Nit de Reis

reisAvui és 5 de gener, vigília de reis. Aquesta nit anirem a dormir d’hora amb la il·lusió que demà, al llevar-nos, trobem els regals que hem escrit a la carta. És un dia màgic, oi?

L’any passat, per aquestes dates ja vaig fer una entrada compartint un vídeo sobre una particular carta als reis. Aquell cop eren els nens i les nenes que demanaven més atenció dels seus pares. Aquest era el seu desig més gran, no els calia una gran joguina si tenien la mare o el pare al seu costat. En una societat sovint massa ràpida i enfocada en produir, s’obliden les coses més bàsiques, els detalls que ens fan ser humans…

Aquest cop, la carta és ben senzilla. Demano als reis d’orient una sola cosa, demano ALEGRIA. L’alegria és una emoció, que podem sentir o no. D’una banda, això dependrà del que ens passi perquè hi ha situacións que la provoquen i també dependrà del que vulguem sentir, perquè nosaltres també ens podem fer venir l’alegria.

Als reis d’orient els demano aquella alegria que ens ajuda a llevar-nos cada matí, l’alegria de saber-nos estimats i d’estimar als altres, l’alegria de compartir el nostre dia a dia amb la gent que ens envolta, l’alegria que ens deixa entreveure l’esperança quan passem o quan vivim un mal moment, l’alegria de gaudir de la vida…

Com diu Viktor Frankl:

“Independentment de les circumstàncies que et toquin viure, sempre et queda la llibertat d’escollir com viure-les”

BONA NIT DE REIS i que us portin molta ALEGRIA!

Benvinguda, GAMIFICACIÓ!

GamificacióEls passats 24 de novembre i 1 de desembre vaig assisitir a unes xerrades-taller que organitzava la Fundació Jaume Bofill dins el projecte CAMP BASE: EDUCACIÓ DEMÀ.

La primera xerrada, la del dimarts 24 de novembre, va consistir en explicar-nos què és la Gamificació i se’ns van mostrar tres projectes sobre aquest tema que s’estan duent a terme: un a primària, un altre a secundària i el darrer a la universitat.

Oriol Ripoll, tot un referent en aquest àmbit, va explicar-nos què s’entèn per gamificació i com pot introduir-se dins l’educació.

Us faig una breu pinzellada del que va anar exposant en la seva interessant xerrada:

D’una manera clàssica es pot definir la gamificació com les mecàniques de joc aplicades a entorns no lúdics per aconseguir objectius educatius. Però si anem una mica més enllà, la gamificació és: fer viure experiències d’aprenentatge a partir del joc. I aquí és on radica la potència d’aquest enfoc edicatiu. A partir del joc s’aporta MOTIVACIÓ, DIVERSIÓ i EXPERIÈNCIES i s’aconsegueix que l’aprenentatge que es vol treballar esdevingui significatiu per a l’alumnat.

Per a dissenyar una acció gamificada necessitem 4 ingredients:

OBJECTIU:

Què vull aconseguir? Per a què vull gamificar?

NARRATIVA

De què anirà el joc? Quin és el seu tema?

DINÀMIQUES

Com funcionarà el joc? Com es relaciona el joc amb la història (o narrativa)? Quin estil d’activitats hi haurà? Quina relació s’establirà entre els participants?

MECÀNIQUES

Quina és la metodologia del joc? En què consistirà realment? Com lliguem l’objectiu, la narrativa i les dinàmques per a que tot agafi sentit?

Segons l’Oriol Ripoll, amb aquestes poques indicacions, ja podem començar a crear jocs i gamificar les nostres aules. És molt important que nosaltres, els que vulguem aplicar la gamificació, prèviament haguem jugat molt, coneguem diferents tipus de jocs: des de jocs competitius, jocs cooperatius, jocs amb cartes, jocs amb taulell, joc de rol, jocs d’atzar…. quanta més experiència en jugar més facilitat tindrem per a crear-ne de nous i utilitzar-los a l’aula.

La segona part de la xerrada consití en mostrar-nos diferents experències gamificants.

GAMIFICACIÓ A PRIMÀRIA (Christian Negre)

En Christian ens va relatar la seva experiència de gamificació en l’assignatura de Visual i Plàstica en Anglès a primària. Utilitza jocs cooperatius, col·laboratius, cooperatius i creatius. Ha creat curses d’avions de paper, només per citar un dels exemples que ens va posar.

