Xerrda online de Coaching Educatiu

Hola!!

Després de molt temps en silenci, torno a activar el blog.

Aquest cop us comparteixo una xerrada online que vaig realitzar el passat dijous 9 d’abril amb la gent de PrisMa.

Revisant el xat que va haver durant la xerrada, responc algunes de les preguntes que van sorgir i que no vaig poder contestar durant la xerrada.

• • El coach només pot actuar si el coachee li demana ajuda? En principi, en un procés de coaching és el coachee qui demana el servei. Quan ens posem en l’àmbit educatiu, el docent pot detectar la necessitat de l’alumne/a i comentar-li si vol fer una sessió (o una entrevista) de coaching per parlar sobre el tema. Si diu que no cal, no podem forçar-ho, però si que és interessant tornar-ho a provar més endavant, ja que pot ser que estigui més receptiu o receptiva.
  • Una finalitat de fons del coaching seria treballar aquells condicionats emocionals que dificulten l’assoliment d’objectius? Efectivament, aquesta és una de les finalitats, aportar un suport emocional cap a l’aprenentatge. Descobrir què és el que li passa a l’alumnat que no assoleix els objectius fixats i donar-li enies per a que les provi i també per a que es faci responsable del seu aprenentatge. També ajudar descobrir quin és el seu mètode d’estudi més efectiu.
  • El coaching no seria una bona tutoria ? Potser sí. La funció de la tutoria és acompanyar a l’alumnat en el seu aprenentatge i fer de pont entre l’equip docent i l’alumnat i també és la persona encarrega de parlar amb les famílies. El coaching és una metodologia enfocada cap a l’assoliment d’objectius des de la responsabilitat de cadascú que es pot utilitzar per a fer les tasques de tutoria o com una moetodologia més a utilitzar.
  • Penso que la primera quinzena escolar és just el moment per posar en pràctica aquest coaching. El primer mes és clau a l’hora de començar a grear grup. Llavors organitzar activitats de presentació, jocs d’aula i fer alguna sortida de tutoria és molt important per a començar a treballar la confiança entre els membres del grup i amb la tutora o el tutor.

Pensar en el futur…

Ja porto uns quants anys fent sessions de coaching a joves. Sobretot són nois i noies de 4ESO en endavant, o sigui a partir dels 16 anys fins als vint-i-pocs. És una època on han de prendre decisions sobre el seu futur.

Un fet que m’he trobat força vegades és que no es permeten seguir els seus somnis. M’explico, quan parlem de la seva vocació, o d’allò que més els agradaria fer a nivell professional m’expliquen, sense cap tipus de por, el que els agrada: des de construir edificis, treballar en un laboratori químic, estudiar el comportament humà, el cervell, dedicar-se al teatre…

En canvi, quan els pregunto com ho aconseguiran, sovint responen que el que m’han explicat abans és un somni, que la seva realitat és una altra, que no hi podran arribar, que no en saben prou, que són massa anys, què és IMPOSSIBLE… i per tant, que no ho faran…. que no val la pena…

He trobat un vídeo que potser pot inspirar aquest jovent a seguir endavant i atrevir-se a treballar per a fer realitat aquests somnis.

No Siguis Estrella

#NoSeasEstrella és el títol d’una campanya de sensibilització davant la bretxa digital que s’està creant entre els més desafavorits, que promou UNICEF per al dia d’Internet Segura.

Aquesta campanya la il·lustra un vídeo que ens deixa ben clar a tots i totes el que significa deixar informació privada a les xarxes socials. El que pot semblar un joc s’acaba convertint en un problema en majúscules.

Ens hem de preguntar si els nostres fills i filles, el nostre alumnat i nosaltres mateixos som conscients del que estem mostrant en les xarxes socials.

• Què aporta que un desconegut/da sàpiga coses teves íntimes, que només expliques a la gent que tens més a prop?
  • Quin us en farà?
• Som conscients de l’aparador què és internet?
• Us heu plantejat com parlar-ho amb els fills i amb l’alumat?

En cap cas vull transmetre por o rebuig cap a les noves tecnologies. Ben al contrari, les considero molt útils i amb infinitat de possibiitats creatives, comunicatives i engrescadores. El que sí vull tranmetre és que siguem ben conscients de l’us que en fem.

S’apropa Nadal

Avui, mirant el facebook he trobat aquest vídeo. Espero que us agradi tant com a mi.

