Arxiu d'etiquetes: Comunicació

S’apropa Nadal

Avui, mirant el facebook he trobat aquest vídeo. Espero que us agradi tant com a mi.

Quan tenim ganes de fer coses junts som imparables 🙂

En veure’l he pensat en la potència de compartir idees, il·lusions, projectes i deixar de banda l’individualisme i la rapidesa. De ben segur que per poder filmar aquesta cançó que tot just dura un parell de minuts, hi ha una gran feina al darrera, hores per a crear la idea, per a coordinar-se, per a consensuar el com fer-ho, per a repartir papers, en definitiva per a fer-ho possible.

I d’aquesta manera, tots junts i en equip és quan aconseguim grans proeses com aquesta.

Endavant i treiem-nos la por a compartir!!!!

PASSA’M LA SAL

salFa uns dies vaig veure el curtmetratge “Pass the Salt” escrit i dirigit per Matthew Abeler i vaig creure que el que havia sentit i pensat en veure’l valia la pena comentar-ho en el blog.

Tinc dos fills en edat adolescent i a vegades trobo ben difícil establir una bona comunicació amb ells. Alguns cops detecto que el que els vull explicar no els acaba d’interessar i desconnecten; altres vegades passa a l’inrevés i qui desconnecta sóc jo quan expliquen alguna cosa en un moment en que estic per altres coses. Suposo que això té a veure amb els interessos individuals que tots tenim, i és una àrea de millora a treballar. Però no és d’això del que vull parlar-vos. Perquè com a mínim, en aquests dos exemples, hi ha voluntat de comunicació, llàstima que els receptors dels missatges no “estan per la labor”, oi?

En aquest sentit s’hauria de plantejar quan convé estar atent al que els fills volen explicar-nos i com hem de comunicar-nos amb ells per a que els interessi el que els hi volem dir.

El que vull introduir en aquest breu escrit, és l’aparició d’altres “problemes” o obstacles en la comunicació amb els nostres joves. M’explico, a més a més del salt generacional existent entre pares i fills i que a vegades els temes de conversa van en sentits ben oposats o no és el millor moment per estar xerrant… des de fa uns anys han aparegut altres boicotejadors de la comunicació, a tall d’exemple:

I com podem evitar aquesta situació?

Crec que un primer pas és establir uns acords o unes normes amb els fills per a que en determinats moments tots plegats ens desconnectem de la xarxa. Per exemple a les hores dels àpats. Aquestes, acostumen a ser unes estones on tots compartim la taula i ens ofereixen l’oportunitat de parlar i explicar-nos el dia, les alegries, les penes, o fer tertúlia o discutir des de diferents òpitiques, o parlar del futur o del passat o…

Si enlloc d’això es tenen els mòbils sobre la taula i per tant converses paral·leles amb altra gent que no està sopant a casa (com el cas del curt) o hi ha la tele engegada, que realment ens abdueix i estronca qualsevol intent de conversa, estem minant un dels espais importants de comunicació familiar. I llavors, quin sentit té compartir una estona junts? On estan els espais de conversa? De quina manera podrem descobrir com ens sentim, com estem, com creixem…?

El conte del mestre i l’escorpí

En l’anterior entrada us vaig posar un vídeo on la Rita Pierson ens explicava la seva experiènciamà com a mestra. Una experiència que és tot un exemple.

Avui us proposo la lectura d’un breu conte per a que reflexionem plegats sobre la vocació de ser docent. És el conte del mestre i l’escorpí i diu així:

Un mestre oriental, quan va veure com un escorpí s’estava ofegant, va decidir treure´l de l’aigua.
Quan ho va fer, l’escorpí el va picar. Per la reacció al dolor, el mestre el va deixar anar, i l’animal va caure a l’aigua i de nou estava ofegant-se.
El mestre va intentar treure’l una altra vegada, i una altra vegada l’escorpí el va picar.
Algú que ho havia observat tot, es va apropar al mestre i li va dir: “Perdoni… però vostè és tossut! No entén que cada vegada que intenti treure’l de l’aigua el picarà?”.
El mestre va respondre: “La naturalesa de l’escorpí és picar, i això no farà canviar la meva, que és ajudar”.
I llavors, ajudant-se d’una fulla, el mestre va treure l’escorpí de l’aigua i li va salvar la vida.
No canviïs la teva naturalesa si algú et fa mal; només pren precaucions.

