Ara que hem de ser prudents i moure’ns poc podem seguir endavant amb els processos de canvi que ens puguem plantejar. Segur que la “nova realitat” ens obliga a plantejar-nos nous reptes que a vegades ens resulten complexos i ens aniria bé parlar-los, examinar-los, trobar l’impuls necessari per engegar-los.
Ofereixo sessions de coaching per a joves que volen aclarir el seu futur acadèmic i/o professional, gestionar millor el temps, plantejar-se noves fites i superar obstacles per posar-se en camí.
També faig sessions amb adults que exploren canvis, que volen engegar nous reptes o replantejar-ne altres.
Per a més informació em podeu escriure a francescsedo@gmail.com o un whatsapp al 646847929 i en parlem.
Ja porto uns quants anys fent sessions de coaching a joves. Sobretot són nois i noies de 4ESO en endavant, o sigui a partir dels 16 anys fins als vint-i-pocs. És una època on han de prendre decisions sobre el seu futur.
Un fet que m’he trobat força vegades és que no es permeten seguir els seus somnis. M’explico, quan parlem de la seva vocació, o d’allò que més els agradaria fer a nivell professional m’expliquen, sense cap tipus de por, el que els agrada: des de construir edificis, treballar en un laboratori químic, estudiar el comportament humà, el cervell, dedicar-se al teatre…
En canvi, quan els pregunto com ho aconseguiran, sovint responen que el que m’han explicat abans és un somni, que la seva realitat és una altra, que no hi podran arribar, que no en saben prou, que són massa anys, què és IMPOSSIBLE… i per tant, que no ho faran…. que no val la pena…
He trobat un vídeo que potser pot inspirar aquest jovent a seguir endavant i atrevir-se a treballar per a fer realitat aquests somnis.
#NoSeasEstrella és el títol d’una campanya de sensibilització davant la bretxa digital que s’està creant entre els més desafavorits, que promou UNICEF per al dia d’Internet Segura.
Aquesta campanya la il·lustra un vídeo que ens deixa ben clar a tots i totes el que significa deixar informació privada a les xarxes socials. El que pot semblar un joc s’acaba convertint en un problema en majúscules.
Ens hem de preguntar si els nostres fills i filles, el nostre alumnat i nosaltres mateixos som conscients del que estem mostrant en les xarxes socials.
Què aporta que un desconegut/da sàpiga coses teves íntimes, que només expliques a la gent que tens més a prop?
Quin us en farà?
Som conscients de l’aparador què és internet?
Us heu plantejat com parlar-ho amb els fills i amb l’alumat?
En cap cas vull transmetre por o rebuig cap a les noves tecnologies. Ben al contrari, les considero molt útils i amb infinitat de possibiitats creatives, comunicatives i engrescadores. El que sí vull tranmetre és que siguem ben conscients de l’us que en fem.
La setmana vinent comença un nou curs, i com sempre, milers d’infants i joves entraran de nou a les Llars d’infants, a les Escoles i Instituts.
Una de les millors maneres de rebre’ls és des de l’alegria i el benestar, des del retrobament i la descoberta i donar-los un càlida benvinguda on tothom hi tingui cabuda, com molt bé ens canta en Jaume Sisa a “Qualsevol nit pot sortir el Sol”
L’altre dia, comentava la Sara, la meva dona, que aquesta és una cançó que tot professional de l’educació ha de tenir present i ben interioritzada perquè a l’escola i a les seves aules tots hi hem de tenir el nostre lloc i les mateixes oportunitats: tots ens hi hem de sentir bé.
En aquest sentit, els adults (mestres i professors, vetlladors, monitors, PAS) som una peça indispensable per a que aquest benestar hi sigui present. Depenent de com rebem al nostre alumnat, del clima que propiciem i del tracte que oferim farem que aquest nou curs sigui especial i ple de moments feliços.
Fa uns anys, llegint la revista Guix, vaig descobrir el text que reprodueixo a continuació. És un text que tots i totes hem de tenir present perquè en poques frases descriu a la perfecció el que per a mi significa mirar a l’altre.
En el cas particular dels centres educatius, la mirada fa que l’infant o jove percebi que hi ets, encara que a vegades no articulis paraula. Amb els ulls acompanyem l’aprenentatge, enfortim el vincle, animem a seguir endavant… i com bé diu el text, ajudem a engrandir l’autoestima.