Quan tenim ganes de fer coses junts som imparables 🙂

En veure’l he pensat en la potència de compartir idees, il·lusions, projectes i deixar de banda l’individualisme i la rapidesa. De ben segur que per poder filmar aquesta cançó que tot just dura un parell de minuts, hi ha una gran feina al darrera, hores per a crear la idea, per a coordinar-se, per a consensuar el com fer-ho, per a repartir papers, en definitiva per a fer-ho possible.

I d’aquesta manera, tots junts i en equip és quan aconseguim grans proeses com aquesta.

Endavant i treiem-nos la por a compartir!!!!

Un nou curs

La setmana vinent comença un nou curs, i com sempre, milers d’infants i joves entraran de nou a les Llars d’infants, a les Escoles i Instituts.

Una de les millors maneres de rebre’ls és des de l’alegria i el benestar, des del retrobament i la descoberta i donar-los un càlida benvinguda on tothom hi tingui cabuda, com molt bé ens canta en Jaume Sisa a “Qualsevol nit pot sortir el Sol”

L’altre dia, comentava la Sara, la meva dona, que aquesta és una cançó que tot professional de l’educació ha de tenir present i ben interioritzada perquè a l’escola i a les seves aules tots hi hem de tenir el nostre lloc i les mateixes oportunitats: tots ens hi hem de sentir bé.

En aquest sentit, els adults (mestres i professors, vetlladors, monitors, PAS) som una peça indispensable per a que aquest benestar hi sigui present. Depenent de com rebem al nostre alumnat, del clima que propiciem i del tracte que oferim farem que aquest nou curs sigui especial i ple de moments feliços.

“…t’esperem, hi ha lloc per tots.

El temps no compta ni l’espai.

Qualsevol nit pot sortir el sol.”

 

Prevenció de la violència

Malauradament la violència, l’assetjament, l’abús de poder, les situacions de bullying són molt presents en el món en el que ens movem i les escoles i instituts no en són alienes, més aviat al contrari, són un dels llocs on comencen.

El vídeo que comparteixo aquí sota és una bona saccejada sobre aquest tema. On posem el focus?

Hem vist reportatges, pel·lícules sobre aquests temes i segur que també ho hem viscut de ben a prop, ja sigui perquè alguna persona del nostre entorn proper, o nosaltres mateixos, ha patit algun tipus d’abús o en el centre on treballem n’hi ha algun cas… Sembla que darrerement ens n’estem fent més conscients (com a mínim se’n fa més difusió dels casos) i a poc a poc accions que es consideraven “acceptables” perquè no eren massa greus ara ja no ho són i es busca la manera de fer-los-hi front.

Com en tota situació de convivència d’un grup heterogeni de persones, no hi ha una solució miraculosa davant un assetjament o un conflicte, no hi ha una recepta màgica però sí que existeixen metodologies que quan un conflicte està en estat larvari es puguin detectar. Com ens diuen en el vídeo que acabeu de veure: hem d’estar atents a les senyals, hem d’ampliar el focus quan observem el nostre entorn…i dotar tant a la persona que pateix la violència o l’assetjament, a l’assetjador/a i al grup d’observadors/es d’eines per a que prenguin consciència de la situació i puguin demanar ajut, comunicar-ho. En aquest aspecte és clau treballar des de la provenció, o sigui des de la idea que de conflictes n’hi ha i n’hi hauran, per tant hem de saber com afrontar-los d’una manera que sigui beneficiosa per a tothom. Entre altres aspectes, hem de treballar el grup des de la confiança, la comunicació assertiva i també l’autoestima de cada persona que l’integra.

8 de març

Avui és 8 de març, el dia de la dona treballadora. En comptes de ser un dia com qualsevol altre, avui hem de recordar que les dones també treballen, també tenen els matexos drets que nosaltres els homes… si ho hem de recordar és perquè potser hi ha gent que encara no ho té clar. Fins quan?

Aquest matí, en obrir el facebook, he trobat una entrada d’en Carles Capdevila on compartia un conte de la Sònia Moll i m’ha agradat molt i crec que ve a explicar perfectament el perquè encara hem de recordar i remarcar els dies 8 de març. Perquè 8 de març és cada dia. Acompanyo l’entrada amb un dibuix d’en Joan Turu que il·ustra perfectament tot aixó.