Per a mi, aquest, és un conte que resumeix perfectament, entre altres, la relació docent – alumnat. Quan ens posem davant els nostres alumnes pot passar de tot, oi? Hi ha dies que et sents bé a l’aula i notes com tot va fluint. En canvi altres moments les coses no van tant bé com esperem. Ens trobem en situacions difícils i hem de ser conscients i recordar quina és la nostra missió. O sigui, per què hem escollit estar on estem. I com explica el conte, potser el que haurem de fer és canviar d’estratègia i prendre precaucions.

THE POTTER

Sota aquest títol trobem un cuidat vídeo d’animació 3D sobre l’aprenentage significatiu.

La història ens situa en un taller de ceràmica on mestre i aprenent estan treballant i…

Hi ha força aspectes a destacar en aquest conte. Per exemple, les ganes d’aprendre del noi, la paciència del mestre, la confiança que deposita el mestre en el seu alumne, l’afany de superació, la constància, la paciència… i molts altres punts que podeu anar comentant tots vosaltres.

Crec que ara que estem acabant el primer trimestre és moment per a fer balanç de com han anat aquests primers mesos al centre educatiu i el vídeo que acabeu de veure pot ser un bon punt de partida:

  • Quin model de docent estic sent?
  • Com treballen els meus alumnes?
  • Els hi brillen els ulls davant les novetats que els hi aporto?
  • Com estic al centre educatiu?
  • Com em sento dins l’aula?
  • Què he après dels meus alumnes aquest primer trimestre?
  • Què han après de mi els meus alumnes?

Vinga, a seguir creant màgia!

ELS TRES FILTRES

“Se cuenta que el discípulo de un sabio filósofo llegó a casa y le dijo:

-Querido maestro, se dice que un amigo tuyo ha estado hablando mal de ti.

-¡Espera! -lo interrumpió el filósofo-. ¿Has hecho pasar por los tres filtros lo que ahora me vas a explicar?

-¿Los tres filtros? -le dijo el discípulo.

-Sí. El primer filtro es la verdad. ¿Estás seguro de que lo que me vas a decir es absolutamente cierto?

-Bien, no lo sé directamente. Me lo han dicho unos vecinos.

-Por lo menos -dijo el sabio-, lo habrás pasado por el segundo filtro que es la bondad. A ver, ¿esto que me vas a decir es bueno para alguien?

-No, realmente, no. Más bien al contrario.

-Ah,… entonces miremos el último filtro. El último filtro es la necesidad, ¿crees que es realmente necesario hacerme saber esto que tanto te inquieta?

-De hecho, no.

-Entonces – dijo el sabio sonriente- si no es ni verdad, ni es bueno, ni es necesario, mejor lo enterremos en el olvido”

Aplícate el Cuento (Jaume Soler i M. Mercè Conangla)

Poques paraules es poden afegir a aquest relat, sovint obrim la boca i no som conscients del mal que podem. A partir d’ara, per quants filtres fareu passar el que vulgueu comunicar a l’altre?

Formular Objectius

Aquesta és la meva primera entrada del 2012, i com l’inici d’any és un moment propici per a formular-se objectius, avui parlaré sobre aquest tema.

Una de les claus del coaching és saber formular bons objectius. Si un té clar cap on es dirigeix li serà més senzill trobar el camí.

Podem trobar molts models que ens expliquen com escriure un objectiu. Jo em quedo amb el model que ens proposa la Programació NeuroLingüística (PNL). La PNL pressuposa que el pensament es vertebra a partir del llenguatge. Per tant, posa molt d’ènfasi en les paraules, en com ens diem les coses. O sigui de quina manera em comunico amb mi mateix per a entendre millor els meus pensaments.

Igual com passa amb el coaching on el coach pregunta al seu coachee on vol arribar, quin és el seu objectiu, la PNL aporta eines per a redactar bons objectius.

El passat dia 1 de gener en l’edició digital del diari “El Mundo” apareixia un article on s’entrevistava a en Vicenç Olivé (director de l’Institut Gestalt i expert en PNL i Coaching). En aquest article se’ns explica d’una manera senzilla i pràctica com es poden formular bons objectius. O sigui objectius realistes i assumibles. Aquells que de ben segur es poden aconseguir perquè van molt lligats a nosaltres.

