Arxiu d'etiquetes: Grup

La cançó dels Súpers

TOTS SOM SÚPERS és una cançó que l’hem escoltat infinitat de vegades a casa. Ens agrada molt tan la seva música com el que ens explica. Ja fa força temps que l’escoltem en el club súper3, i no passa de moda!

Ara que estem iniciant un nou curs escolar, és temps de retrobades amb els antics companys i companyes, d’incorporacions noves en els grups.

Una bona manera de donar la benvinguda pot ser escoltant, cantant o ballant la cançó dels súpers. Trobo que la seva lletra és molt adient per a entendre que tots som únics i tots tenim quelcom que ens fa especials. Massa sovint ho oblidem, tan els adults com els infants i joves. Els docents, a vegades, només ens fixem en si l’alumnat segueix bé la classe de matemàtiques o de llengua… Hi ha alumnes que aquestes classes no les segueixen massa bé, però en canvi, són molt bons en l’esport o fent dibuixos o creant caliu en el grup. D’altres tenen la destresa de rebre’ns amb un somriure, de tenir uns ulls desperts i amb ganes que els sorprenguin… altres esperen que siguem nosaltres, els docents, qui els rebem amb un bon somriure i els fem notar que formen part del grup. Perquè, com diu la cançó: “ets únic i com tu no n’hi ha cap

LA CANÇÓ DELS SÚPERS

Som la barreja de molts ingredients
com la recepta d’un mestre cuiner,
tots amb el nostre toc original,
granets de sucre i granets de sal.
No vulguis mai semblar el que no ets
creient que així agradaràs molt més.
Només et cal saber que ets especial
ets únic i com tu no n’hi ha cap.

Mira dintre teu a veure què hi veus.

Tots som súpers, tots som grans.
Siguem petits o gegants
tots som tan originals,
no en trobareu pas dos d’iguals.

Mira dintre teu a veure què hi veus.

Hi ha cordills i motors i un sac amb records.
També hi pots trobar un tros d’entrepà,
un pot de colors ple de somnis i pors,
guardada en el cor la clau de l’amor
i gotes d’orgull per fer brillar els ulls.

Anuncis

La Mandala

Ara que s’acaba el mes de juny i just comença juliol, època de final de curs escolar, comparteixo una dinàmica que sovint utilitzo al final d’una formació.

El seu nom (MANDALA) ve de quan a mi me la van explicar. Quan he esbrinat realment el que és una mandala, poc té a veure amb el que ara us porposaré…. no farem dibuixos circulars ni ens inspirarem en cap cultura asiàtica… però si que hem de fer una reflexió, una mirada interior i potser degut a això, d’aquí el seu nom.

Per a fer aquesta dinàmica necessitem un full gran (per exemple un DINA3), revistes plenes d’imatges per a retallar, tisores i pegament.

Com podeu observar en les imatges que acompanyen aquesta entrada, l’exercici consisteix en fer un collage d’imatges. Però escollirem les imatges seguint unes petites instruccions:

              1. Dividir el full en 4 àrees
              2. En una de les àrees hi enganxarem imatges que simbolitzin “La persona que vull ser
              3. En una altra àrea hi posarem imatges amb “Les coses / persones / vivències positives amb les que compto
              4. A l’altra hi posarem imatges que simbolitzin “Les coses que em limiten
              5. I en la darrera hi posarem “L’àrea d’aprenentatge

Aquesta és una activitat genial per a treballar-la en grup. D’aquesta manera el volum d’imatges amb les que es compta és molt gran, perquè tothom porta revistes i es comparteixen. A més a més, a mesura que la gent comença a omplir el seu full pot servir d’inspiració a altres que no saben com fer-ho.

Tot i les instruccions, en el meu cas, deixo molta llibertat en com organitzar la mandala: hi ha gent que divideix, amb l’ajut d’un rotulador, el seu full en quatre parts, altres hi fan cercles, altres barregen les imatges com els sembla, altres creen un mosaic ple d’imatges…. crec que aquí és on hi ha una de les riqueses de la dinàmica. Cadascú la viu com és i com vol!

Un cop acabada la mandala es pot compartir (evidentment respectant si la gent ho vol fer o no). Depenent de la grandària del grup i del temps que es disposi, es pot fer amb tots els components a la vegada o en petits grups. Penseu que és una activitat que pot durar entre una hora o hora i mitja.

Aquesta dinàmica l’he treballat en formacions de coaching grupal i d’equips i també en formacions en intel·ligència emocional. També l’he utilitzada en les tutories de segon cicle de la ESO. Tots els participants l’han valorada positivament i han ressaltat la importància de dedicar una estona al seu autoconeixement i reflexionar sobre com arribar a ser qui realment volen ser.

