Arxiu de la categoria: educacio emocional

Emocions des de l’1 d’octubre

Després d’haver viscut l’1 d’octubre vaig donant voltes a com expressar tot el que he sentit.

M’és molt difícil poder-ho condensar en unes poques ratlles d’una entrada del blog i més quan m’estic obligant a no parlar de política sinó d’emocions. Les emocions que estic vivint des del dia 1.

Un dels llibres que sempre recomano per a inciar als infants en el món emocional és el “monstre de colors” de l’Anna Llenas. Un deliciós llibre on un pobre mostre té tot un garbuix d’emocions que a poc a poc aconsegueix destriar i classificar. Doncs en el meu cas, el mostre d’emocions que duc a sobre no es deixa ajudar massa i la barreja d’emocions és enorme.

Tot i això, ara que ja ha passat un dia, vaig a fer l’exercici de verbalitzar les emocions que vaig sentir i encara sento:

La il·lusió i l’alegria de poder anar a votar, la incertesa de com anirà el dia (ja que hi havia un grandíssim desplegament policial), el fàstic del “a por ellos”, el compromís de tota la gent que ha lluitat per a poder mantenir el col·legis electorals oberts des del divendres, l’esperança de que tot surti bé, la por provocada per les primeres imatges de repressió i abús de poder, la indignació, la ràbia, la frustració en veure les càrregues policials contra persones que només volien exercir el seu dret a vot, la inseguretat que ens provocava l’espera de que poguéssin venir a atacar-nos, el caliu de sentir-te part d’un colectiu, la solidaritat viscuda en les hores d’espera a la cua i sota la pluja, el terror i l’horror de més i més imatges i vídeos que anàven corrent per les xarxes, la incomprensió i el desconcert de perquè es permeten aquestes actuacions, l’orgull que hem transpuat tots els que hem pogut votar, el somriure i la valentia de la gent que s’ha quedat davant dels invasors, l’admiració per les persones que ho han organitzat, i de ben segur que en podeu afegir més i més.

Una pregunta que tots en fèiem quan ja havia acabat el recompte i ho celebràvem amb eufòria era: i l’endemà, què?

I l’endemà, per a mi ha estat decebedor, trist, impotent, rabiós… perquè m’he anat assabentant de més i més històries injustes, cruels, esgarrifoses i perquè he escoltat discursos inútils que em provoquen rebuig i tristesa. I realment em costa molt d’entendre que els altres no entenguin el que està passant aquí…

El que sí tinc clar és que res tornarà a ser igual. Tot el que ha passat em fa entendre que ja n’hi ha prou, i que la GALLINA, que en èpoques pretèrites cantava en Lluís Llach, torna a dir PROU!

Anuncis

Un nou curs

La setmana vinent comença un nou curs, i com sempre, milers d’infants i joves entraran de nou a les Llars d’infants, a les Escoles i Instituts.

Una de les millors maneres de rebre’ls és des de l’alegria i el benestar, des del retrobament i la descoberta i donar-los un càlida benvinguda on tothom hi tingui cabuda, com molt bé ens canta en Jaume Sisa a “Qualsevol nit pot sortir el Sol”

L’altre dia, comentava la Sara, la meva dona, que aquesta és una cançó que tot professional de l’educació ha de tenir present i ben interioritzada perquè a l’escola i a les seves aules tots hi hem de tenir el nostre lloc i les mateixes oportunitats: tots ens hi hem de sentir bé.

En aquest sentit, els adults (mestres i professors, vetlladors, monitors, PAS) som una peça indispensable per a que aquest benestar hi sigui present. Depenent de com rebem al nostre alumnat, del clima que propiciem i del tracte que oferim farem que aquest nou curs sigui especial i ple de moments feliços.

“…t’esperem, hi ha lloc per tots.

El temps no compta ni l’espai.

Qualsevol nit pot sortir el sol.”

 

La Ràbia

la-rabiaJa fa un parell de setmanes que he acabat el llibre, i a mesura que l’anava llegint pensava que n’havia de fer una entrada. El problema és que m’és complicat explicar el que he viscut i reflexionat al llarg d’aquesta lectura.

Les emocions que he anat sentint van des de la ràbia (com el títol), la tristesa, la impotència, el fàstig, la frustració, la incomprensió…

Penso que és un llibre INDISPENSABLE per a tothom i especialment per a la gent que ens dediquem al món de la docència i de l’educació. Perquè malauradament, el bulliny o l’assetjament escolar és present en tots els centres educatius perquè en algun moment de la seva història segur que algun infant o jove n’ha patit.

