coachee qui demana el servei. Quan ens posem en l’àmbit educatiu, el docent pot detectar la necessitat de l’alumne/a i comentar-li si vol fer una sessió (o una entrevista) de coaching per parlar sobre el tema. Si diu que no cal, no podem forçar-ho, però si que és interessant tornar-ho a provar més endavant, ja que pot ser que estigui més receptiu o receptiva.
  • Una finalitat de fons del coaching seria treballar aquells condicionats emocionals que dificulten l’assoliment d’objectius? Efectivament, aquesta és una de les finalitats, aportar un suport emocional cap a l’aprenentatge. Descobrir què és el que li passa a l’alumnat que no assoleix els objectius fixats i donar-li enies per a que les provi i també per a que es faci responsable del seu aprenentatge. També ajudar descobrir quin és el seu mètode d’estudi més efectiu.
  • El coaching no seria una bona tutoria ? Potser sí. La funció de la tutoria és acompanyar a l’alumnat en el seu aprenentatge i fer de pont entre l’equip docent i l’alumnat i també és la persona encarrega de parlar amb les famílies. El coaching és una metodologia enfocada cap a l’assoliment d’objectius des de la responsabilitat de cadascú que es pot utilitzar per a fer les tasques de tutoria o com una moetodologia més a utilitzar.
  • Penso que la primera quinzena escolar és just el moment per posar en pràctica aquest coaching. El primer mes és clau a l’hora de començar a grear grup. Llavors organitzar activitats de presentació, jocs d’aula i fer alguna sortida de tutoria és molt important per a començar a treballar la confiança entre els membres del grup i amb la tutora o el tutor.

Projectes a Secundària?

Dissabte passat al diari Ara, la portada del seu suplement Criatures em va cridar l’atenció. Com podeu veure aquí al costat, sembla una aula de secundària “diferent” i el títol: Estudiar a secundària per projectes, ja t’ajuda a fer-te una idea que aquests joves estan inmersos en algun projecte…

Ja fa un temps que la metodologia de treballar per projectes es va provant. Molts centres de primària l’estan adoptant en algunes àrees, sobretot en coneixement del medi, i de manera tímida, a secundària també. Us deixo l’enllaç a l’article AQUÍ a veure què en penseu.

L’article parla de les experiències en aquesta metodologia d’alguns centres capdavanters en la innovació, que potser alguns ja coneixem: l’Institut de Sils, Les Vinyes de Castellbisbal o l’Apel·les Mestres de l’Hospitalet. I està molt bé que se’n faci difusió. I a més a més d’aquests centres que fa un temps van fer l’aposta per a una ESO més propera al món real i invertir algunes hores setmanals a fer projectes, a ensenyar al seu alumnat a treballar en equip, a despertar-los la creativitat, el compromís en la tasca, la importància de les bones relacions interpersonals i sobretot a fugir del “más de lo mismo” de les avorridíssimes classes magistrals i passives, n’existeixen moltes altres exepriències en centres que a poc a poc van fent canvis.

Darrerament en molts dels centres on he col·laborat com a formador o assessor, un dels temes que més preocupa és com aconseguir motivar a l’alumnat i oferir-los uns continguts atractius i sobretot útils. Fugir de l’excés de memortització i mecanització (sobretot la idea de canviar les classes, no podem estar plantejant les classes com fa 30 anys, perquè estan totalment obsoletes, la societat ha canviat i per tant l’alumnat també!!!) i entrar més a l’acció. I sembla, que introduir treball per projectes, l’aprenentatge basat en problemes, la gamificació, l’aprenentatge i servei (APS) i altres metodologies actives… és el primer pas per a trencar la inèrcia de l’herència que arrosseguem del sistema educatiu dels darrers 70 anys. Per sort, s’està fent una mirada cap a la història i s’està recuperant l’esperit de les escoles d’abans de la guerra, on ja es treballava des d’una metodologia molt més oberta i centrada en el desenvolupament emocional i cognitiu de l’alumnat. La clau de l’èxit d’aquests canvis està en l’equip docent. És el clauestre qui ha de fer el canvi i treballar com un equip i dissenyar un projecte educatiu adient a les necessitats de l’alumnat.