Recursos

Us vull presentar una dinàmica moguda i plena de bon humor per a treballar els propis recursos per a posar-nos en marxa i encaminar-nos cap a la fita que un es planteja.

Crec que la podeu utilitzar quan feu formacions amb adults o tutories (si sou mestres de primària o profes de secundària) i vulgueu treballar temes d’autoestima, de presa de consciència davant els reptes. També de manera transversal es treballa la confiança en el grup, el bon humor i l’alegria.

Aquest exercici el vaig aprendre en el curs d’eines didàctiques que organitza la FEM  en el seu itinerari formatiu sobre Formadors/es en Educació Emocional i imparteix en Josep Toll.

MATERIALS

Per a fer aquesta activitat necessitem els materials següents:

  • 3 o 4 globus per a cada participant
  • Cordill
  • Rotuladors per a escriure en els globus
  • Una pilota de ping pong per a cada participant
  • Una cullera de plàstic per a cada participant

DESENVOLUPAMENT DE L’ACTIVITAT

Es reparteix a cada integrant del grup 3 o 4 globus i se’ls demana que els inflin i a cada globus hi escriguin (amb els rotuladors) un recurs que tenen i utilitzen per a aconseguir les seves fites. Per exemple: empenta, valor, entusiasme, alegria, reflexió…. els recursos que cadascú vulgui…

Un cop fet això, cada participant agafa un tros de cordill i hi lliga els globus. Després aquest cordill de globus (els recursos de cadascú) se’l lliga al voltant del cos perquè són els seus recursos, allò que utilitza per a mobilitzar-se cap a la seva fita.

Arribat aquest punt, on tothom ja està preparat…. anem cap a la fita. Es reparteix a cada integrant del grup una cullera i una pilota de ping pong. Se’ls marca un petit circuit dins l’espai on es desenvolupa la sessió per on han de passar amb la cullera a la boca i la pilota sobre la cullera i que han de fer sense que se’ls caigui. És força divertit!!!!

DESPRÉS DE L’ACTIVITAT

Un cop recuperada la calma, després del rebombori que implica l’activitat, es pot llençar al grup preguntes del tipus:

  • Què has descobert fent aquesta activitat?
  • Què has fet si t’ha caigut la pilota? Què significa per a tu?
  • Què has après?
  • Què has après dels teus companys i companyes?

Us animo a que la proveu amb els vostres grups o classes!!!!

Dinàmica de comunicació

Per treballar la degradació de la comunicació  en un grup, un dinàmica molt interessant i força coneguda és aquella on es demanen 4 voluntaris. D’aquests 4, 3 se’n van fora de la sala i un es queda amb tots nosaltres. Llavors s’explica una història per a que aquest voluntari o voluntària la expliqui a la següent persona que entrarà, i així successivament: cada cop entra una persona nova i l’anterior li explica el conte.

Aquesta dinàmica la faig emprant un conte d’en Jorge Bucay: La rana insistente. N’he fet una traducció al català:

LA GRANOTA INSISTENT

Una vegada, hi havia un grup de granotes que viatjaven pel bosc i, de sobte, dues van caure en un forat profund. Les altres granotes van reunir-se al voltant del forat. Quan van veure la profunditat del forat, van dir a les granotes que havien caigut que a efectes pràctics estaven mortes.

Les dues granotes no van fer cas als comentaris de les seves amigues i van continuar intentant saltar per sortir del forat amb totes les seves forces. Les altres granotes seguien insistint en que els seus esforços eren inútils

Finalment, una de les granotes va atendre al que deien les altres i es va donar per vençuda. Va morir. L’ altra granota continuava saltant tan fort com podia. Altre cop les granotes de fora li cridaven que ho deixés estar, que es deixés morir i deixés de patir. Però la granota va saltar amb més força i… va aconseguir sortir del forat.

Quan va sortir les altres li van preguntar:

– No senties el que et dèiem?

La granota els va explicar que era sorda. Ella pensava que les altres l’estaven animant per a que sortís del forat.

Els resultats són molt interessants. La majoria de vegades que he fet aquest joc, a mesura que la història passa de boca en boca va perdent detalls, va canviant perquè s’hi van afegint coses i arriba un punt on no té res a veure amb l’original.

Si disposo d’un projector, acostumo a posar la imatge de les quatre granotes vermelles com a fons de la història i és ben curiós el que passa:

el grup inicial de granotes que van pel bosc es transforma automàticament en quatre granotes vermelles que anaven pel bosc…

A l’hora de comunicar-nos hem de tenir present tots els estímuls que ens envolten i poden alterar (i fins hi tot adulterar) el nostre missatge.

Per finalitzar la dinàmica, amb el grup n’extreiem conclusions a partir de preguntes del tipus:

  • Què ha pàssat?
  • En quins moments ens podria passar alguna cosa similar?
  • Què podem fer per a que no es perdi el missatge?