GAMIFICACIÓ A SECUNDÀRIA (Natxo Maté)

En aquest cas, en Natxo, ens va presentar la seva experiència en gamificació, transformant un trimestre de ciències socials de 2n ESO, en un joc basat en la sèrie JOC de TRONS. Com que el currículum d’aquest assignatura tracta sobre l’època medieval, a partir dels personatges de la sèrie, va muntar tot un joc on el grup classe havia d’aconseguir passar de ser esclau a rei. El professor era la mà del rei. De la mateixa manera que a primària, durant el desenvolupament del joc s’han utilitzat dinàmiques cooperatives, competitives, creatives…

GAMIFICACIÓ A LA UNIVERSITAT (Pere Cornellà)

En Pere va presentar la seva experiència com a docent de l’assignatura de videojocs i educació en el Grau de Mestre a la UdG. La seva gamificació porta per nom: CONSPIRACIÓ INTERGALÀCTICA, i és un joc de rol a partir del qual vertebra tota l’assignatura. L’objectiu de l’alumnat que forma part de les FEP (Forces Especials de Protecció) és salvar la videojugadora que ha segurestat la UdG (Unió digital Globalitzadora).

Us deixo l’enllaç al prezi que en Pere va utilitzar per a explicar-nos-ho. Gamificació

Si teniu curiositat i voleu veure tot la xerrada amb els diferents exemples que he anat comentant, aquí teniu el vídeo que ha penjat la Fundació Jaume Bofill, l’entitat organitzadora de l’acte.

 

El gos

gosL’altre dia, em van explicar un petit conte i em va agradar. El comparteixo amb vosaltres perquè té molt a veure amb el fet d’educar. Sobretot en com ens plantegem l’educació i l’aprenentatge de l’alumnat.

Una professora de la facultat d’educació, va anunciar al seu alumnat que en la propera classe duria un gos al que havia ensenyat a parlar. Tots els alumnes es van quedar expectants esperant que passaria el proper dia. I, efectivament, la professora va portar un gos a l’aula. Va explicar que aquest era un gos al que havia ensenyat a parlar. Acte seguit, l’alumnat es va quedar mirant el gos a l’espera que pronunciés les primeres paraules. Passats un parell de minuts, una noia de l’aula li va dir a la professora: “Aquest gos no parla!”, llavors la professora va contestar: “Si recordeu, us vaig dir que portaria un gos al que havia ensenyat a parlar, no pas un que n’hagi après”.

Aquesta història ens proposa reflexionar sobre el paper de la persona que ensenya, del formador o la formadora que es posa davant un grup d’alumnes.

Llavors, pregunto, on s’ha de fixar l’atenció, en la persona que ensenya o en la que aprèn?

Qui és el protagonista?

Com ens deixa veure el conte, quan s’ensenya no sempre s’aprèn.

En quin paradigma et situes? ensenyes o facilites aprenentatges

Un llibre sobre coaching educatiu

coberta llibreFa dues setmanes vaig tenir el plaer d’anar a la presentació del llibre “El Coaching en Educación” que han escrit a quatre mans en Toni Giner i la Roser Lladó.

El llibre està fet des de l’ICE de la UB, i és el resultat de 10 anys implementant programes i formació a docents en el camp del coaching i l’acompanyament a l’alumnat.

Aquesta obra aporta, des de la rigurositat i la pràctica, els fonaments del que molts entenem per coaching educatiu. Ens explica l’origen d’aquesta metodologia i el potencial que té dins l’àmbit de l’educació. Ja que el coaching treballa des de la responsabilització, o sigui, des de la idea que qui vol engegar un canvi se n’ha de fer responsable i deixar de banda el victimisme i les excuses.

En el món de l’educació, estic convençut, que la majoria de docents busquem això: aconseguir que l’alumnat es faci responsable del seu propi aprenentatge. I a més a més que el visqui des de l’alegria i la motivació.

Per tant, un text com aquest aporta metodologia, exemples i moltes dinàmiques per animar-se a fer canvis amb la manera com ens relacionem dins els centres educatius.

