Arxiu d'etiquetes: Vídeos

Prevenció de la violència

Malauradament la violència, l’assetjament, l’abús de poder, les situacions de bullying són molt presents en el món en el que ens movem i les escoles i instituts no en són alienes, més aviat al contrari, són un dels llocs on comencen.

El vídeo que comparteixo aquí sota és una bona saccejada sobre aquest tema. On posem el focus?

Hem vist reportatges, pel·lícules sobre aquests temes i segur que també ho hem viscut de ben a prop, ja sigui perquè alguna persona del nostre entorn proper, o nosaltres mateixos, ha patit algun tipus d’abús o en el centre on treballem n’hi ha algun cas… Sembla que darrerement ens n’estem fent més conscients (com a mínim se’n fa més difusió dels casos) i a poc a poc accions que es consideraven “acceptables” perquè no eren massa greus ara ja no ho són i es busca la manera de fer-los-hi front.

Com en tota situació de convivència d’un grup heterogeni de persones, no hi ha una solució miraculosa davant un assetjament o un conflicte, no hi ha una recepta màgica però sí que existeixen metodologies que quan un conflicte està en estat larvari es puguin detectar. Com ens diuen en el vídeo que acabeu de veure: hem d’estar atents a les senyals, hem d’ampliar el focus quan observem el nostre entorn…i dotar tant a la persona que pateix la violència o l’assetjament, a l’assetjador/a i al grup d’observadors/es d’eines per a que prenguin consciència de la situació i puguin demanar ajut, comunicar-ho. En aquest aspecte és clau treballar des de la provenció, o sigui des de la idea que de conflictes n’hi ha i n’hi hauran, per tant hem de saber com afrontar-los d’una manera que sigui beneficiosa per a tothom. Entre altres aspectes, hem de treballar el grup des de la confiança, la comunicació assertiva i també l’autoestima de cada persona que l’integra.

8 de març

8 de marçAvui és 8 de març, el dia de la dona treballadora. En comptes de ser un dia com qualsevol altre, avui hem de recordar que les dones també treballen, també tenen els matexos drets que nosaltres els homes… si ho hem de recordar és perquè potser hi ha gent que encara no ho té clar. Fins quan?

Aquest matí, en obrir el facebook, he trobat una entrada d’en Carles Capdevila on compartia un conte de la Sònia Moll i m’ha agradat molt i crec que ve a explicar perfectament el perquè encara hem de recordar i remarcar els dies 8 de març. Perquè 8 de març és cada dia. Acompanyo l’entrada amb un dibuix d’en Joan Turu que il·ustra perfectament tot aixó.

El conte porta per títol: LA PRINCESA CAVALLER, i diu així:

Doncs no. No totes les princeses tenen el cabell llarg, ni totes són rosses. No és cert. Podríem dir que totes són boniques, però no com tu et penses, no com ho has vist a les pel·lícules. Perquè suposo que és a les pel·lícules oi, que que ho has vist?, que les princeses són rosses i boniques i tenen el cabell molt llarg i sedós i duen vestits de gasa. Sí que és veritat que potser hauríem d’admetre que totes són boniques, però no així, saps?, no com tu et penses, no fràgils i etèries i volàtils. Algunes, saps?, tenen una bellesa rara, inquietant, obscura. Per això no podem deixar de mirar-les, i ens arrosseguen amb una força més obscura encara, com l’aigua negra del riu. Algunes princeses tenen una bellesa terrible que xucla l’ànima i la buida. Són boniques, d’acord, totes ho són. Però no totes són rosses, ni tenen el cabell llarg, i no totes tenen príncep, saps?, per ser princesa no cal que hi hagi un príncep.

Tampoc no totes les princeses duen sabatetes de taló ni es deixen fotografiar el cul al costat del cul d’altres princeses que vénen a visitar-les mentre pugen les escales d’un palau ben visible. Les princeses que no coneixes agafen l’espasa quan cal i van a cavall i viuen en palaus invisibles i defensen regnes que no són de cap rei pare, sinó d’elles, només d’elles, i si cal tallen caps i rebenten cuirasses.

I no te’ls creguis quan et diuen que són fines i no poden dormir si hi ha un pèsol sota no sé quants matalassos. Menteixen. També menteixen quan et diuen que les bruixes les envegen i per això les fan dormir durant cent anys fins que arriba un príncep que les salva amb un petó. T’asseguro que no necessiten ningú que les vingui a salvar. I de petons, saps?, en tenen per donar i per vendre, i no en venen, en fan a tort i a dret, i molts, cada dia, no un cada cent anys. I, per si no ho sabies, les bruixes i les fades s’estimen. Això no t’ho han explicat?