I per acabar us llenço una pregunta:

El què et dic és el què escoltes?

Una dinàmica per a treballar en equip

En formacions que he realitzat a grups d’adolescents i joves, una de les demandes ocultes que he rebut és la d’introduir el treball en equip dins el grup. O sigui, aconseguir canviar la perpectiva del grup-classe:

Que passi de ser un grup d’alumnes, amb objectius diversos i individuals a esdevenir un equip, un equip de treball amb objectius comuns.

Com fer aquest canvi?

Penso que introduir una explicació teòrica sobre els beneficis de treballar en equip, de la riquesa que aporta aquesta altra manera de funcionar és interessant però en el context de formació on ho volia aplicar, joves amb necessitat d’una formació dinàmica i experiencial, vaig optar per treballar-ho a pertir de dinàmiques. Que els joves (també extrapolable a qualsevol col·lectiu) experimentessin què significa treballar en equip i que els pot aportar.

El grup el formaven 20 noies i nois, els vaig dividir en grups de 4 i les vaig proposar el següent exercici:

CONSTRUIM UNA TORRE

A cada grup els vaig donar una caixa amb unes 150 peces de fusta, com les de la primera imatge (aquestes peces són d’un joc de construccions anomenat Kapla). Els vaig dir que tenien una estona per a construir entre tots una torre. La torre havia de ser com ells i elles vulguessin, però tots havien de participar fent la construcció. Quan l’haguessin finalitzada es valoraria la solidesa, el disseny i l’alçada de les torres.

Un cop donades les instruccions cada grup havia de treballar de manera autònoma i el meu paper es limitava al d’observador, veure com es repartien les tasques, com prenien decisions en definitiva com es comunicava l’equip i el rol o rols que hi jugava cada membre.

Els grups van treballar perquè tenien clar l’objectiu: construir una torre, a poder ser la més maca. Però no tots els equips van treballar de la mateixa manera, i això es el que vam comentar després. Van haver uns equips que ràpidament van començar a construir, sense dir-se res abans, altres primer van parlar de com fer la torre, va haver un grup on tres membres es van posar d’acord i un altre anava per lliure, construint la seva torre…

Amb totes aquestes petites obesrvacions que acabo de fer es veu la potència de l’exercici i sobretot la importància del feedback posterior. Quan van estar acabades les torres, a cada grup-equip li vaig demanar:

  • Com us heu organitzat?
  • Com us heu sentit?
  • Què us sembla el resultat?

Entre tots i totes van extreure la conclusió que una bona manera de treballar en equip és a partir del consens i això s’aconseguiex amb paciència, escolta i flexibilitat.

Trobo que és una molt bona conclusió i tant de bo la tinguéssim present quan formem part d’un equip!!

Conte sobre el grup

LA LECCIÓN DEL FUEGO

Un hombre que regularmente asistía a un grupo dejó de participar en sus actividades sin previo aviso.

Después de algunas semanas, el líder del grupo decidió visitarlo. Era una noche muy fría.

Encontró al hombre en su casa, solo, sentado frente a un hogar donde ardía un fuego brillante y acogedor. Anticipando la razón de su visita el hombre dio la bienvenida al líder, lo invitó a sentarse junto al fuego y permaneció quieto, esperando.

El líder aceptó la invitación y, sin decir palabra, se sentó confortablemente.

En silencio contemplaba la danza de las llamas en torno de las brasas de leño que ardían.

Al cabo de algunos minutos, siempre en silencio, el líder seleccionó una de ellas, la más incandescente de todas y la separó del resto de las brasas ardientes. Se acomodó en una silla y permaneció callado.

El anfitrión prestaba atención a cada uno de sus actos con fascinación y quietud.

Observó así como la llama de la brasa solitaria disminuía hasta apagarse de una vez.

En poco tiempo, lo que antes era una fiesta de luz y calor ahora no pasaba de ser un carbón cubierto de cenizas.

Ninguna palabra fue dicha desde el protocolar saludo inicial entre los dos hombres.

El líder se incorporó aprestándose a salir. Tomó entonces el trozo de carbón colocándolo nuevamente en medio del ardiente fuego. Casi de inmediato volvió a encenderse alimentado por la luz y el calor de las brasas ardientes en torno a él.

Ya en la puerta y antes de que el líder se retirara dijo el anfitrión: “Gracias por tu visita y el hermoso mensaje; muy pronto estaré de regreso junto al grupo.”

Leonardo Wolk “El arte de soplar brasas: EN ACCIÓN”

  • Quin paper jugues en un grup?
  • Com t’impliques?
  • Què comparteixes?
  • Què t’aporta el grup?