Des de que la novel·la ha sortit a la llum, la Lolita Bosch, ens l’ha anat comentant i explicant (vegeu l’entrevista al diarai ara), com per exemple la desagradable i desgraciada anècdota de l’enciam pansit sota la mirada condescendent del professor, i tantes, tantes històries més. És per això que us recomano que passeu per l’experiència de llegir-lo, i patiu, com he fet jo, el cop de puny a l’estòmac que provoca.

El títol del llibre és “La ràbia”, una emoció. Una emoció que ens encent i ens fa reaccionar davant la injustícia i això és el que fa la Lolita Bosch en la novel·la. Ens diu que ha trigat 30 anys en poder-nos-ho explicar en primera persona. Que el mal que fa haver patit bullying és tant gran que trigues anys i anys en poder-ho digerir (una mica), perquè les ferides hi són. És com el que comentava, ja fa força temps amb el conte dels claus, que té un final que lliga molt amb el que els comenta l’autora de La Ràbia:

“…Cuando entras en conflicto con los demás y te dejas llevar por la ira, las palabras dejan cicatrices como estas. Aunque en un primer momento no puedas verlas, las heridas verbales pueden ser tan dolorosas como las físicas. No lo olvides nunca: la ira deja señales en nuestro corazón.”

O sigui, que tota la ràbia, tota la injustícia que viu una persona assetjada per un/a assetjador/a, li deixa senyals (cicatrius) tota la vida.

Per tant, qualsevol persona que sospiti que algú pateix assetjament (àmbit escolar, àmbit caus o esplais, altres tipus d’escoles…) que actuï, que no faci com si no hagués passat res i sobretot que es tregui del cap el prejudici que si li passa això és perquè s’ho mereix o perquè ho provoca o perquè són coses de nens…

De debó penseu que algú es mereix que el maltractin o que se’n riguin?

 

La Falguera i el Bambú

falgueraL’altre dia amb la Marta Domènech, que forma part de l’equip de direcció i coordinació del postgrau en coaching i mentoria, ens vam estar enviant contes per tal d’ampliar els nostres recursos. Els contes ens obren el camí cap a la imaginació, la reflexió, cap a l’inconscient. També ens ajuden a entendre’ns una mica millor.

Un dels contes que ella em va fer descobrir és el que ara comparteixo amb vosaltres i espero que us agradi:

LA FALGUERA i EL BAMBÚ

Un home va decidir donar-se per vençut… va renunciar a la seva feina, a la seva relació de parella, a la seva vida. I perdut, va anar al bosc per parlar amb un ancià que deien era molt savi.

-Podria donar-me una bona raó per no donar-me per vençut? – Li va preguntar.

-Mira al teu al voltant – va respondre l’ancià-, veus aquesta falguera i aquest bambú que tinc aquí?.

-Sí – va respondre l’home.

-Quan vaig sembrar les llavors de la falguera i el bambú, les vaig cuidar molt bé. La falguera va créixer ràpidament. El seu verd brillant cobria el sòl. Però no va sortir la llavor de bambú. No obstant això no vaig renunciar-hi.

-El segon any la falguera va créixer més brillant i abundant. I novament, tampoc va créixer la llavor de bambú. Però no vaig renunciar al bambú.

-El tercer any, tampoc va brollar la llavor de bambú. Però no vaig renunciar-hi.

-El quart any, va seguir sense sortir la llavor de bambú. Però no vaig renunciar-hi.

-El cinquè any, un petit brot de bambú va treure el cap a la terra. En comparació de la falguera, era aparentment molt petit i insignificant.

-El sisè any, el bambú va créixer més de 20 metres d’alçada. El que havia passat és que s’havia passat cinc anys fent créixer unes arrels que el sostinguessin per sota terra. Aquelles arrels el van fer fort i li van donar el que necessitava per sobreviure.

-Sabies que tot aquest temps que has estat lluitant, realment has estat tirant arrels? – Li va dir l’ancià i va continuar…

-El bambú té un propòsit diferent al de la falguera, no obstant això, tots dos són necessaris i fan del bosc un lloc bell.

La darrera frase ens dóna una de les claus del conte: tots som necessaris!

llegint el conte també m’ha vingut al cap el llibre que ja fa un temps van escriure l’Àlex Rovira i el Fernando Trías de Bes: LA BONA SORT

Perquè com molt bé ens expliquen els autors, una cosa és la sort (pur atzar) i una altra de ben diferent és la BONA SORT, aquella que podem crear si anem llaurant les circumstàncies per a que creixi. I no hem d’oblidar que cadascú té el seu ritme i les seves necessitats, tal i com hem vist amb el conte de falguera i el bambú.

8 de març

8 de marçAvui és 8 de març, el dia de la dona treballadora. En comptes de ser un dia com qualsevol altre, avui hem de recordar que les dones també treballen, també tenen els matexos drets que nosaltres els homes… si ho hem de recordar és perquè potser hi ha gent que encara no ho té clar. Fins quan?

