Emocions des de l’1 d’octubre

Després d’haver viscut l’1 d’octubre vaig donant voltes a com expressar tot el que he sentit.

M’és molt difícil poder-ho condensar en unes poques ratlles d’una entrada del blog i més quan m’estic obligant a no parlar de política sinó d’emocions. Les emocions que estic vivint des del dia 1.

Un dels llibres que sempre recomano per a inciar als infants en el món emocional és el “monstre de colors” de l’Anna Llenas. Un deliciós llibre on un pobre mostre té tot un garbuix d’emocions que a poc a poc aconsegueix destriar i classificar. Doncs en el meu cas, el mostre d’emocions que duc a sobre no es deixa ajudar massa i la barreja d’emocions és enorme.

Tot i això, ara que ja ha passat un dia, vaig a fer l’exercici de verbalitzar les emocions que vaig sentir i encara sento:

La il·lusió i l’alegria de poder anar a votar, la incertesa de com anirà el dia (ja que hi havia un grandíssim desplegament policial), el fàstic del “a por ellos”, el compromís de tota la gent que ha lluitat per a poder mantenir el col·legis electorals oberts des del divendres, l’esperança de que tot surti bé, la por provocada per les primeres imatges de repressió i abús de poder, la indignació, la ràbia, la frustració en veure les càrregues policials contra persones que només volien exercir el seu dret a vot, la inseguretat que ens provocava l’espera de que poguéssin venir a atacar-nos, el caliu de sentir-te part d’un colectiu, la solidaritat viscuda en les hores d’espera a la cua i sota la pluja, el terror i l’horror de més i més imatges i vídeos que anàven corrent per les xarxes, la incomprensió i el desconcert de perquè es permeten aquestes actuacions, l’orgull que hem transpuat tots els que hem pogut votar, el somriure i la valentia de la gent que s’ha quedat davant dels invasors, l’admiració per les persones que ho han organitzat, i de ben segur que en podeu afegir més i més.

Una pregunta que tots en fèiem quan ja havia acabat el recompte i ho celebràvem amb eufòria era: i l’endemà, què?

I l’endemà, per a mi ha estat decebedor, trist, impotent, rabiós… perquè m’he anat assabentant de més i més històries injustes, cruels, esgarrifoses i perquè he escoltat discursos inútils que em provoquen rebuig i tristesa. I realment em costa molt d’entendre que els altres no entenguin el que està passant aquí…

El que sí tinc clar és que res tornarà a ser igual. Tot el que ha passat em fa entendre que ja n’hi ha prou, i que la GALLINA, que en èpoques pretèrites cantava en Lluís Llach, torna a dir PROU!

“Si sempre fas el mateix…

---

…obtindràs els mateixos resultats”.

És ben cert, oi? Sovint ens entestem en continuar com sempre, tot i que sabem que no funciona, i tenim l’esperança que per “generació espontània” s’acabarà canviant.

Massa sovint, en la professió docent, ens trobem en aquesta situació. Observem que la metodologia no funciona: l’alumnat està desmotivat, ha perdut les ganes d’aprendre coses noves i de venir a l’escola o a l’institut a gaudir de tot el munt de possibilitats i descobertes que se li poden oferir. I també ens trobem, mestres i professors/es, desmotivats i  instal.lats en la queixa.

Potser ja va sent hora que ens posem les piles i comencem a canviar, comencem a esborrar pissarres per a escriure de nou. Deixem enrera metodologies obsoletes i busquem-ne de noves.

Fa uns dies vaig anar a una jornada que organitzaven el Jesuïtes per a ensenyar la manera com han fet, millor dit com estan fent tots els canvis metodològics i estructurals en els seus centres educatius, amb l’objectiu de tornar a tenir alumnes il·lusionats, contents, curiosos. El projecte es diu “Horitzó 2020“. Realment el canvi és gran, molt gran i intens. Implica un nou paradigma, una nova manera de pensar l’educació dels infants i joves. Però sobretot, el que més recordo de les 5 hores de la jornada són els 40 minuts que vaig passar dins les aules de 6è de primària i 1r d’ESO. Unes aules espaioses, plenes de llum, on l’alumnat es movia lliurement per l’espai, s’agrupava per a realitzar la tasca, o estava assegut en un coixí cercant informació a l’ordinador, o voltava pel passadís retallant i fent un collage. Les mestres passejant per l’espai i atenent els dubtes que anaven formulant, comentant les idees que els proposaven i observant els nens i les nenes…  Tot això en un ambient tranquil i agradable. I sobretot l’alumnat se’l veia content d’estar a l’escola. Estaven gaudint, els hi brillaven els ulls.

Estic convençut que això és el que busquem molts docents: que el nostre alumnat estigui a gust a l’escola, vulgui venir, tingui curiositat per aprendre i, repeteixo, li brillin els ulls.

I les famílies també, oi? Volem que els nostres fills i filles vagin contents a l’escola. Que al matí no et diguin “quin rotllo”, “quina mandra, avui em toca classe de mates o de socials o… i és un avorriment”. O que els vegis atabalats o atabalades fent uns deures repetitius i pesats per a que memoritzin fets que al cap de dos dies ja hauran oblidat i en canvi, allò pel que senten curiositat queda relegat a un segon terme…

El projecte dels Jesuïtes no és l’únic exemple, però us el comento perquè vaig anar a la jornada i me’l van explicar. Durant l’estona que vaig estar-hi vaig pensar… per què això no passa a tot arreu? quan tota la comunitat educativa començarà a fer aquests grans canvis? Per què a l’institut on van els meus fills això no passa?

Per sort, existeix un bon nombre de centres educatius, tant públics, concertats, com privats, que des de diferents perspectives es replantegen el fet d’educar i acompanyar a l’alumnat d’una manera respectuosa i encomanar l’alegria d’estar al centre per descobrir continguts nous, respondre preguntes que l’alumnat es planteja, experimentar amb els materials, en definitiva: VIURE i GAUDIR del fet d’aprendre.

Tant de bo, aquesta tendència que anem observant s’encomani i tots els centres educatius fugin dels antics paradigmes i s’adaptin a les noves necessitats.