En Vicens Olivé ho resumeix en 5 punts bàsics, cinc passos per aconseguir el que un desitja:

  • 1. Formular l’objectiu en positiu. El nostre cervell no entèn el “NO”. Si formulo un objectiu emprant la negació el meu cervell serà incapaç d’entendre’l i dur-lo a la pràctica. Per exemple, un objectiu com: “No treballar tantes hores” s’haurà de formular com “Gestionar millor el temps a la feina”
  • 2. Establir objectius concrets. Objectius petits, senzills de dur a la pràctica i centrats en una única cosa. Si el nostre objectiu és molt gran, anirà bé parcelar-lo en objectius més petits i decidir per quin comencem.
  • 3. Fer un balanç del que es perd i el que es guanya. O sigui, m’he de preguntar que perdré a l’assolir el meu objectiu. A vegades ens és molt difícil arribar a l’objectui perquè el seu assoliment implica la pèrdua de coses massa importats per a un mateix.
  • 4. Ser conscient dels recursos. Saber amb què i amb qui compto per a relitzar l’objectiu.
  • 5. Dissenyar i fer un pla d’acció. Fer un full de ruta, programar la manera com fer via cap a l’objectiu.
I ara, ja només queda posar-se en marxa:
  • Quin objectiu et planteges per aquest 2012?
  • Quan començaràs a fer-lo?
  • Com ho faràs?
  • Quins són els teus recursos?

Clicant AQUÍ podeu accedir a l’article.

Desconnectar per a connectar

Sota aquest títol hi ha un vídeo a Youtube d’un anunci tailandès. El vídeo convida a reflexionar què és el que cadascú prioritza, la gran pregunta sobre gestió del temps:

  • En què destino el temps que tinc?
  • Què és primer la màquina o la persona?
  • Tinc en compte els altres tant com vull?
  • Què prioritzo en cada moment?
  • Com comparteixo el meu temps?
  • Què faig quan em sobra temps?

Aquestes i altres preguntes són les que m’han sorgit en veure aquest anunci.

I a vosaltres, què us suggereix?

En Marc sóc jo!

Llegint el llibre “Aplícate el cuento” d’en Jaume Soler i la Mª Mercè Conangla, he trobat un conte d’en Gerard Fuller, molt adient pel tema que vull comentar-vos. Es titula “Ronaldo soy yo” i jo m’he pres la llibertat de fer-ne una traducció lliure al català. Aquí la teniu:

EN MARC SÓC JO!

Un matí, en un parc, hi passejava un pare empenyent un cotxet on hi plorava el seu fill d’un any i mig. Mentre el pare passejava la criatura per tot el parc, anava dient ben baixet i suau:

– Tranquil, Marc. Calma’t, Marc. No n’hi ha per tant, Marc. Relaxa’t, Marc, tot anirà bé, ja veuràs….

Una dona que passava per allà, li digué al pare:

– Vostè si que sap com parlar a un nen enfadat… amb calma, amb suavitat. Què bé que ho està fent!

La dona es va inclinar cap a l’infant i tendrament li digué:

– Què et passa Marc, per què estàs tan enfadat?

Llavors el pare, ràpidament li digué a la dona:

– Oh, no senyora… el seu nom és Pau. En Marc sóc jo!

Aquesta breu història mostra un mecanisme que utilitza el pare per cercar la tranquil·litat i l’espai per acollir els plors del seu fill. Quants cops ens hi hem trobat en situacions com aquesta!

L’estratègia del pare és emocionalment ecològica. Abans d’actuar empès per les emocions que està vivint, inverteix temps per a trobar una millor manera de fer-hi front. Si es deixa endur per l’emoció acabarà contagiat pels plors del nen i farà coses que després no hauria volgut fer. Cercar la calma, donar temps a elaborar una millor resposta, deixar que la nostra part racional aculli l’emoció i l’ompli de significat, li aporti una altra visió li serà molt útil per construir una bona resposta.

En altres àmbits també ens trobem situacions com aquesta, oi? A vegades a l’escola o a l’institut també ens passa. L’alumnat respon d’una manera que no esperem i això ens pot fer “perdre els nervis”. Potser no callen o no fan cas o es revolten davant la proposta que els hi estàs fent o contesten malament, es manquen el respecte… Com podem gestionar-ho?

L’exemple del pare ens pot ser útil. Primer hem de trobar un espai de calma interior per a poder fer front a la ràbia o frustració que ens genera aquesta situació. Un cop estiguem més tranquils podrem cercar la millor manera per sortir-nos-en. Si ens deixem endur pel clima que s’està creant, de ben segur que la manera de solucionar-ho no serà gens adient. En canvi, si ens permetem un breu espai de reflexió podrem pensar una diferent manera de treballar-ho.

La tristesa i la ràbia

Avui, un conte d’en Jorge Bucay del seu recull “Cuentos para pensar”.

LA TRISTEZA Y LA FURIA

En un recinto encantado donde los hombres nunca pueden llegar, o quizás donde los hombres transitan eternamente sin darse cuenta… Había un estanque maravilloso.