Aquest matí, en obrir el facebook, he trobat una entrada d’en Carles Capdevila on compartia un conte de la Sònia Moll i m’ha agradat molt i crec que ve a explicar perfectament el perquè encara hem de recordar i remarcar els dies 8 de març. Perquè 8 de març és cada dia. Acompanyo l’entrada amb un dibuix d’en Joan Turu que il·ustra perfectament tot aixó.

El conte porta per títol: LA PRINCESA CAVALLER, i diu així:

Doncs no. No totes les princeses tenen el cabell llarg, ni totes són rosses. No és cert. Podríem dir que totes són boniques, però no com tu et penses, no com ho has vist a les pel·lícules. Perquè suposo que és a les pel·lícules oi, que que ho has vist?, que les princeses són rosses i boniques i tenen el cabell molt llarg i sedós i duen vestits de gasa. Sí que és veritat que potser hauríem d’admetre que totes són boniques, però no així, saps?, no com tu et penses, no fràgils i etèries i volàtils. Algunes, saps?, tenen una bellesa rara, inquietant, obscura. Per això no podem deixar de mirar-les, i ens arrosseguen amb una força més obscura encara, com l’aigua negra del riu. Algunes princeses tenen una bellesa terrible que xucla l’ànima i la buida. Són boniques, d’acord, totes ho són. Però no totes són rosses, ni tenen el cabell llarg, i no totes tenen príncep, saps?, per ser princesa no cal que hi hagi un príncep.

Tampoc no totes les princeses duen sabatetes de taló ni es deixen fotografiar el cul al costat del cul d’altres princeses que vénen a visitar-les mentre pugen les escales d’un palau ben visible. Les princeses que no coneixes agafen l’espasa quan cal i van a cavall i viuen en palaus invisibles i defensen regnes que no són de cap rei pare, sinó d’elles, només d’elles, i si cal tallen caps i rebenten cuirasses.

I no te’ls creguis quan et diuen que són fines i no poden dormir si hi ha un pèsol sota no sé quants matalassos. Menteixen. També menteixen quan et diuen que les bruixes les envegen i per això les fan dormir durant cent anys fins que arriba un príncep que les salva amb un petó. T’asseguro que no necessiten ningú que les vingui a salvar. I de petons, saps?, en tenen per donar i per vendre, i no en venen, en fan a tort i a dret, i molts, cada dia, no un cada cent anys. I, per si no ho sabies, les bruixes i les fades s’estimen. Això no t’ho han explicat?

No te’ls creguis quan et diguin que les princeses tenen els cabells llargs i rossos i la pell fina com pa d’àngel. Algunes tenen el cabell curt i rabiosament negre, i van a cavall o en bicicleta i es fan crostes als genolls i s’empastifen les mans i els peus i neden despullades en l’aigua gelada del riu i després s’eixuguen al sol com llangardaixos. I fan molt de soroll quan riuen. Tornen a casa pel camí del bosc, amb els peus descalços i l’olor de la terra adherida per sempre a la pell, als cabells, al ventre. Tornen a casa amb gana de lloba i mengen pa i olives i mel. I res ni ningú no els pren la vida.

També he trobat un vídeo on l’autora ens l’explica:

Tant de bo aquest conte us pugui ser útil per a treballar amb el vostre alumnat (això va per la gent del món docent) i serveixi per a trencar esteriotips, idees preconcebudes, creences limitants i continuar construint un món just i igualitari.

Canvis en els centres educatius?

IMG_7841Des de ja fa un temps, i com una taca d’oli, es va escampant la necessitat que els centres educatius facin canvis en la seva metodologia.

Ja existeix un bon nombre d’escoles de primària que estan fugint de la metodologia tradicional, i també alguna de secundària (però amb més timidesa). Em refereixo a metodologia tradicional a aquella que es basa en que la mestra o el mestre són la persona experta en el tema a desenvolupar i l’alumnat pren un rol passiu, de receptor del coneixements. Des de copiar els esquemes de la pissarra, sovint digital i molt moderna però amb la mateixa funció que la pissarra analògica, fins a fer d’una manera ben repetitiva els exercicis per tal “d’assolir les competències curriculars fixades”. O sigui, entrenar als nens i a les nenes per a que reprodueixin i no pas per a que construeixin. Per sort, els centres que s’han replantejat la metodologia i la relació amb l’alumnat estan optant pel treball en projectes, o el treball per racons, o per ambients… La seva filosofia és que l’alumnat ha de descobrir i construir els seus propis aprenentatges. Ha de treballar des de la responsabilitat i l’autonomia. També trenquen amb la rigidesa dels grups d’edat. Sovint barregen infants d’edats ben diferents per a que puguin compartir els aprenentatges i descobertes. I el personal docent canvia de perspectiva, és converteixen en acompanyants de l’aprenentatge, motivadors i motivadores, aporten recursos…

Segur que molts de vosaltres ja coneixeu centres on això s’està realitzant. I a més a més amb èxit. L’alumnat té ganes d’anar a l’escola, té ganes de descobrir què es farà de nou, com continuarà, per exemple, el projecte sobre el cinema o sobre les estrelles, co estan les tomaqueres de l’hort, o hauran nascut ja els pollets de la incubadora? o….