D’altra banda, i relacionat amb aquest tema, des de la Universitat de Barcelona i codirigit per Toni Giner, s’engegarà el proper mes de gener un Postgrau en Mentoria i Coaching en Educació. Si voleu aprofundir i especialitzar-vos en aquest tema, ja sabeu on podeu dirigir-vos.

Canvis en els centres educatius?

IMG_7841Des de ja fa un temps, i com una taca d’oli, es va escampant la necessitat que els centres educatius facin canvis en la seva metodologia.

Ja existeix un bon nombre d’escoles de primària que estan fugint de la metodologia tradicional, i també alguna de secundària (però amb més timidesa). Em refereixo a metodologia tradicional a aquella que es basa en que la mestra o el mestre són la persona experta en el tema a desenvolupar i l’alumnat pren un rol passiu, de receptor del coneixements. Des de copiar els esquemes de la pissarra, sovint digital i molt moderna però amb la mateixa funció que la pissarra analògica, fins a fer d’una manera ben repetitiva els exercicis per tal “d’assolir les competències curriculars fixades”. O sigui, entrenar als nens i a les nenes per a que reprodueixin i no pas per a que construeixin. Per sort, els centres que s’han replantejat la metodologia i la relació amb l’alumnat estan optant pel treball en projectes, o el treball per racons, o per ambients… La seva filosofia és que l’alumnat ha de descobrir i construir els seus propis aprenentatges. Ha de treballar des de la responsabilitat i l’autonomia. També trenquen amb la rigidesa dels grups d’edat. Sovint barregen infants d’edats ben diferents per a que puguin compartir els aprenentatges i descobertes. I el personal docent canvia de perspectiva, és converteixen en acompanyants de l’aprenentatge, motivadors i motivadores, aporten recursos…

Segur que molts de vosaltres ja coneixeu centres on això s’està realitzant. I a més a més amb èxit. L’alumnat té ganes d’anar a l’escola, té ganes de descobrir què es farà de nou, com continuarà, per exemple, el projecte sobre el cinema o sobre les estrelles, co estan les tomaqueres de l’hort, o hauran nascut ja els pollets de la incubadora? o….

I, per encara donar més força a aquests canvis, des de fa uns mesos ha aparegut a escena en César Bona, el mestre aragonès que va optar al premi “Global Teacher Prize”. Aquest fet li ha atrorgat molta visibilitat i renom. Aquest educador treballa des de l’alumne. Com ell diu, l’alumne és el centre de l’aprenentatge i, “hem d’aconseguir (els i les docents) que siguin els infants els que vulguin anar a l’escola”. Que tinguin ganes d’aprendre, de llegir, de relacionar-se amb el medi, d’engegar projectes…

Vaig tenir la sort d’escoltar-lo en una xerrada que va oferir per a inaugurar el màster en educació emocional de la UB. Em vaig emportar força idees del que ens va comentar, però potser una de les que més em van impactar va ser la seva senzillesa. En César no va d’expert, ni de gurú de l’educació, res d’això. Ell, l’únic que fa, és explicar la seva experiència a l’aula, el seu dia a dia. O sigui, com organitza l’alumnat, quines estratègies utilitza per a despertar-los la curiositat i l’interès,  com fer-los partíceps del seu propi aprenentatge. També va donar molta importància a la idea d’apropar l’escola al món real. A partir de la imatge dels pots de vidre on hi han les diferents matèries ben tancades i aïllades. Ens proposa trencar-los i barrejar-ho tot, com realment passa en el món.pots

I davant l’afirmació que fer això va contra el sistema, contra el currículum, ell ens diu que tot són excuses. Que es pot abarcar tot el currículum treballant d’aquesta manera.

Apropant la realitat de fora a l’escola estem aconseguint que: “la escuela sea un lugar donde los niños les apetezca ir“, ens deia en César.

Ens va preguntar de què estan fets els nens i nenes?

I ell  mateix, amb l’ajut d’alguns dels assistents a la xerrada, van anar responent que d’emocions, motivació, creativitat, curiositat… I malauradament, bona part de tot això es queda fora de l’aula i llavors, passa el que passa.

Per acabar, us deixo algunes de les frases que ens va anar regalant quan definia la figura del mestre i de la mestra:

  • Ha de tenir actitud per damunt de la vocació
  • Ha d’estimular la curiositat de la mainada a partir de les preguntes
  • La seva ment ha de ser oberta, amb “l’antena posada”
  • Persona creativa i que comparteix
  • Persona flexible i adaptable
  • …..