Tornant a l’article que ha motivat aquesta entrada, m’ha agradat molt poder llegir l’opinió d’alguns alumnes que han estudiat des d’aquesta metodologia i tot el que els ha aportat. Veure bons resultats en els joves que han estudiat des d’aquest nou paradigma ajuda molt a esbair temors i recels envers aquesta educació més pràctica, participativa i flexible.

I per acabar, transcric unes paraules de la Iolanda Arboleas, directora de l’Institut de Sils:

“….Teníem clar que volíem un centre realment inclusiu. El model tradicional no arriba a tothom, s’ha d’oferir una riquesa didàctica que permeti a tot tipus d’alumnes trobar el seu espai i sentir que poden crèixer.”

No Siguis Estrella

#NoSeasEstrella és el títol d’una campanya de sensibilització davant la bretxa digital que s’està creant entre els més desafavorits, que promou UNICEF per al dia d’Internet Segura.

Aquesta campanya la il·lustra un vídeo que ens deixa ben clar a tots i totes el que significa deixar informació privada a les xarxes socials. El que pot semblar un joc s’acaba convertint en un problema en majúscules.

Ens hem de preguntar si els nostres fills i filles, el nostre alumnat i nosaltres mateixos som conscients del que estem mostrant en les xarxes socials.

• Què aporta que un desconegut/da sàpiga coses teves íntimes, que només expliques a la gent que tens més a prop?
  • Quin us en farà?
• Som conscients de l’aparador què és internet?
• Us heu plantejat com parlar-ho amb els fills i amb l’alumat?

En cap cas vull transmetre por o rebuig cap a les noves tecnologies. Ben al contrari, les considero molt útils i amb infinitat de possibiitats creatives, comunicatives i engrescadores. El que sí vull tranmetre és que siguem ben conscients de l’us que en fem.

Un nou curs

La setmana vinent comença un nou curs, i com sempre, milers d’infants i joves entraran de nou a les Llars d’infants, a les Escoles i Instituts.

Una de les millors maneres de rebre’ls és des de l’alegria i el benestar, des del retrobament i la descoberta i donar-los un càlida benvinguda on tothom hi tingui cabuda, com molt bé ens canta en Jaume Sisa a “Qualsevol nit pot sortir el Sol”

L’altre dia, comentava la Sara, la meva dona, que aquesta és una cançó que tot professional de l’educació ha de tenir present i ben interioritzada perquè a l’escola i a les seves aules tots hi hem de tenir el nostre lloc i les mateixes oportunitats: tots ens hi hem de sentir bé.

En aquest sentit, els adults (mestres i professors, vetlladors, monitors, PAS) som una peça indispensable per a que aquest benestar hi sigui present. Depenent de com rebem al nostre alumnat, del clima que propiciem i del tracte que oferim farem que aquest nou curs sigui especial i ple de moments feliços.

“…t’esperem, hi ha lloc per tots.

El temps no compta ni l’espai.

Qualsevol nit pot sortir el sol.”

 

La mirada

Fa uns anys, llegint la revista Guix, vaig descobrir el text que reprodueixo a continuació. És un text que tots i totes hem de tenir present perquè en poques frases descriu a la perfecció el que per a mi significa mirar a l’altre.

En el cas particular dels centres educatius, la mirada fa que l’infant o jove percebi que hi ets, encara que a vegades no articulis paraula. Amb els ulls acompanyem l’aprenentatge, enfortim el vincle, animem a seguir endavant… i com bé diu el text, ajudem a engrandir l’autoestima.

És tant important la mirada!

“Allò que no és mirat, no existeix.

La mirada de l’altre ofega la soledat i obre les portes del reconeixement, de l’autoestima, de la confiança en un mateix i del benestar.

Si l’altre et mira, et sents acompanyat en el que fas.

Si mires l’altre, li demostres que t’importa qui és o què fa.

De vegades, allò que no pot ser dit amb la paraula, pot ser expressat amb la mirada.

Cal donar valor als moments en què els ulls no tenen pressa i s’aturen en els petits detalls; les mirades plenes d’afecte i d’intencions; als moments en què perdem de vista la resta del món perquè estem MIRANT una cosa o, més important encara, ALGÚ.

A tothom li agrada ser aquest algú, notar que no som indiferents per la resta i sentir-nos estimats.

“Aturar-se, observar i deixar que es desperti l’emoció amb la mirada, és l’inici d’un diàleg.”

A l’escola, parlem i escoltem amb els ulls.”

Escola Infantil Somriures-Terrassa. Salut Emocional. Revista Guix d’infantil nº 59, pàgina 22

Sovint, quan parlo de coaching educatiu i de la importància de l’escolta, una de les habilitats indispensable per poder atendre a l’altre, introdueixo l’escolta amb els ulls. Perquè, amb els ulls també s’escolta i molt! Mirar a l’altre és sentir-lo present i reconeixe’l, i al mateix temps també sentir-te reconegut per l’altre.

La Ràbia

Ja fa un parell de setmanes que he acabat el llibre, i a mesura que l’anava llegint pensava que n’havia de fer una entrada. El problema és que m’és complicat explicar el que he viscut i reflexionat al llarg d’aquesta lectura.

Les emocions que he anat sentint van des de la ràbia (com el títol), la tristesa, la impotència, el fàstig, la frustració, la incomprensió…

Penso que és un llibre INDISPENSABLE per a tothom i especialment per a la gent que ens dediquem al món de la docència i de l’educació. Perquè malauradament, el bulliny o l’assetjament escolar és present en tots els centres educatius perquè en algun moment de la seva història segur que algun infant o jove n’ha patit.

Des de que la novel·la ha sortit a la llum, la Lolita Bosch, ens l’ha anat comentant i explicant (vegeu l’entrevista al diarai ara), com per exemple la desagradable i desgraciada anècdota de l’enciam pansit sota la mirada condescendent del professor, i tantes, tantes històries més. És per això que us recomano que passeu per l’experiència de llegir-lo, i patiu, com he fet jo, el cop de puny a l’estòmac que provoca.

El títol del llibre és “La ràbia”, una emoció. Una emoció que ens encent i ens fa reaccionar davant la injustícia i això és el que fa la Lolita Bosch en la novel·la. Ens diu que ha trigat 30 anys en poder-nos-ho explicar en primera persona. Que el mal que fa haver patit bullying és tant gran que trigues anys i anys en poder-ho digerir (una mica), perquè les ferides hi són. És com el que comentava, ja fa força temps amb el conte dels claus, que té un final que lliga molt amb el que els comenta l’autora de La Ràbia:

“…Cuando entras en conflicto con los demás y te dejas llevar por la ira, las palabras dejan cicatrices como estas. Aunque en un primer momento no puedas verlas, las heridas verbales pueden ser tan dolorosas como las físicas. No lo olvides nunca: la ira deja señales en nuestro corazón.”

O sigui, que tota la ràbia, tota la injustícia que viu una persona assetjada per un/a assetjador/a, li deixa senyals (cicatrius) tota la vida.

Per tant, qualsevol persona que sospiti que algú pateix assetjament (àmbit escolar, àmbit caus o esplais, altres tipus d’escoles…) que actuï, que no faci com si no hagués passat res i sobretot que es tregui del cap el prejudici que si li passa això és perquè s’ho mereix o perquè ho provoca o perquè són coses de nens…

De debó penseu que algú es mereix que el maltractin o que se’n riguin?