Era una laguna de agua cristalina y pura donde nadaban peces de todos los colores y donde todas las tonalidades del verde se reflejaban permanentemente…

Hasta aquel estanque mágico y transparente se acercaron la tristeza y la furia para bañarse en mutua compañía. Las dos se quitaron sus vestidos y, desnudas, entraron en el estanque.

La furia, que tenía prisa (como siempre le ocurre a la furia), urgida – sin saber por qué -, se bañó rápidamente y, más rápidamente aún, salió del agua…

Pero la furia es ciega o, por lo menos, no distingue claramente la realidad. Así que, desnuda y apurada, se puso, al salir, el primer vestido que encontró…. Y sucedió que aquel vestido no era el suyo, sino el de la tristeza… Y así, vestida de tristeza, la furia se fue.

Muy calmada, muy serena, dispuesta como siempre a quedarse en el lugar donde está, la tristeza terminó su baño y, sin ninguna prisa – o, mejor dicho, sin conciencia del paso del tiempo -, con pereza y lentamente, salió del estanque. En la orilla se dió cuenta de que su ropa ya no estaba.

Como todos sabemos, si hay algo que a la tristeza no le gusta es quedar al desnudo. Así que se puso la única ropa que había junto al estanque: el vestido de la furia.

Cuentan que desde entonces, muchas veces uno se encuentra con la furia, ciega, cruel, terrible y enfadada. Pero si nos damos tiempo para mirar bien, nos damos cuenta de que esta furia que vemos es sólo un disfraz, y que detrás del disfraz de la furia, en realidad, está escondida la tristeza.

Quan vaig descobrir aquest conte em va semblar molt poderós, em va servir per entendre que massa vegades m’he trobat amb situacions de ràbia descontrolada (per exemple treballant amb grups d’adolescents i joves). I si a poc a poc et deixen escoltar-los descobreixes que darrera aquesta aparença rabiosa i agressiva s’hi amaga la tristesa, la por, el fet de sentir-se poc valorats, desorientats…

Dinàmica de comunicació

Per treballar la degradació de la comunicació  en un grup, un dinàmica molt interessant i força coneguda és aquella on es demanen 4 voluntaris. D’aquests 4, 3 se’n van fora de la sala i un es queda amb tots nosaltres. Llavors s’explica una història per a que aquest voluntari o voluntària la expliqui a la següent persona que entrarà, i així successivament: cada cop entra una persona nova i l’anterior li explica el conte.

Aquesta dinàmica la faig emprant un conte d’en Jorge Bucay: La rana insistente. N’he fet una traducció al català:

LA GRANOTA INSISTENT

Una vegada, hi havia un grup de granotes que viatjaven pel bosc i, de sobte, dues van caure en un forat profund. Les altres granotes van reunir-se al voltant del forat. Quan van veure la profunditat del forat, van dir a les granotes que havien caigut que a efectes pràctics estaven mortes.

Les dues granotes no van fer cas als comentaris de les seves amigues i van continuar intentant saltar per sortir del forat amb totes les seves forces. Les altres granotes seguien insistint en que els seus esforços eren inútils

Finalment, una de les granotes va atendre al que deien les altres i es va donar per vençuda. Va morir. L’ altra granota continuava saltant tan fort com podia. Altre cop les granotes de fora li cridaven que ho deixés estar, que es deixés morir i deixés de patir. Però la granota va saltar amb més força i… va aconseguir sortir del forat.

Quan va sortir les altres li van preguntar:

– No senties el que et dèiem?

La granota els va explicar que era sorda. Ella pensava que les altres l’estaven animant per a que sortís del forat.

Els resultats són molt interessants. La majoria de vegades que he fet aquest joc, a mesura que la història passa de boca en boca va perdent detalls, va canviant perquè s’hi van afegint coses i arriba un punt on no té res a veure amb l’original.

Si disposo d’un projector, acostumo a posar la imatge de les quatre granotes vermelles com a fons de la història i és ben curiós el que passa:

el grup inicial de granotes que van pel bosc es transforma automàticament en quatre granotes vermelles que anaven pel bosc…

A l’hora de comunicar-nos hem de tenir present tots els estímuls que ens envolten i poden alterar (i fins hi tot adulterar) el nostre missatge.

Per finalitzar la dinàmica, amb el grup n’extreiem conclusions a partir de preguntes del tipus:

  • Què ha pàssat?
  • En quins moments ens podria passar alguna cosa similar?
  • Què podem fer per a que no es perdi el missatge?

I per acabar us llenço una pregunta:

El què et dic és el què escoltes?