César Bona | Blog de Francesc Sedó

Des de ja fa un temps, i com una taca d’oli, es va escampant la necessitat que els centres educatius facin canvis en la seva metodologia.

Ja existeix un bon nombre d’escoles de primària que estan fugint de la metodologia tradicional, i també alguna de secundària (però amb més timidesa). Em refereixo a metodologia tradicional a aquella que es basa en que la mestra o el mestre són la persona experta en el tema a desenvolupar i l’alumnat pren un rol passiu, de receptor del coneixements. Des de copiar els esquemes de la pissarra, sovint digital i molt moderna però amb la mateixa funció que la pissarra analògica, fins a fer d’una manera ben repetitiva els exercicis per tal “d’assolir les competències curriculars fixades”. O sigui, entrenar als nens i a les nenes per a que reprodueixin i no pas per a que construeixin. Per sort, els centres que s’han replantejat la metodologia i la relació amb l’alumnat estan optant pel treball en projectes, o el treball per racons, o per ambients… La seva filosofia és que l’alumnat ha de descobrir i construir els seus propis aprenentatges. Ha de treballar des de la responsabilitat i l’autonomia. També trenquen amb la rigidesa dels grups d’edat. Sovint barregen infants d’edats ben diferents per a que puguin compartir els aprenentatges i descobertes. I el personal docent canvia de perspectiva, és converteixen en acompanyants de l’aprenentatge, motivadors i motivadores, aporten recursos…

Segur que molts de vosaltres ja coneixeu centres on això s’està realitzant. I a més a més amb èxit. L’alumnat té ganes d’anar a l’escola, té ganes de descobrir què es farà de nou, com continuarà, per exemple, el projecte sobre el cinema o sobre les estrelles, co estan les tomaqueres de l’hort, o hauran nascut ja els pollets de la incubadora? o….

I, per encara donar més força a aquests canvis, des de fa uns mesos ha aparegut a escena en César Bona, el mestre aragonès que va optar al premi “Global Teacher Prize”. Aquest fet li ha atrorgat molta visibilitat i renom. Aquest educador treballa des de l’alumne. Com ell diu, l’alumne és el centre de l’aprenentatge i, “hem d’aconseguir (els i les docents) que siguin els infants els que vulguin anar a l’escola”. Que tinguin ganes d’aprendre, de llegir, de relacionar-se amb el medi, d’engegar projectes…

Vaig tenir la sort d’escoltar-lo en una xerrada que va oferir per a inaugurar el màster en educació emocional de la UB. Em vaig emportar força idees del que ens va comentar, però potser una de les que més em van impactar va ser la seva senzillesa. En César no va d’expert, ni de gurú de l’educació, res d’això. Ell, l’únic que fa, és explicar la seva experiència a l’aula, el seu dia a dia. O sigui, com organitza l’alumnat, quines estratègies utilitza per a despertar-los la curiositat i l’interès, com fer-los partíceps del seu propi aprenentatge. També va donar molta importància a la idea d’apropar l’escola al món real. A partir de la imatge dels pots de vidre on hi han les diferents matèries ben tancades i aïllades. Ens proposa trencar-los i barrejar-ho tot, com realment passa en el món. pots

I davant l’afirmació que fer això va contra el sistema, contra el currículum, ell ens diu que tot són excuses. Que es pot abarcar tot el currículum treballant d’aquesta manera.

Apropant la realitat de fora a l’escola estem aconseguint que: “la escuela sea un lugar donde los niños les apetezca ir“, ens deia en César.

Ens va preguntar de què estan fets els nens i nenes?

I ell mateix, amb l’ajut d’alguns dels assistents a la xerrada, van anar responent que d’emocions, motivació, creativitat, curiositat… I malauradament, bona part de tot això es queda fora de l’aula i llavors, passa el que passa.

Per acabar, us deixo algunes de les frases que ens va anar regalant quan definia la figura del mestre i de la mestra: