Xerrda online de Coaching Educatiu

Hola!!

Després de molt temps en silenci, torno a activar el blog.

Aquest cop us comparteixo una xerrada online que vaig realitzar el passat dijous 9 d’abril amb la gent de PrisMa.

Revisant el xat que va haver durant la xerrada, responc algunes de les preguntes que van sorgir i que no vaig poder contestar durant la xerrada.

• • El coach només pot actuar si el coachee li demana ajuda? En principi, en un procés de coaching és el coachee qui demana el servei. Quan ens posem en l’àmbit educatiu, el docent pot detectar la necessitat de l’alumne/a i comentar-li si vol fer una sessió (o una entrevista) de coaching per parlar sobre el tema. Si diu que no cal, no podem forçar-ho, però si que és interessant tornar-ho a provar més endavant, ja que pot ser que estigui més receptiu o receptiva.
  • Una finalitat de fons del coaching seria treballar aquells condicionats emocionals que dificulten l’assoliment d’objectius? Efectivament, aquesta és una de les finalitats, aportar un suport emocional cap a l’aprenentatge. Descobrir què és el que li passa a l’alumnat que no assoleix els objectius fixats i donar-li enies per a que les provi i també per a que es faci responsable del seu aprenentatge. També ajudar descobrir quin és el seu mètode d’estudi més efectiu.
  • El coaching no seria una bona tutoria ? Potser sí. La funció de la tutoria és acompanyar a l’alumnat en el seu aprenentatge i fer de pont entre l’equip docent i l’alumnat i també és la persona encarrega de parlar amb les famílies. El coaching és una metodologia enfocada cap a l’assoliment d’objectius des de la responsabilitat de cadascú que es pot utilitzar per a fer les tasques de tutoria o com una moetodologia més a utilitzar.
  • Penso que la primera quinzena escolar és just el moment per posar en pràctica aquest coaching. El primer mes és clau a l’hora de començar a grear grup. Llavors organitzar activitats de presentació, jocs d’aula i fer alguna sortida de tutoria és molt important per a començar a treballar la confiança entre els membres del grup i amb la tutora o el tutor.

Les Escoles d’Estiu

Ara que ja es comença a veure el final del curs escolar, de ben segur que bona part dels docents esteu començant a mirar l’oferta de cursos d’estiu.

Les Escoles d’Estiu són un bon moment per a nodrir-se de bones idees de cara al proper curs. També serveixen per a relacionar-se amb altres professionals de l’educació i compartir experiències, visions, maneres de fer… amb l’objectiu d’enriquir per a millorar la pràctica docent.

El fet de sortir del propi centre educatiu i trobar-se en un espai nou amb gent nova i amb un rol nou, el rol d’alumne, ajuda a eixamplar la mirada, a canviar de perspectiva i a descobrir coses interessants.

BENVINGUDES SIGUIN LES ESCOLES D’ESTIU!!

Aquest any tinc el plaer de participar en dues escoles d’estiu entre la primera i segona setmana de juliol:

• Escola d’Estiu del Col·legi de Doctors i LLicenciats, oferint un curs de 15 hores sobre Coaching Educatiu aplicat a l’aula i la tutoria (més info)
• Escola d’Estiu Educatio, oferint un curs de 10 hores sobre les competències transversals en el món docet (més info)

 

Projectes a Secundària?

Dissabte passat al diari Ara, la portada del seu suplement Criatures em va cridar l’atenció. Com podeu veure aquí al costat, sembla una aula de secundària “diferent” i el títol: Estudiar a secundària per projectes, ja t’ajuda a fer-te una idea que aquests joves estan inmersos en algun projecte…

Ja fa un temps que la metodologia de treballar per projectes es va provant. Molts centres de primària l’estan adoptant en algunes àrees, sobretot en coneixement del medi, i de manera tímida, a secundària també. Us deixo l’enllaç a l’article AQUÍ a veure què en penseu.

L’article parla de les experiències en aquesta metodologia d’alguns centres capdavanters en la innovació, que potser alguns ja coneixem: l’Institut de Sils, Les Vinyes de Castellbisbal o l’Apel·les Mestres de l’Hospitalet. I està molt bé que se’n faci difusió. I a més a més d’aquests centres que fa un temps van fer l’aposta per a una ESO més propera al món real i invertir algunes hores setmanals a fer projectes, a ensenyar al seu alumnat a treballar en equip, a despertar-los la creativitat, el compromís en la tasca, la importància de les bones relacions interpersonals i sobretot a fugir del “más de lo mismo” de les avorridíssimes classes magistrals i passives, n’existeixen moltes altres exepriències en centres que a poc a poc van fent canvis.

Darrerament en molts dels centres on he col·laborat com a formador o assessor, un dels temes que més preocupa és com aconseguir motivar a l’alumnat i oferir-los uns continguts atractius i sobretot útils. Fugir de l’excés de memortització i mecanització (sobretot la idea de canviar les classes, no podem estar plantejant les classes com fa 30 anys, perquè estan totalment obsoletes, la societat ha canviat i per tant l’alumnat també!!!) i entrar més a l’acció. I sembla, que introduir treball per projectes, l’aprenentatge basat en problemes, la gamificació, l’aprenentatge i servei (APS) i altres metodologies actives… és el primer pas per a trencar la inèrcia de l’herència que arrosseguem del sistema educatiu dels darrers 70 anys. Per sort, s’està fent una mirada cap a la història i s’està recuperant l’esperit de les escoles d’abans de la guerra, on ja es treballava des d’una metodologia molt més oberta i centrada en el desenvolupament emocional i cognitiu de l’alumnat. La clau de l’èxit d’aquests canvis està en l’equip docent. És el clauestre qui ha de fer el canvi i treballar com un equip i dissenyar un projecte educatiu adient a les necessitats de l’alumnat.

Tornant a l’article que ha motivat aquesta entrada, m’ha agradat molt poder llegir l’opinió d’alguns alumnes que han estudiat des d’aquesta metodologia i tot el que els ha aportat. Veure bons resultats en els joves que han estudiat des d’aquest nou paradigma ajuda molt a esbair temors i recels envers aquesta educació més pràctica, participativa i flexible.

I per acabar, transcric unes paraules de la Iolanda Arboleas, directora de l’Institut de Sils:

“….Teníem clar que volíem un centre realment inclusiu. El model tradicional no arriba a tothom, s’ha d’oferir una riquesa didàctica que permeti a tot tipus d’alumnes trobar el seu espai i sentir que poden crèixer.”

Prevenció de la violència

Malauradament la violència, l’assetjament, l’abús de poder, les situacions de bullying són molt presents en el món en el que ens movem i les escoles i instituts no en són alienes, més aviat al contrari, són un dels llocs on comencen.

El vídeo que comparteixo aquí sota és una bona saccejada sobre aquest tema. On posem el focus?

Hem vist reportatges, pel·lícules sobre aquests temes i segur que també ho hem viscut de ben a prop, ja sigui perquè alguna persona del nostre entorn proper, o nosaltres mateixos, ha patit algun tipus d’abús o en el centre on treballem n’hi ha algun cas… Sembla que darrerement ens n’estem fent més conscients (com a mínim se’n fa més difusió dels casos) i a poc a poc accions que es consideraven “acceptables” perquè no eren massa greus ara ja no ho són i es busca la manera de fer-los-hi front.

Com en tota situació de convivència d’un grup heterogeni de persones, no hi ha una solució miraculosa davant un assetjament o un conflicte, no hi ha una recepta màgica però sí que existeixen metodologies que quan un conflicte està en estat larvari es puguin detectar. Com ens diuen en el vídeo que acabeu de veure: hem d’estar atents a les senyals, hem d’ampliar el focus quan observem el nostre entorn…i dotar tant a la persona que pateix la violència o l’assetjament, a l’assetjador/a i al grup d’observadors/es d’eines per a que prenguin consciència de la situació i puguin demanar ajut, comunicar-ho. En aquest aspecte és clau treballar des de la provenció, o sigui des de la idea que de conflictes n’hi ha i n’hi hauran, per tant hem de saber com afrontar-los d’una manera que sigui beneficiosa per a tothom. Entre altres aspectes, hem de treballar el grup des de la confiança, la comunicació assertiva i també l’autoestima de cada persona que l’integra.