Us deixo un parell d’entrades a entrevistes que li han fet darrerament:

Entrevista diario ABC

Entrevista eldiario.es

I per últim, us pregunto…. quin tipus de docent sou? Quins docents voleu per als vostres fills i filles?

Merlí i Sòcrates

Merli-que-professor-del-dels_ARAIMA20150904_0027_1-e1442319087676-640x349Després de més de 5 mesos sense escriure res, reinicio les entrades al blog.

Ja fa massa temps que ho estic demorant. Quan no és un all és una ceba… i avui he decidit que ja n’hi ha prou, que val la pena continuar compartint idees, recursos, reflexions, experiències, projectes engrescadors sobre educació, emocions i coaching.

He pensat que una bona manera de tornar a començar és parlar una mica de la sèrie Merlí que actualment emeten els dilluns a la nit a TV3. La meva idea no és fer una crítica sobre la sèrie, però sí rescatar alguna frase que en Merlí, el professor protagonista, dedica al seu alumnat de primer de batxillerat, quan explica la filosofia socràtica.

En Merlí, plantat al mig de l’aula i captant tota l’atenció dels nois i noies, els diu:

“Us està bé el que els vostres pares us han inculcat creient que és el millor per a vosaltres?… No deixeu que ningú us imposi la manera de pensar. Ja sou prou grans per pensar per vosaltres mateixos “

Aquest professor està retant al seu alumnat a pensar. Els fa un toc d’atenció per a que prenguin consciència que ja no són tan petits i que poden reflexionar per ells mateixos i decidir el que volen.

I em pregunto… com a docents, ja deixem que el nostre alumnat decideixi? els aportem suficients eines per a que siguin autònoms i puguin qüestionar-nos el que fem i com ho fem?  Estem preparats i preparades a rebre aquests tipus d’intervencions? Els hi hem donat permís per a que ho facin?

I també com a pare (i actualment amb dos adolescents rondant per casa…) em regunto si els deixo sufiencient llibertat per a que puguin pensar per ells mateixos, puguin reflexionar, qüestionar, mostrar desacord i discutir… perquè crec que qüestionar-se les coses és bàsic per a crèixer i madurar.

En el fons, ja fa més de 2000 anys, Sòcrates, a partr de l’art de la maièutica, feia alguna cosa similar amb els seus deixebles. Els qüestionava i els escoltava per a que anéssin trobant la “seva” veritat i construir la seva identitat.

Aquí us deixo el capítol per si voleu veure les paraules d’en Merlí, les reaccions de l’alumnat i de les famílies en el seu context.

Sant Jordi 2015

rosa 2015A casa, Sant Jordi és una festa gran. Ens agrada sortir a passejar al migdia, quan tenim als fills a l’escola i a l’institut, i  anar a veure les parades de llibres del centre de Barcelona i comprar-ne algun, tot i que és un bogeria! Per la tarda, ja amb els nens, donar un tomb per les llibreries del barri. I també participar en l’intercanvi de llibres que s’organitza a l’escola.

Dels 5 que estem a casa, penso que qui ho viu d’una manera molt especial, és el meu fill petit. Des de ja fa uns dies, està preparant unes roses a partir d’oueres i bastonets, per a regalar-les. Està tant feliç fent-ho! Que pensant en ell m’ha vingut a la ment una petit text del llibre emocionari, que ja vaig presentar en una entrada anterior, i ens explica en poques paraules el concepte de felicitat:

LA FELICITAT és diferent per a cadascú. Som feliços quan gaudim de les nostres capacitats, del que podem o sabem fer.

Què et pot fer feliç?

Plantar un taronger, encaixar les peces d’un trencaclosques, enfornar un pastís, muntar un moble, escriure un poema, resoldre problemes de matemàtiques, llegir un llibre… Hi ha moltes activitats que et poden fer feliç, si les veus com una oportunitat de gaudir.

La felicitat és una sensació de satisfacció vers la teva pròpia persona.

FELIÇ SANT JORDI!

Per cert, la imatge que acompanya aquesta entrada és una de les roses que ha fet el Nolasc.