Pensar en el futur…

Ja porto uns quants anys fent sessions de coaching a joves. Sobretot són nois i noies de 4ESO en endavant, o sigui a partir dels 16 anys fins als vint-i-pocs. És una època on han de prendre decisions sobre el seu futur.

Un fet que m’he trobat força vegades és que no es permeten seguir els seus somnis. M’explico, quan parlem de la seva vocació, o d’allò que més els agradaria fer a nivell professional m’expliquen, sense cap tipus de por, el que els agrada: des de construir edificis, treballar en un laboratori químic, estudiar el comportament humà, el cervell, dedicar-se al teatre…

En canvi, quan els pregunto com ho aconseguiran, sovint responen que el que m’han explicat abans és un somni, que la seva realitat és una altra, que no hi podran arribar, que no en saben prou, que són massa anys, què és IMPOSSIBLE… i per tant, que no ho faran…. que no val la pena…

He trobat un vídeo que potser pot inspirar aquest jovent a seguir endavant i atrevir-se a treballar per a fer realitat aquests somnis.

Projectes a Secundària?

Dissabte passat al diari Ara, la portada del seu suplement Criatures em va cridar l’atenció. Com podeu veure aquí al costat, sembla una aula de secundària “diferent” i el títol: Estudiar a secundària per projectes, ja t’ajuda a fer-te una idea que aquests joves estan inmersos en algun projecte…

Ja fa un temps que la metodologia de treballar per projectes es va provant. Molts centres de primària l’estan adoptant en algunes àrees, sobretot en coneixement del medi, i de manera tímida, a secundària també. Us deixo l’enllaç a l’article AQUÍ a veure què en penseu.

L’article parla de les experiències en aquesta metodologia d’alguns centres capdavanters en la innovació, que potser alguns ja coneixem: l’Institut de Sils, Les Vinyes de Castellbisbal o l’Apel·les Mestres de l’Hospitalet. I està molt bé que se’n faci difusió. I a més a més d’aquests centres que fa un temps van fer l’aposta per a una ESO més propera al món real i invertir algunes hores setmanals a fer projectes, a ensenyar al seu alumnat a treballar en equip, a despertar-los la creativitat, el compromís en la tasca, la importància de les bones relacions interpersonals i sobretot a fugir del “más de lo mismo” de les avorridíssimes classes magistrals i passives, n’existeixen moltes altres exepriències en centres que a poc a poc van fent canvis.

Darrerament en molts dels centres on he col·laborat com a formador o assessor, un dels temes que més preocupa és com aconseguir motivar a l’alumnat i oferir-los uns continguts atractius i sobretot útils. Fugir de l’excés de memortització i mecanització (sobretot la idea de canviar les classes, no podem estar plantejant les classes com fa 30 anys, perquè estan totalment obsoletes, la societat ha canviat i per tant l’alumnat també!!!) i entrar més a l’acció. I sembla, que introduir treball per projectes, l’aprenentatge basat en problemes, la gamificació, l’aprenentatge i servei (APS) i altres metodologies actives… és el primer pas per a trencar la inèrcia de l’herència que arrosseguem del sistema educatiu dels darrers 70 anys. Per sort, s’està fent una mirada cap a la història i s’està recuperant l’esperit de les escoles d’abans de la guerra, on ja es treballava des d’una metodologia molt més oberta i centrada en el desenvolupament emocional i cognitiu de l’alumnat. La clau de l’èxit d’aquests canvis està en l’equip docent. És el clauestre qui ha de fer el canvi i treballar com un equip i dissenyar un projecte educatiu adient a les necessitats de l’alumnat.

Tornant a l’article que ha motivat aquesta entrada, m’ha agradat molt poder llegir l’opinió d’alguns alumnes que han estudiat des d’aquesta metodologia i tot el que els ha aportat. Veure bons resultats en els joves que han estudiat des d’aquest nou paradigma ajuda molt a esbair temors i recels envers aquesta educació més pràctica, participativa i flexible.

I per acabar, transcric unes paraules de la Iolanda Arboleas, directora de l’Institut de Sils:

“….Teníem clar que volíem un centre realment inclusiu. El model tradicional no arriba a tothom, s’ha d’oferir una riquesa didàctica que permeti a tot tipus d’alumnes trobar el seu espai i sentir que poden crèixer.”

No Siguis Estrella

#NoSeasEstrella és el títol d’una campanya de sensibilització davant la bretxa digital que s’està creant entre els més desafavorits, que promou UNICEF per al dia d’Internet Segura.

Aquesta campanya la il·lustra un vídeo que ens deixa ben clar a tots i totes el que significa deixar informació privada a les xarxes socials. El que pot semblar un joc s’acaba convertint en un problema en majúscules.