Prejudicis

Avui només comparteixo una foto, una foto que potser molts i moltes ja coneixeu gràcies a les xarxes socials. A vegades una imtage diu més que mil paraules, oi?

Com es viu això en els centres educatius? Estem preparats i preparades per fugir d’una vegada per totes dels prejudicis? Sabem entendre la gent que neda contracorrent? Com vivim la diferència i com la transmetem al nostre alumnat? i a casa, com ho vivim?

OPTIMISME

Optimisme

Des del passat 10 de maig, ja fa més de 3 mesos, no he escrit res per aquí. Potser ja va sent hora, no?

Aprofito que estem en la darrera setmana d’agost i la primera de setembre, per a escriure sobre l’optimisme a partir d’un interessant article escrit per Trinitat Gilabert i publicat al suplement Criatures del diari ara. Porta per títol: L’optimisme que em va fer guanyar.

La idea que ens vol transmetre aquest text és que l’optimisme es pot aprendre i per tant també el podem encomanar. Des de la nostra posició de mares/pares o d’educadors/es, hem de ser un model d’optimisme per als nostres fills i/o alumnes. Si diem que “no ho aconseguirem” o que “és impossible”, elles i ells també ho creuran.

En aquest article la Mercè Conangla, de la fundació àmbit, ens recorda la importància del triangle: PENSAMENT – EMOCIÓ – ACCIÓ i ressalta la idea que per a ser optimistes hem de partir de pensaments que ens empoderin. Si penso que “ho puc fer”, de ben segur que generaré una emoció com ara la il·lusió i per tant em posaré en marxa cap allò que vulgui fer. En canvi, si parteixo d’un pensament tipus “això és impossible” una emoció que puc sentir és el desànim que em porta cap a la innacció.

Degut a això, i com ressalta la Meritxell Almirall en aquest mateix text, és molt important el reforç positiu. Aquesta psicòloga ens parla del reforç positiu incondicional, que és aquell que demostra a l’altre que realment creus en les seves possibilitats ja sigui per a fer-ho o per a aprendre com fer-ho. Frases com: “confio en tu”, “vinga, prova-ho i si no funciona, intenta-ho d’una altra manera”, en són un clar exemple. Aquest tipus de reforç va molt lligat al coaching educatiu, on el docent creu en les possibilitats del seu alumnat i l’anima a seguir endavant des de l’optimisme i la il·lusió.

En aquest mateix article, es pregunta a en Francesc Torralba què és l’optimisme. Ell respon des de la perspectiva de com els docents el podem transmetre al nostre alumnat. Cito les seves paraules perquè trobo que són bàsiques per a encetar el nou curs que d’aquí ben poc comença, amb ganes i alegria:

El que és clau és la confiança i l’esperança, més que l’optimisme. Cal tenir fe en l’educand i el les seves capacitats d’aprenentatge i de millorar com a ésser humà, i també cal tenir esperança que el que es transmet (coneixements, destreses, valors) anirà deixant petjada. Sense aquesta base de confiança i d’esperança és impossible educar.

Vinga, per a un inici de curs ple d’OPTIMISME!

Un llibre sobre adolescents

Potser en veure el títol d’aquesta entrada penseu: Un altre llibre sobre adolescents? però si n’hi ha un fotimer!!! I teniu raó. Però penso que si hi ha tants llibres sobre aquest tema deu ser perquè és un tema que ens preocupa. Als adults (mares, pares, docents…) ens interessa poder-nos comunicar i conviure bé amb les i les adolescents, oi?