 

Prevenció de la violència

Malauradament la violència, l’assetjament, l’abús de poder, les situacions de bullying són molt presents en el món en el que ens movem i les escoles i instituts no en són alienes, més aviat al contrari, són un dels llocs on comencen.

El vídeo que comparteixo aquí sota és una bona saccejada sobre aquest tema. On posem el focus?

Hem vist reportatges, pel·lícules sobre aquests temes i segur que també ho hem viscut de ben a prop, ja sigui perquè alguna persona del nostre entorn proper, o nosaltres mateixos, ha patit algun tipus d’abús o en el centre on treballem n’hi ha algun cas… Sembla que darrerement ens n’estem fent més conscients (com a mínim se’n fa més difusió dels casos) i a poc a poc accions que es consideraven “acceptables” perquè no eren massa greus ara ja no ho són i es busca la manera de fer-los-hi front.

Com en tota situació de convivència d’un grup heterogeni de persones, no hi ha una solució miraculosa davant un assetjament o un conflicte, no hi ha una recepta màgica però sí que existeixen metodologies que quan un conflicte està en estat larvari es puguin detectar. Com ens diuen en el vídeo que acabeu de veure: hem d’estar atents a les senyals, hem d’ampliar el focus quan observem el nostre entorn…i dotar tant a la persona que pateix la violència o l’assetjament, a l’assetjador/a i al grup d’observadors/es d’eines per a que prenguin consciència de la situació i puguin demanar ajut, comunicar-ho. En aquest aspecte és clau treballar des de la provenció, o sigui des de la idea que de conflictes n’hi ha i n’hi hauran, per tant hem de saber com afrontar-los d’una manera que sigui beneficiosa per a tothom. Entre altres aspectes, hem de treballar el grup des de la confiança, la comunicació assertiva i també l’autoestima de cada persona que l’integra.

La Falguera i el Bambú

L’altre dia amb la Marta Domènech, que forma part de l’equip de direcció i coordinació del postgrau en coaching i mentoria, ens vam estar enviant contes per tal d’ampliar els nostres recursos. Els contes ens obren el camí cap a la imaginació, la reflexió, cap a l’inconscient. També ens ajuden a entendre’ns una mica millor.

Un dels contes que ella em va fer descobrir és el que ara comparteixo amb vosaltres i espero que us agradi:

LA FALGUERA i EL BAMBÚ

Un home va decidir donar-se per vençut… va renunciar a la seva feina, a la seva relació de parella, a la seva vida. I perdut, va anar al bosc per parlar amb un ancià que deien era molt savi.

-Podria donar-me una bona raó per no donar-me per vençut? – Li va preguntar.

-Mira al teu al voltant – va respondre l’ancià-, veus aquesta falguera i aquest bambú que tinc aquí?.

-Sí – va respondre l’home.

-Quan vaig sembrar les llavors de la falguera i el bambú, les vaig cuidar molt bé. La falguera va créixer ràpidament. El seu verd brillant cobria el sòl. Però no va sortir la llavor de bambú. No obstant això no vaig renunciar-hi.

-El segon any la falguera va créixer més brillant i abundant. I novament, tampoc va créixer la llavor de bambú. Però no vaig renunciar al bambú.

-El tercer any, tampoc va brollar la llavor de bambú. Però no vaig renunciar-hi.

-El quart any, va seguir sense sortir la llavor de bambú. Però no vaig renunciar-hi.

-El cinquè any, un petit brot de bambú va treure el cap a la terra. En comparació de la falguera, era aparentment molt petit i insignificant.

-El sisè any, el bambú va créixer més de 20 metres d’alçada. El que havia passat és que s’havia passat cinc anys fent créixer unes arrels que el sostinguessin per sota terra. Aquelles arrels el van fer fort i li van donar el que necessitava per sobreviure.