Ens hem de preguntar si els nostres fills i filles, el nostre alumnat i nosaltres mateixos som conscients del que estem mostrant en les xarxes socials.

• Què aporta que un desconegut/da sàpiga coses teves íntimes, que només expliques a la gent que tens més a prop?
  • Quin us en farà?
• Som conscients de l’aparador què és internet?
• Us heu plantejat com parlar-ho amb els fills i amb l’alumat?

En cap cas vull transmetre por o rebuig cap a les noves tecnologies. Ben al contrari, les considero molt útils i amb infinitat de possibiitats creatives, comunicatives i engrescadores. El que sí vull tranmetre és que siguem ben conscients de l’us que en fem.

Prevenció de la violència

Malauradament la violència, l’assetjament, l’abús de poder, les situacions de bullying són molt presents en el món en el que ens movem i les escoles i instituts no en són alienes, més aviat al contrari, són un dels llocs on comencen.

El vídeo que comparteixo aquí sota és una bona saccejada sobre aquest tema. On posem el focus?

Hem vist reportatges, pel·lícules sobre aquests temes i segur que també ho hem viscut de ben a prop, ja sigui perquè alguna persona del nostre entorn proper, o nosaltres mateixos, ha patit algun tipus d’abús o en el centre on treballem n’hi ha algun cas… Sembla que darrerement ens n’estem fent més conscients (com a mínim se’n fa més difusió dels casos) i a poc a poc accions que es consideraven “acceptables” perquè no eren massa greus ara ja no ho són i es busca la manera de fer-los-hi front.

Com en tota situació de convivència d’un grup heterogeni de persones, no hi ha una solució miraculosa davant un assetjament o un conflicte, no hi ha una recepta màgica però sí que existeixen metodologies que quan un conflicte està en estat larvari es puguin detectar. Com ens diuen en el vídeo que acabeu de veure: hem d’estar atents a les senyals, hem d’ampliar el focus quan observem el nostre entorn…i dotar tant a la persona que pateix la violència o l’assetjament, a l’assetjador/a i al grup d’observadors/es d’eines per a que prenguin consciència de la situació i puguin demanar ajut, comunicar-ho. En aquest aspecte és clau treballar des de la provenció, o sigui des de la idea que de conflictes n’hi ha i n’hi hauran, per tant hem de saber com afrontar-los d’una manera que sigui beneficiosa per a tothom. Entre altres aspectes, hem de treballar el grup des de la confiança, la comunicació assertiva i també l’autoestima de cada persona que l’integra.

OPTIMISME

Optimisme

Des del passat 10 de maig, ja fa més de 3 mesos, no he escrit res per aquí. Potser ja va sent hora, no?

Aprofito que estem en la darrera setmana d’agost i la primera de setembre, per a escriure sobre l’optimisme a partir d’un interessant article escrit per Trinitat Gilabert i publicat al suplement Criatures del diari ara. Porta per títol: L’optimisme que em va fer guanyar.

La idea que ens vol transmetre aquest text és que l’optimisme es pot aprendre i per tant també el podem encomanar. Des de la nostra posició de mares/pares o d’educadors/es, hem de ser un model d’optimisme per als nostres fills i/o alumnes. Si diem que “no ho aconseguirem” o que “és impossible”, elles i ells també ho creuran.

En aquest article la Mercè Conangla, de la fundació àmbit, ens recorda la importància del triangle: PENSAMENT – EMOCIÓ – ACCIÓ i ressalta la idea que per a ser optimistes hem de partir de pensaments que ens empoderin. Si penso que “ho puc fer”, de ben segur que generaré una emoció com ara la il·lusió i per tant em posaré en marxa cap allò que vulgui fer. En canvi, si parteixo d’un pensament tipus “això és impossible” una emoció que puc sentir és el desànim que em porta cap a la innacció.

Degut a això, i com ressalta la Meritxell Almirall en aquest mateix text, és molt important el reforç positiu. Aquesta psicòloga ens parla del reforç positiu incondicional, que és aquell que demostra a l’altre que realment creus en les seves possibilitats ja sigui per a fer-ho o per a aprendre com fer-ho. Frases com: “confio en tu”, “vinga, prova-ho i si no funciona, intenta-ho d’una altra manera”, en són un clar exemple. Aquest tipus de reforç va molt lligat al coaching educatiu, on el docent creu en les possibilitats del seu alumnat i l’anima a seguir endavant des de l’optimisme i la il·lusió.