No te’ls creguis quan et diguin que les princeses tenen els cabells llargs i rossos i la pell fina com pa d’àngel. Algunes tenen el cabell curt i rabiosament negre, i van a cavall o en bicicleta i es fan crostes als genolls i s’empastifen les mans i els peus i neden despullades en l’aigua gelada del riu i després s’eixuguen al sol com llangardaixos. I fan molt de soroll quan riuen. Tornen a casa pel camí del bosc, amb els peus descalços i l’olor de la terra adherida per sempre a la pell, als cabells, al ventre. Tornen a casa amb gana de lloba i mengen pa i olives i mel. I res ni ningú no els pren la vida.

També he trobat un vídeo on l’autora ens l’explica:

Tant de bo aquest conte us pugui ser útil per a treballar amb el vostre alumnat (això va per la gent del món docent) i serveixi per a trencar esteriotips, idees preconcebudes, creences limitants i continuar construint un món just i igualitari.

Merlí i Sòcrates

Merli-que-professor-del-dels_ARAIMA20150904_0027_1-e1442319087676-640x349Després de més de 5 mesos sense escriure res, reinicio les entrades al blog.

Ja fa massa temps que ho estic demorant. Quan no és un all és una ceba… i avui he decidit que ja n’hi ha prou, que val la pena continuar compartint idees, recursos, reflexions, experiències, projectes engrescadors sobre educació, emocions i coaching.

He pensat que una bona manera de tornar a començar és parlar una mica de la sèrie Merlí que actualment emeten els dilluns a la nit a TV3. La meva idea no és fer una crítica sobre la sèrie, però sí rescatar alguna frase que en Merlí, el professor protagonista, dedica al seu alumnat de primer de batxillerat, quan explica la filosofia socràtica.

En Merlí, plantat al mig de l’aula i captant tota l’atenció dels nois i noies, els diu:

“Us està bé el que els vostres pares us han inculcat creient que és el millor per a vosaltres?… No deixeu que ningú us imposi la manera de pensar. Ja sou prou grans per pensar per vosaltres mateixos “

Aquest professor està retant al seu alumnat a pensar. Els fa un toc d’atenció per a que prenguin consciència que ja no són tan petits i que poden reflexionar per ells mateixos i decidir el que volen.

I em pregunto… com a docents, ja deixem que el nostre alumnat decideixi? els aportem suficients eines per a que siguin autònoms i puguin qüestionar-nos el que fem i com ho fem?  Estem preparats i preparades a rebre aquests tipus d’intervencions? Els hi hem donat permís per a que ho facin?

I també com a pare (i actualment amb dos adolescents rondant per casa…) em regunto si els deixo sufiencient llibertat per a que puguin pensar per ells mateixos, puguin reflexionar, qüestionar, mostrar desacord i discutir… perquè crec que qüestionar-se les coses és bàsic per a crèixer i madurar.

En el fons, ja fa més de 2000 anys, Sòcrates, a partr de l’art de la maièutica, feia alguna cosa similar amb els seus deixebles. Els qüestionava i els escoltava per a que anéssin trobant la “seva” veritat i construir la seva identitat.

Aquí us deixo el capítol per si voleu veure les paraules d’en Merlí, les reaccions de l’alumnat i de les famílies en el seu context.

PASSA’M LA SAL

salFa uns dies vaig veure el curtmetratge “Pass the Salt” escrit i dirigit per Matthew Abeler i vaig creure que el que havia sentit i pensat en veure’l valia la pena comentar-ho en el blog.

Tinc dos fills en edat adolescent i a vegades trobo ben difícil establir una bona comunicació amb ells. Alguns cops detecto que el que els vull explicar no els acaba d’interessar i desconnecten; altres vegades passa a l’inrevés i qui desconnecta sóc jo quan expliquen alguna cosa en un moment en que estic per altres coses. Suposo que això té a veure amb els interessos individuals que tots tenim, i és una àrea de millora a treballar. Però no és d’això del que vull parlar-vos. Perquè com a mínim, en aquests dos exemples, hi ha voluntat de comunicació, llàstima que els receptors dels missatges no “estan per la labor”, oi?

En aquest sentit s’hauria de plantejar quan convé estar atent al que els fills volen explicar-nos i com hem de comunicar-nos amb ells per a que els interessi el que els hi volem dir.

El que vull introduir en aquest breu escrit, és l’aparició d’altres “problemes” o obstacles en la comunicació amb els nostres joves. M’explico, a més a més del salt generacional existent entre pares i fills i que a vegades els temes de conversa van en sentits ben oposats o no és el millor moment per estar xerrant… des de fa uns anys han aparegut altres boicotejadors de la comunicació, a tall d’exemple:

I com podem evitar aquesta situació?