I, per encara donar més força a aquests canvis, des de fa uns mesos ha aparegut a escena en César Bona, el mestre aragonès que va optar al premi “Global Teacher Prize”. Aquest fet li ha atrorgat molta visibilitat i renom. Aquest educador treballa des de l’alumne. Com ell diu, l’alumne és el centre de l’aprenentatge i, “hem d’aconseguir (els i les docents) que siguin els infants els que vulguin anar a l’escola”. Que tinguin ganes d’aprendre, de llegir, de relacionar-se amb el medi, d’engegar projectes…

Vaig tenir la sort d’escoltar-lo en una xerrada que va oferir per a inaugurar el màster en educació emocional de la UB. Em vaig emportar força idees del que ens va comentar, però potser una de les que més em van impactar va ser la seva senzillesa. En César no va d’expert, ni de gurú de l’educació, res d’això. Ell, l’únic que fa, és explicar la seva experiència a l’aula, el seu dia a dia. O sigui, com organitza l’alumnat, quines estratègies utilitza per a despertar-los la curiositat i l’interès,  com fer-los partíceps del seu propi aprenentatge. També va donar molta importància a la idea d’apropar l’escola al món real. A partir de la imatge dels pots de vidre on hi han les diferents matèries ben tancades i aïllades. Ens proposa trencar-los i barrejar-ho tot, com realment passa en el món.pots

I davant l’afirmació que fer això va contra el sistema, contra el currículum, ell ens diu que tot són excuses. Que es pot abarcar tot el currículum treballant d’aquesta manera.

Apropant la realitat de fora a l’escola estem aconseguint que: “la escuela sea un lugar donde los niños les apetezca ir“, ens deia en César.

Ens va preguntar de què estan fets els nens i nenes?

I ell  mateix, amb l’ajut d’alguns dels assistents a la xerrada, van anar responent que d’emocions, motivació, creativitat, curiositat… I malauradament, bona part de tot això es queda fora de l’aula i llavors, passa el que passa.

Per acabar, us deixo algunes de les frases que ens va anar regalant quan definia la figura del mestre i de la mestra:

  • Ha de tenir actitud per damunt de la vocació
  • Ha d’estimular la curiositat de la mainada a partir de les preguntes
  • La seva ment ha de ser oberta, amb “l’antena posada”
  • Persona creativa i que comparteix
  • Persona flexible i adaptable
  • …..

Us deixo un parell d’entrades a entrevistes que li han fet darrerament:

Entrevista diario ABC

Entrevista eldiario.es

I per últim, us pregunto…. quin tipus de docent sou? Quins docents voleu per als vostres fills i filles?

Sant Jordi 2015

rosa 2015A casa, Sant Jordi és una festa gran. Ens agrada sortir a passejar al migdia, quan tenim als fills a l’escola i a l’institut, i  anar a veure les parades de llibres del centre de Barcelona i comprar-ne algun, tot i que és un bogeria! Per la tarda, ja amb els nens, donar un tomb per les llibreries del barri. I també participar en l’intercanvi de llibres que s’organitza a l’escola.

Dels 5 que estem a casa, penso que qui ho viu d’una manera molt especial, és el meu fill petit. Des de ja fa uns dies, està preparant unes roses a partir d’oueres i bastonets, per a regalar-les. Està tant feliç fent-ho! Que pensant en ell m’ha vingut a la ment una petit text del llibre emocionari, que ja vaig presentar en una entrada anterior, i ens explica en poques paraules el concepte de felicitat:

LA FELICITAT és diferent per a cadascú. Som feliços quan gaudim de les nostres capacitats, del que podem o sabem fer.

Què et pot fer feliç?

Plantar un taronger, encaixar les peces d’un trencaclosques, enfornar un pastís, muntar un moble, escriure un poema, resoldre problemes de matemàtiques, llegir un llibre… Hi ha moltes activitats que et poden fer feliç, si les veus com una oportunitat de gaudir.

La felicitat és una sensació de satisfacció vers la teva pròpia persona.

FELIÇ SANT JORDI!

Per cert, la imatge que acompanya aquesta entrada és una de les roses que ha fet el Nolasc.