30 MANAMENTS per tractar amb ADOLESCENTS, d’en Juanjo Fernández. Aquest llibre publicat per l’editorial Claret a finals de l’any 2015 vol ser una petita guia per a que els adults que estem envoltats d’adolescents, ja siguin els nostres fills i filles o el nostre alumnat, trobem estratègies per a poder comunicar-nos-hi de la millor manera possible. O com a mínim, puguem sobreviure d’una manera més o menys digna a aquesta etapa tan complexa i a vegades tan incomprenssible. Tot i que hem estat adolescents, sovint se’ns oblida com ho vam viure, se’ns oblida que el que per a nosaltres, els adults, és de sentit comú, per a ells i elles no ho és, oi? Per a que us feu una idea del llibre, us deixo alguns dels “manaments” que ens proposa en Juanjo:

• Comptaràs fins a 10… o fins al número que calgui.
• Evitaràs dir-li el que tu feies a la seva edat, si no és que t’ho pregunta primer.
• Preguntaràs sense interrogar.

En els fons, no és res més que aplicar el SENTIT COMÚ, però a vegades on carai el tenim aquest sentit??? Quan més el necessites més amagat està, per això ens va tant bé que de tant en tant ens ajudin a trobar-lo.

8 de març

Avui és 8 de març, el dia de la dona treballadora. En comptes de ser un dia com qualsevol altre, avui hem de recordar que les dones també treballen, també tenen els matexos drets que nosaltres els homes… si ho hem de recordar és perquè potser hi ha gent que encara no ho té clar. Fins quan?

Aquest matí, en obrir el facebook, he trobat una entrada d’en Carles Capdevila on compartia un conte de la Sònia Moll i m’ha agradat molt i crec que ve a explicar perfectament el perquè encara hem de recordar i remarcar els dies 8 de març. Perquè 8 de març és cada dia. Acompanyo l’entrada amb un dibuix d’en Joan Turu que il·ustra perfectament tot aixó.

El conte porta per títol: LA PRINCESA CAVALLER, i diu així:

Doncs no. No totes les princeses tenen el cabell llarg, ni totes són rosses. No és cert. Podríem dir que totes són boniques, però no com tu et penses, no com ho has vist a les pel·lícules. Perquè suposo que és a les pel·lícules oi, que que ho has vist?, que les princeses són rosses i boniques i tenen el cabell molt llarg i sedós i duen vestits de gasa. Sí que és veritat que potser hauríem d’admetre que totes són boniques, però no així, saps?, no com tu et penses, no fràgils i etèries i volàtils. Algunes, saps?, tenen una bellesa rara, inquietant, obscura. Per això no podem deixar de mirar-les, i ens arrosseguen amb una força més obscura encara, com l’aigua negra del riu. Algunes princeses tenen una bellesa terrible que xucla l’ànima i la buida. Són boniques, d’acord, totes ho són. Però no totes són rosses, ni tenen el cabell llarg, i no totes tenen príncep, saps?, per ser princesa no cal que hi hagi un príncep.

Tampoc no totes les princeses duen sabatetes de taló ni es deixen fotografiar el cul al costat del cul d’altres princeses que vénen a visitar-les mentre pugen les escales d’un palau ben visible. Les princeses que no coneixes agafen l’espasa quan cal i van a cavall i viuen en palaus invisibles i defensen regnes que no són de cap rei pare, sinó d’elles, només d’elles, i si cal tallen caps i rebenten cuirasses.

I no te’ls creguis quan et diuen que són fines i no poden dormir si hi ha un pèsol sota no sé quants matalassos. Menteixen. També menteixen quan et diuen que les bruixes les envegen i per això les fan dormir durant cent anys fins que arriba un príncep que les salva amb un petó. T’asseguro que no necessiten ningú que les vingui a salvar. I de petons, saps?, en tenen per donar i per vendre, i no en venen, en fan a tort i a dret, i molts, cada dia, no un cada cent anys. I, per si no ho sabies, les bruixes i les fades s’estimen. Això no t’ho han explicat?

No te’ls creguis quan et diguin que les princeses tenen els cabells llargs i rossos i la pell fina com pa d’àngel. Algunes tenen el cabell curt i rabiosament negre, i van a cavall o en bicicleta i es fan crostes als genolls i s’empastifen les mans i els peus i neden despullades en l’aigua gelada del riu i després s’eixuguen al sol com llangardaixos. I fan molt de soroll quan riuen. Tornen a casa pel camí del bosc, amb els peus descalços i l’olor de la terra adherida per sempre a la pell, als cabells, al ventre. Tornen a casa amb gana de lloba i mengen pa i olives i mel. I res ni ningú no els pren la vida.