En aquest mateix article, es pregunta a en Francesc Torralba què és l’optimisme. Ell respon des de la perspectiva de com els docents el podem transmetre al nostre alumnat. Cito les seves paraules perquè trobo que són bàsiques per a encetar el nou curs que d’aquí ben poc comença, amb ganes i alegria:

El que és clau és la confiança i l’esperança, més que l’optimisme. Cal tenir fe en l’educand i el les seves capacitats d’aprenentatge i de millorar com a ésser humà, i també cal tenir esperança que el que es transmet (coneixements, destreses, valors) anirà deixant petjada. Sense aquesta base de confiança i d’esperança és impossible educar.

Vinga, per a un inici de curs ple d’OPTIMISME!

Un llibre sobre adolescents

Potser en veure el títol d’aquesta entrada penseu: Un altre llibre sobre adolescents? però si n’hi ha un fotimer!!! I teniu raó. Però penso que si hi ha tants llibres sobre aquest tema deu ser perquè és un tema que ens preocupa. Als adults (mares, pares, docents…) ens interessa poder-nos comunicar i conviure bé amb les i les adolescents, oi?

30 MANAMENTS per tractar amb ADOLESCENTS, d’en Juanjo Fernández. Aquest llibre publicat per l’editorial Claret a finals de l’any 2015 vol ser una petita guia per a que els adults que estem envoltats d’adolescents, ja siguin els nostres fills i filles o el nostre alumnat, trobem estratègies per a poder comunicar-nos-hi de la millor manera possible. O com a mínim, puguem sobreviure d’una manera més o menys digna a aquesta etapa tan complexa i a vegades tan incomprenssible. Tot i que hem estat adolescents, sovint se’ns oblida com ho vam viure, se’ns oblida que el que per a nosaltres, els adults, és de sentit comú, per a ells i elles no ho és, oi? Per a que us feu una idea del llibre, us deixo alguns dels “manaments” que ens proposa en Juanjo:

• Comptaràs fins a 10… o fins al número que calgui.
• Evitaràs dir-li el que tu feies a la seva edat, si no és que t’ho pregunta primer.
• Preguntaràs sense interrogar.

En els fons, no és res més que aplicar el SENTIT COMÚ, però a vegades on carai el tenim aquest sentit??? Quan més el necessites més amagat està, per això ens va tant bé que de tant en tant ens ajudin a trobar-lo.

Merlí i Sòcrates

Després de més de 5 mesos sense escriure res, reinicio les entrades al blog.

Ja fa massa temps que ho estic demorant. Quan no és un all és una ceba… i avui he decidit que ja n’hi ha prou, que val la pena continuar compartint idees, recursos, reflexions, experiències, projectes engrescadors sobre educació, emocions i coaching.

He pensat que una bona manera de tornar a començar és parlar una mica de la sèrie Merlí que actualment emeten els dilluns a la nit a TV3. La meva idea no és fer una crítica sobre la sèrie, però sí rescatar alguna frase que en Merlí, el professor protagonista, dedica al seu alumnat de primer de batxillerat, quan explica la filosofia socràtica.

En Merlí, plantat al mig de l’aula i captant tota l’atenció dels nois i noies, els diu:

“Us està bé el que els vostres pares us han inculcat creient que és el millor per a vosaltres?… No deixeu que ningú us imposi la manera de pensar. Ja sou prou grans per pensar per vosaltres mateixos “

Aquest professor està retant al seu alumnat a pensar. Els fa un toc d’atenció per a que prenguin consciència que ja no són tan petits i que poden reflexionar per ells mateixos i decidir el que volen.

I em pregunto… com a docents, ja deixem que el nostre alumnat decideixi? els aportem suficients eines per a que siguin autònoms i puguin qüestionar-nos el que fem i com ho fem?  Estem preparats i preparades a rebre aquests tipus d’intervencions? Els hi hem donat permís per a que ho facin?

I també com a pare (i actualment amb dos adolescents rondant per casa…) em regunto si els deixo sufiencient llibertat per a que puguin pensar per ells mateixos, puguin reflexionar, qüestionar, mostrar desacord i discutir… perquè crec que qüestionar-se les coses és bàsic per a crèixer i madurar.

En el fons, ja fa més de 2000 anys, Sòcrates, a partr de l’art de la maièutica, feia alguna cosa similar amb els seus deixebles. Els qüestionava i els escoltava per a que anéssin trobant la “seva” veritat i construir la seva identitat.

Aquí us deixo el capítol per si voleu veure les paraules d’en Merlí, les reaccions de l’alumnat i de les famílies en el seu context.

PASSA’M LA SAL

Fa uns dies vaig veure el curtmetratge “Pass the Salt” escrit i dirigit per Matthew Abeler i vaig creure que el que havia sentit i pensat en veure’l valia la pena comentar-ho en el blog.