-Sabies que tot aquest temps que has estat lluitant, realment has estat tirant arrels? – Li va dir l’ancià i va continuar…

-El bambú té un propòsit diferent al de la falguera, no obstant això, tots dos són necessaris i fan del bosc un lloc bell.

La darrera frase ens dóna una de les claus del conte: tots som necessaris!

llegint el conte també m’ha vingut al cap el llibre que ja fa un temps van escriure l’Àlex Rovira i el Fernando Trías de Bes: LA BONA SORT

Perquè com molt bé ens expliquen els autors, una cosa és la sort (pur atzar) i una altra de ben diferent és la BONA SORT, aquella que podem crear si anem llaurant les circumstàncies per a que creixi. I no hem d’oblidar que cadascú té el seu ritme i les seves necessitats, tal i com hem vist amb el conte de falguera i el bambú.

Prejudicis

Avui només comparteixo una foto, una foto que potser molts i moltes ja coneixeu gràcies a les xarxes socials. A vegades una imtage diu més que mil paraules, oi?

Com es viu això en els centres educatius? Estem preparats i preparades per fugir d’una vegada per totes dels prejudicis? Sabem entendre la gent que neda contracorrent? Com vivim la diferència i com la transmetem al nostre alumnat? i a casa, com ho vivim?

OPTIMISME

Optimisme

Des del passat 10 de maig, ja fa més de 3 mesos, no he escrit res per aquí. Potser ja va sent hora, no?

Aprofito que estem en la darrera setmana d’agost i la primera de setembre, per a escriure sobre l’optimisme a partir d’un interessant article escrit per Trinitat Gilabert i publicat al suplement Criatures del diari ara. Porta per títol: L’optimisme que em va fer guanyar.

La idea que ens vol transmetre aquest text és que l’optimisme es pot aprendre i per tant també el podem encomanar. Des de la nostra posició de mares/pares o d’educadors/es, hem de ser un model d’optimisme per als nostres fills i/o alumnes. Si diem que “no ho aconseguirem” o que “és impossible”, elles i ells també ho creuran.

En aquest article la Mercè Conangla, de la fundació àmbit, ens recorda la importància del triangle: PENSAMENT – EMOCIÓ – ACCIÓ i ressalta la idea que per a ser optimistes hem de partir de pensaments que ens empoderin. Si penso que “ho puc fer”, de ben segur que generaré una emoció com ara la il·lusió i per tant em posaré en marxa cap allò que vulgui fer. En canvi, si parteixo d’un pensament tipus “això és impossible” una emoció que puc sentir és el desànim que em porta cap a la innacció.

Degut a això, i com ressalta la Meritxell Almirall en aquest mateix text, és molt important el reforç positiu. Aquesta psicòloga ens parla del reforç positiu incondicional, que és aquell que demostra a l’altre que realment creus en les seves possibilitats ja sigui per a fer-ho o per a aprendre com fer-ho. Frases com: “confio en tu”, “vinga, prova-ho i si no funciona, intenta-ho d’una altra manera”, en són un clar exemple. Aquest tipus de reforç va molt lligat al coaching educatiu, on el docent creu en les possibilitats del seu alumnat i l’anima a seguir endavant des de l’optimisme i la il·lusió.

En aquest mateix article, es pregunta a en Francesc Torralba què és l’optimisme. Ell respon des de la perspectiva de com els docents el podem transmetre al nostre alumnat. Cito les seves paraules perquè trobo que són bàsiques per a encetar el nou curs que d’aquí ben poc comença, amb ganes i alegria:

El que és clau és la confiança i l’esperança, més que l’optimisme. Cal tenir fe en l’educand i el les seves capacitats d’aprenentatge i de millorar com a ésser humà, i també cal tenir esperança que el que es transmet (coneixements, destreses, valors) anirà deixant petjada. Sense aquesta base de confiança i d’esperança és impossible educar.

Vinga, per a un inici de curs ple d’OPTIMISME!