Crec que un primer pas és establir uns acords o unes normes amb els fills per a que en determinats moments tots plegats ens desconnectem de la xarxa. Per exemple a les hores dels àpats. Aquestes, acostumen a ser unes estones on tots compartim la taula i ens ofereixen l’oportunitat de parlar i explicar-nos el dia, les alegries, les penes, o fer tertúlia o discutir des de diferents òpitiques, o parlar del futur o del passat o…

Si enlloc d’això es tenen els mòbils sobre la taula i per tant converses paral·leles amb altra gent que no està sopant a casa (com el cas del curt) o hi ha la tele engegada, que realment ens abdueix i estronca qualsevol intent de conversa, estem minant un dels espais importants de comunicació familiar. I llavors, quin sentit té compartir una estona junts? On estan els espais de conversa? De quina manera podrem descobrir com ens sentim, com estem, com creixem…?

VÍDEO PRESENTACIÓ DEL CURS “INTELIGENCIA EMOCIONAL EN NUTRICIÓN Y SALUD”

Em fa molt il·lusió ensenyar-vos el vídeo que des de l’equip de Nutritional Coaching, hem preparat com a carta de presentació del curs: INTELIGENCIA EMOCIONAL EN NUTRICIÓN Y SALUD.

Aquest curs, dirigit principalment a professionals de la nutrició i la salud, vol apropar eines i estratègies de la intel·ligència emocional per a millorar les seves competències en aquest àmbit i també les dels seus pacients.

 

LA CARTA ALS REIS

Si teniu canalla corrent per casa, segur que porten uns dies donant-li voltes a la carta que han d’escriure als reis. Amb això els anuncis de la tele els “ajuden” força, oi?

De tots aquests anuncis, aquest any n’hi ha un que m’ha cridat l’atenció pel missatge que ens transmet. És el d’Ikea, de ben segur que molts ja l’haureu vist. M’agrada molt com està fet i la idea que ens fa arribar:

Què necessiten, realment, els nostres fills i filles?


Aquesta demanda que fan els infants de l’anunci (segurament fruit dels publicitaris encarregats de la campanya) crec que no s’allunya massa de la realitat que viuen massa nenes i nens. Els nostres fills i filles ens volen a prop, ens necessiten en el seu dia a dia. Volen compartir estones amb nosaltres per explicar-nos les seves coses, per fer-nos pessigolles, per jugar junts i riure o enfadar-nos o fer-nos petons o anar al parc o a la muntanya o quedar-nos a casa o portar-nos la contrària o explicar-nos què han fet a l’escola i preguntar-nos què hem fet a la feina o…..

Necessiten presència activa dels seus pares!!!

No n’hi ha prou en estar junts a casa i cadascú al seu racó: els petits a la tele o amb la tauleta o amb un mòbil jugant. Amb això no vull dir que no puguin fer-ho de tant en tant, però hem d’entendre que aquest recurs “fàcil” per a que el nen no molesti, convertir-lo en un costum és dolent per a ells i elles i també per a nosaltres. Els estem perdent, ens estem desconnectant del seu present, de les seves necessitats i de les nostres. Perquè el fet de tenir fills i filles ha estat una decisió nostra i n’hem de ser responsables!

No els podem “comprar” amb la joguina més fantàstica que hi hagi al mercat, i llavors desaparèixer del seu costat. Hem d’estar a prop seu i compartir plegats la vida.

Desitjo un 2015 ple de temps per compartir amb els que estimem!

i que sigui un desig per sempre….

RITA PIERSON. Bon inici de curs!

INICIBon dia i bon inici de curs!

Avui s’han tornat a omplir les aules després de les vacances estiuenques, ha tornat la vida a l’escola, els passadissos estan plens de converses, rialles, abraçades, retrobaments…

Doncs per a celebrar-ho, comparteixo amb voslatres un vídeo d’una mestra jubilada, la Rita Pierson, que ens ofereix una fantàstica xerrada. Plena de tresors que convé tinguem en compte. Ens comenta que al llarg de la seva vida com a mestra ha viscut motes reformes educatives (potser això us sona, oi?) algunes bones i altres no tant, però ella ha fixat el focus de la seva professió en cercar la connexió amb el seu alumnat. Ens comenta que cap aprenentatge significatiu es durà a terme si no hi ha una relació significativa a l’aula. Ho exemplifica amb la següent frase: “els nens i nenes no aprenen de la gent que no els agrada”.

Però a nosaltres també ens passa el mateix. Hi ha nens i nenes que ens agraden i altres que ens agraden menys. Què hem de fer? Doncs, hem d’aconseguir que no se n’adonin d’això. Tots i totes s’han de sentir escoltats i estimats.

Aquí us deixo el vídeo!!

Espero que el gaudiu