També he trobat un vídeo on l’autora ens l’explica:

Tant de bo aquest conte us pugui ser útil per a treballar amb el vostre alumnat (això va per la gent del món docent) i serveixi per a trencar esteriotips, idees preconcebudes, creences limitants i continuar construint un món just i igualitari.

“Si sempre fas el mateix…

---

…obtindràs els mateixos resultats”.

És ben cert, oi? Sovint ens entestem en continuar com sempre, tot i que sabem que no funciona, i tenim l’esperança que per “generació espontània” s’acabarà canviant.

Massa sovint, en la professió docent, ens trobem en aquesta situació. Observem que la metodologia no funciona: l’alumnat està desmotivat, ha perdut les ganes d’aprendre coses noves i de venir a l’escola o a l’institut a gaudir de tot el munt de possibilitats i descobertes que se li poden oferir. I també ens trobem, mestres i professors/es, desmotivats i  instal.lats en la queixa.

Potser ja va sent hora que ens posem les piles i comencem a canviar, comencem a esborrar pissarres per a escriure de nou. Deixem enrera metodologies obsoletes i busquem-ne de noves.

Fa uns dies vaig anar a una jornada que organitzaven el Jesuïtes per a ensenyar la manera com han fet, millor dit com estan fent tots els canvis metodològics i estructurals en els seus centres educatius, amb l’objectiu de tornar a tenir alumnes il·lusionats, contents, curiosos. El projecte es diu “Horitzó 2020“. Realment el canvi és gran, molt gran i intens. Implica un nou paradigma, una nova manera de pensar l’educació dels infants i joves. Però sobretot, el que més recordo de les 5 hores de la jornada són els 40 minuts que vaig passar dins les aules de 6è de primària i 1r d’ESO. Unes aules espaioses, plenes de llum, on l’alumnat es movia lliurement per l’espai, s’agrupava per a realitzar la tasca, o estava assegut en un coixí cercant informació a l’ordinador, o voltava pel passadís retallant i fent un collage. Les mestres passejant per l’espai i atenent els dubtes que anaven formulant, comentant les idees que els proposaven i observant els nens i les nenes…  Tot això en un ambient tranquil i agradable. I sobretot l’alumnat se’l veia content d’estar a l’escola. Estaven gaudint, els hi brillaven els ulls.

Estic convençut que això és el que busquem molts docents: que el nostre alumnat estigui a gust a l’escola, vulgui venir, tingui curiositat per aprendre i, repeteixo, li brillin els ulls.

I les famílies també, oi? Volem que els nostres fills i filles vagin contents a l’escola. Que al matí no et diguin “quin rotllo”, “quina mandra, avui em toca classe de mates o de socials o… i és un avorriment”. O que els vegis atabalats o atabalades fent uns deures repetitius i pesats per a que memoritzin fets que al cap de dos dies ja hauran oblidat i en canvi, allò pel que senten curiositat queda relegat a un segon terme…

El projecte dels Jesuïtes no és l’únic exemple, però us el comento perquè vaig anar a la jornada i me’l van explicar. Durant l’estona que vaig estar-hi vaig pensar… per què això no passa a tot arreu? quan tota la comunitat educativa començarà a fer aquests grans canvis? Per què a l’institut on van els meus fills això no passa?

Per sort, existeix un bon nombre de centres educatius, tant públics, concertats, com privats, que des de diferents perspectives es replantegen el fet d’educar i acompanyar a l’alumnat d’una manera respectuosa i encomanar l’alegria d’estar al centre per descobrir continguts nous, respondre preguntes que l’alumnat es planteja, experimentar amb els materials, en definitiva: VIURE i GAUDIR del fet d’aprendre.

Tant de bo, aquesta tendència que anem observant s’encomani i tots els centres educatius fugin dels antics paradigmes i s’adaptin a les noves necessitats.

Benvinguda, GAMIFICACIÓ!

Els passats 24 de novembre i 1 de desembre vaig assisitir a unes xerrades-taller que organitzava la Fundació Jaume Bofill dins el projecte CAMP BASE: EDUCACIÓ DEMÀ.