El conte porta per títol: LA PRINCESA CAVALLER, i diu així:

Doncs no. No totes les princeses tenen el cabell llarg, ni totes són rosses. No és cert. Podríem dir que totes són boniques, però no com tu et penses, no com ho has vist a les pel·lícules. Perquè suposo que és a les pel·lícules oi, que que ho has vist?, que les princeses són rosses i boniques i tenen el cabell molt llarg i sedós i duen vestits de gasa. Sí que és veritat que potser hauríem d’admetre que totes són boniques, però no així, saps?, no com tu et penses, no fràgils i etèries i volàtils. Algunes, saps?, tenen una bellesa rara, inquietant, obscura. Per això no podem deixar de mirar-les, i ens arrosseguen amb una força més obscura encara, com l’aigua negra del riu. Algunes princeses tenen una bellesa terrible que xucla l’ànima i la buida. Són boniques, d’acord, totes ho són. Però no totes són rosses, ni tenen el cabell llarg, i no totes tenen príncep, saps?, per ser princesa no cal que hi hagi un príncep.

Tampoc no totes les princeses duen sabatetes de taló ni es deixen fotografiar el cul al costat del cul d’altres princeses que vénen a visitar-les mentre pugen les escales d’un palau ben visible. Les princeses que no coneixes agafen l’espasa quan cal i van a cavall i viuen en palaus invisibles i defensen regnes que no són de cap rei pare, sinó d’elles, només d’elles, i si cal tallen caps i rebenten cuirasses.

I no te’ls creguis quan et diuen que són fines i no poden dormir si hi ha un pèsol sota no sé quants matalassos. Menteixen. També menteixen quan et diuen que les bruixes les envegen i per això les fan dormir durant cent anys fins que arriba un príncep que les salva amb un petó. T’asseguro que no necessiten ningú que les vingui a salvar. I de petons, saps?, en tenen per donar i per vendre, i no en venen, en fan a tort i a dret, i molts, cada dia, no un cada cent anys. I, per si no ho sabies, les bruixes i les fades s’estimen. Això no t’ho han explicat?

No te’ls creguis quan et diguin que les princeses tenen els cabells llargs i rossos i la pell fina com pa d’àngel. Algunes tenen el cabell curt i rabiosament negre, i van a cavall o en bicicleta i es fan crostes als genolls i s’empastifen les mans i els peus i neden despullades en l’aigua gelada del riu i després s’eixuguen al sol com llangardaixos. I fan molt de soroll quan riuen. Tornen a casa pel camí del bosc, amb els peus descalços i l’olor de la terra adherida per sempre a la pell, als cabells, al ventre. Tornen a casa amb gana de lloba i mengen pa i olives i mel. I res ni ningú no els pren la vida.

També he trobat un vídeo on l’autora ens l’explica:

Tant de bo aquest conte us pugui ser útil per a treballar amb el vostre alumnat (això va per la gent del món docent) i serveixi per a trencar esteriotips, idees preconcebudes, creences limitants i continuar construint un món just i igualitari.

Merlí i Sòcrates

Després de més de 5 mesos sense escriure res, reinicio les entrades al blog.

Ja fa massa temps que ho estic demorant. Quan no és un all és una ceba… i avui he decidit que ja n’hi ha prou, que val la pena continuar compartint idees, recursos, reflexions, experiències, projectes engrescadors sobre educació, emocions i coaching.

He pensat que una bona manera de tornar a començar és parlar una mica de la sèrie Merlí que actualment emeten els dilluns a la nit a TV3. La meva idea no és fer una crítica sobre la sèrie, però sí rescatar alguna frase que en Merlí, el professor protagonista, dedica al seu alumnat de primer de batxillerat, quan explica la filosofia socràtica.

En Merlí, plantat al mig de l’aula i captant tota l’atenció dels nois i noies, els diu:

“Us està bé el que els vostres pares us han inculcat creient que és el millor per a vosaltres?… No deixeu que ningú us imposi la manera de pensar. Ja sou prou grans per pensar per vosaltres mateixos “

Aquest professor està retant al seu alumnat a pensar. Els fa un toc d’atenció per a que prenguin consciència que ja no són tan petits i que poden reflexionar per ells mateixos i decidir el que volen.

I em pregunto… com a docents, ja deixem que el nostre alumnat decideixi? els aportem suficients eines per a que siguin autònoms i puguin qüestionar-nos el que fem i com ho fem?  Estem preparats i preparades a rebre aquests tipus d’intervencions? Els hi hem donat permís per a que ho facin?

I també com a pare (i actualment amb dos adolescents rondant per casa…) em regunto si els deixo sufiencient llibertat per a que puguin pensar per ells mateixos, puguin reflexionar, qüestionar, mostrar desacord i discutir… perquè crec que qüestionar-se les coses és bàsic per a crèixer i madurar.

En el fons, ja fa més de 2000 anys, Sòcrates, a partr de l’art de la maièutica, feia alguna cosa similar amb els seus deixebles. Els qüestionava i els escoltava per a que anéssin trobant la “seva” veritat i construir la seva identitat.