Tinc dos fills en edat adolescent i a vegades trobo ben difícil establir una bona comunicació amb ells. Alguns cops detecto que el que els vull explicar no els acaba d’interessar i desconnecten; altres vegades passa a l’inrevés i qui desconnecta sóc jo quan expliquen alguna cosa en un moment en que estic per altres coses. Suposo que això té a veure amb els interessos individuals que tots tenim, i és una àrea de millora a treballar. Però no és d’això del que vull parlar-vos. Perquè com a mínim, en aquests dos exemples, hi ha voluntat de comunicació, llàstima que els receptors dels missatges no “estan per la labor”, oi?

En aquest sentit s’hauria de plantejar quan convé estar atent al que els fills volen explicar-nos i com hem de comunicar-nos amb ells per a que els interessi el que els hi volem dir.

El que vull introduir en aquest breu escrit, és l’aparició d’altres “problemes” o obstacles en la comunicació amb els nostres joves. M’explico, a més a més del salt generacional existent entre pares i fills i que a vegades els temes de conversa van en sentits ben oposats o no és el millor moment per estar xerrant… des de fa uns anys han aparegut altres boicotejadors de la comunicació, a tall d’exemple:

I com podem evitar aquesta situació?

Crec que un primer pas és establir uns acords o unes normes amb els fills per a que en determinats moments tots plegats ens desconnectem de la xarxa. Per exemple a les hores dels àpats. Aquestes, acostumen a ser unes estones on tots compartim la taula i ens ofereixen l’oportunitat de parlar i explicar-nos el dia, les alegries, les penes, o fer tertúlia o discutir des de diferents òpitiques, o parlar del futur o del passat o…

Si enlloc d’això es tenen els mòbils sobre la taula i per tant converses paral·leles amb altra gent que no està sopant a casa (com el cas del curt) o hi ha la tele engegada, que realment ens abdueix i estronca qualsevol intent de conversa, estem minant un dels espais importants de comunicació familiar. I llavors, quin sentit té compartir una estona junts? On estan els espais de conversa? De quina manera podrem descobrir com ens sentim, com estem, com creixem…?

COACHING EDUCATIU

Un dels camps on utilitzo la metodologia coaching és en l’àmbit escolar. El coaching, que es basa en la conversa significativa entre el coach i el seu client, té una gran aplicabilitat en aquest món.

El coaching per a docents o COACHING EDUCATIU es pot definir com una metodologia que busca una manera d’entendre l’educació des de la responsabilitat. La responsabilitat de l’agent educatiu cap a la seva tasca i cap als seu alumnat i la responsabilitat de l’alumne envers el seu propi procés d’aprenentatge. Aquesta metodologia es vertebra des de la idea “d’aprendre a aprendre” on els educadors, a partir  del diàleg i la conversa transformadora, motiven i acompanyen el seu alumnat cap als objectius que s’han plantejat.

Podem dir que és una metodologia on l’alumne esdevé protagonista de les seves decisions i el docent anima, confronta, escolta, retorna i sobretot motiva cap a l’acció per aconseguir els objectius fixats. Precisament, aquestes competències i habilitats són les que es treballen des del coaching.

L’escolta activa, l’empatia, l’art de fer “bones preguntes” i el feedback són peces clau en un procés de coaching. Per tant, quan un professional de l’educació s’endinsa en aquesta metodologia, ha de practicar-les i fugir de l’etiquetatge de l’alumnat, de les pressuposicions, d’emetre judicis i d’aconsellar quan no se li demana. S’ha de treballar des de la paciència, adequant-se al ritme de l’altre i descobrir què és el que realment necessita.

THE POTTER

Sota aquest títol trobem un cuidat vídeo d’animació 3D sobre l’aprenentage significatiu.

La història ens situa en un taller de ceràmica on mestre i aprenent estan treballant i…

Hi ha força aspectes a destacar en aquest conte. Per exemple, les ganes d’aprendre del noi, la paciència del mestre, la confiança que deposita el mestre en el seu alumne, l’afany de superació, la constància, la paciència… i molts altres punts que podeu anar comentant tots vosaltres.

Crec que ara que estem acabant el primer trimestre és moment per a fer balanç de com han anat aquests primers mesos al centre educatiu i el vídeo que acabeu de veure pot ser un bon punt de partida:

• Quin model de docent estic sent?
• Com treballen els meus alumnes?
• Els hi brillen els ulls davant les novetats que els hi aporto?
• Com estic al centre educatiu?
• Com em sento dins l’aula?
• Què he après dels meus alumnes aquest primer trimestre?
• Què han après de mi els meus alumnes?

Vinga, a seguir creant màgia!