La primera xerrada, la del dimarts 24 de novembre, va consistir en explicar-nos què és la Gamificació i se’ns van mostrar tres projectes sobre aquest tema que s’estan duent a terme: un a primària, un altre a secundària i el darrer a la universitat.

Oriol Ripoll, tot un referent en aquest àmbit, va explicar-nos què s’entèn per gamificació i com pot introduir-se dins l’educació.

Us faig una breu pinzellada del que va anar exposant en la seva interessant xerrada:

D’una manera clàssica es pot definir la gamificació com les mecàniques de joc aplicades a entorns no lúdics per aconseguir objectius educatius. Però si anem una mica més enllà, la gamificació és: fer viure experiències d’aprenentatge a partir del joc. I aquí és on radica la potència d’aquest enfoc edicatiu. A partir del joc s’aporta MOTIVACIÓ, DIVERSIÓ i EXPERIÈNCIES i s’aconsegueix que l’aprenentatge que es vol treballar esdevingui significatiu per a l’alumnat.

Per a dissenyar una acció gamificada necessitem 4 ingredients:

OBJECTIU:

Què vull aconseguir? Per a què vull gamificar?

NARRATIVA

De què anirà el joc? Quin és el seu tema?

DINÀMIQUES

Com funcionarà el joc? Com es relaciona el joc amb la història (o narrativa)? Quin estil d’activitats hi haurà? Quina relació s’establirà entre els participants?

MECÀNIQUES

Quina és la metodologia del joc? En què consistirà realment? Com lliguem l’objectiu, la narrativa i les dinàmques per a que tot agafi sentit?

Segons l’Oriol Ripoll, amb aquestes poques indicacions, ja podem començar a crear jocs i gamificar les nostres aules. És molt important que nosaltres, els que vulguem aplicar la gamificació, prèviament haguem jugat molt, coneguem diferents tipus de jocs: des de jocs competitius, jocs cooperatius, jocs amb cartes, jocs amb taulell, joc de rol, jocs d’atzar…. quanta més experiència en jugar més facilitat tindrem per a crear-ne de nous i utilitzar-los a l’aula.

La segona part de la xerrada consití en mostrar-nos diferents experències gamificants.

GAMIFICACIÓ A PRIMÀRIA (Christian Negre)

En Christian ens va relatar la seva experiència de gamificació en l’assignatura de Visual i Plàstica en Anglès a primària. Utilitza jocs cooperatius, col·laboratius, cooperatius i creatius. Ha creat curses d’avions de paper, només per citar un dels exemples que ens va posar.

GAMIFICACIÓ A SECUNDÀRIA (Natxo Maté)

En aquest cas, en Natxo, ens va presentar la seva experiència en gamificació, transformant un trimestre de ciències socials de 2n ESO, en un joc basat en la sèrie JOC de TRONS. Com que el currículum d’aquest assignatura tracta sobre l’època medieval, a partir dels personatges de la sèrie, va muntar tot un joc on el grup classe havia d’aconseguir passar de ser esclau a rei. El professor era la mà del rei. De la mateixa manera que a primària, durant el desenvolupament del joc s’han utilitzat dinàmiques cooperatives, competitives, creatives…

GAMIFICACIÓ A LA UNIVERSITAT (Pere Cornellà)

En Pere va presentar la seva experiència com a docent de l’assignatura de videojocs i educació en el Grau de Mestre a la UdG. La seva gamificació porta per nom: CONSPIRACIÓ INTERGALÀCTICA, i és un joc de rol a partir del qual vertebra tota l’assignatura. L’objectiu de l’alumnat que forma part de les FEP (Forces Especials de Protecció) és salvar la videojugadora que ha segurestat la UdG (Unió digital Globalitzadora).

Us deixo l’enllaç al prezi que en Pere va utilitzar per a explicar-nos-ho. Gamificació

Si teniu curiositat i voleu veure tot la xerrada amb els diferents exemples que he anat comentant, aquí teniu el vídeo que ha penjat la Fundació Jaume Bofill, l’entitat organitzadora de l’acte.