Aquí us deixo el capítol per si voleu veure les paraules d’en Merlí, les reaccions de l’alumnat i de les famílies en el seu context.

PASSA’M LA SAL

Fa uns dies vaig veure el curtmetratge “Pass the Salt” escrit i dirigit per Matthew Abeler i vaig creure que el que havia sentit i pensat en veure’l valia la pena comentar-ho en el blog.

Tinc dos fills en edat adolescent i a vegades trobo ben difícil establir una bona comunicació amb ells. Alguns cops detecto que el que els vull explicar no els acaba d’interessar i desconnecten; altres vegades passa a l’inrevés i qui desconnecta sóc jo quan expliquen alguna cosa en un moment en que estic per altres coses. Suposo que això té a veure amb els interessos individuals que tots tenim, i és una àrea de millora a treballar. Però no és d’això del que vull parlar-vos. Perquè com a mínim, en aquests dos exemples, hi ha voluntat de comunicació, llàstima que els receptors dels missatges no “estan per la labor”, oi?

En aquest sentit s’hauria de plantejar quan convé estar atent al que els fills volen explicar-nos i com hem de comunicar-nos amb ells per a que els interessi el que els hi volem dir.

El que vull introduir en aquest breu escrit, és l’aparició d’altres “problemes” o obstacles en la comunicació amb els nostres joves. M’explico, a més a més del salt generacional existent entre pares i fills i que a vegades els temes de conversa van en sentits ben oposats o no és el millor moment per estar xerrant… des de fa uns anys han aparegut altres boicotejadors de la comunicació, a tall d’exemple:

I com podem evitar aquesta situació?

Crec que un primer pas és establir uns acords o unes normes amb els fills per a que en determinats moments tots plegats ens desconnectem de la xarxa. Per exemple a les hores dels àpats. Aquestes, acostumen a ser unes estones on tots compartim la taula i ens ofereixen l’oportunitat de parlar i explicar-nos el dia, les alegries, les penes, o fer tertúlia o discutir des de diferents òpitiques, o parlar del futur o del passat o…

Si enlloc d’això es tenen els mòbils sobre la taula i per tant converses paral·leles amb altra gent que no està sopant a casa (com el cas del curt) o hi ha la tele engegada, que realment ens abdueix i estronca qualsevol intent de conversa, estem minant un dels espais importants de comunicació familiar. I llavors, quin sentit té compartir una estona junts? On estan els espais de conversa? De quina manera podrem descobrir com ens sentim, com estem, com creixem…?

LA CARTA ALS REIS

Si teniu canalla corrent per casa, segur que porten uns dies donant-li voltes a la carta que han d’escriure als reis. Amb això els anuncis de la tele els “ajuden” força, oi?

De tots aquests anuncis, aquest any n’hi ha un que m’ha cridat l’atenció pel missatge que ens transmet. És el d’Ikea, de ben segur que molts ja l’haureu vist. M’agrada molt com està fet i la idea que ens fa arribar:

Què necessiten, realment, els nostres fills i filles?

Aquesta demanda que fan els infants de l’anunci (segurament fruit dels publicitaris encarregats de la campanya) crec que no s’allunya massa de la realitat que viuen massa nenes i nens. Els nostres fills i filles ens volen a prop, ens necessiten en el seu dia a dia. Volen compartir estones amb nosaltres per explicar-nos les seves coses, per fer-nos pessigolles, per jugar junts i riure o enfadar-nos o fer-nos petons o anar al parc o a la muntanya o quedar-nos a casa o portar-nos la contrària o explicar-nos què han fet a l’escola i preguntar-nos què hem fet a la feina o…..

Necessiten presència activa dels seus pares!!!

No n’hi ha prou en estar junts a casa i cadascú al seu racó: els petits a la tele o amb la tauleta o amb un mòbil jugant. Amb això no vull dir que no puguin fer-ho de tant en tant, però hem d’entendre que aquest recurs “fàcil” per a que el nen no molesti, convertir-lo en un costum és dolent per a ells i elles i també per a nosaltres. Els estem perdent, ens estem desconnectant del seu present, de les seves necessitats i de les nostres. Perquè el fet de tenir fills i filles ha estat una decisió nostra i n’hem de ser responsables!

No els podem “comprar” amb la joguina més fantàstica que hi hagi al mercat, i llavors desaparèixer del seu costat. Hem d’estar a prop seu i compartir plegats la vida.

Desitjo un 2015 ple de temps per compartir amb els que estimem!

i que sigui un desig per sempre….