És tant important la mirada!
“Allò que no és mirat, no existeix.
La mirada de l’altre ofega la soledat i obre les portes del reconeixement, de l’autoestima, de la confiança en un mateix i del benestar.
Si l’altre et mira, et sents acompanyat en el que fas.
Si mires l’altre, li demostres que t’importa qui és o què fa.
De vegades, allò que no pot ser dit amb la paraula, pot ser expressat amb la mirada.
Cal donar valor als moments en què els ulls no tenen pressa i s’aturen en els petits detalls; les mirades plenes d’afecte i d’intencions; als moments en què perdem de vista la resta del món perquè estem MIRANT una cosa o, més important encara, ALGÚ.
A tothom li agrada ser aquest algú, notar que no som indiferents per la resta i sentir-nos estimats.
“Aturar-se, observar i deixar que es desperti l’emoció amb la mirada, és l’inici d’un diàleg.”
A l’escola, parlem i escoltem amb els ulls.”
Escola Infantil Somriures-Terrassa. Salut Emocional. Revista Guix d’infantil nº 59, pàgina 22
Sovint, quan parlo de coaching educatiu i de la importància de l’escolta, una de les habilitats indispensable per poder atendre a l’altre, introdueixo l’escolta amb els ulls. Perquè, amb els ulls també s’escolta i molt! Mirar a l’altre és sentir-lo present i reconeixe’l, i al mateix temps també sentir-te reconegut per l’altre.
Ja fa un parell de setmanes que he acabat el llibre, i a mesura que l’anava llegint pensava que n’havia de fer una entrada. El problema és que m’és complicat explicar el que he viscut i reflexionat al llarg d’aquesta lectura.
Les emocions que he anat sentint van des de la ràbia (com el títol), la tristesa, la impotència, el fàstig, la frustració, la incomprensió…
Penso que és un llibre INDISPENSABLE per a tothom i especialment per a la gent que ens dediquem al món de la docència i de l’educació. Perquè malauradament, el bulliny o l’assetjament escolar és present en tots els centres educatius perquè en algun moment de la seva història segur que algun infant o jove n’ha patit.
Des de que la novel·la ha sortit a la llum, la Lolita Bosch, ens l’ha anat comentant i explicant (vegeu l’entrevista al diarai ara), com per exemple la desagradable i desgraciada anècdota de l’enciam pansit sota la mirada condescendent del professor, i tantes, tantes històries més. És per això que us recomano que passeu per l’experiència de llegir-lo, i patiu, com he fet jo, el cop de puny a l’estòmac que provoca.
El títol del llibre és “La ràbia”, una emoció. Una emoció que ens encent i ens fa reaccionar davant la injustícia i això és el que fa la Lolita Bosch en la novel·la. Ens diu que ha trigat 30 anys en poder-nos-ho explicar en primera persona. Que el mal que fa haver patit bullying és tant gran que trigues anys i anys en poder-ho digerir (una mica), perquè les ferides hi són. És com el que comentava, ja fa força temps amb el conte dels claus, que té un final que lliga molt amb el que els comenta l’autora de La Ràbia:
“…Cuando entras en conflicto con los demás y te dejas llevar por la ira, las palabras dejan cicatrices como estas. Aunque en un primer momento no puedas verlas, las heridas verbales pueden ser tan dolorosas como las físicas. No lo olvides nunca: la ira deja señales en nuestro corazón.”
O sigui, que tota la ràbia, tota la injustícia que viu una persona assetjada per un/a assetjador/a, li deixa senyals (cicatrius) tota la vida.
Per tant, qualsevol persona que sospiti que algú pateix assetjament (àmbit escolar, àmbit caus o esplais, altres tipus d’escoles…) que actuï, que no faci com si no hagués passat res i sobretot que es tregui del cap el prejudici que si li passa això és perquè s’ho mereix o perquè ho provoca o perquè són coses de nens…
De debó penseu que algú es mereix que el maltractin o que se’n riguin?
Avui només comparteixo una foto, una foto que potser molts i moltes ja coneixeu gràcies a les xarxes socials. A vegades una imtage diu més que mil paraules, oi?
Com es viu això en els centres educatius? Estem preparats i preparades per fugir d’una vegada per totes dels prejudicis? Sabem entendre la gent que neda contracorrent? Com vivim la diferència i com la transmetem al nostre alumnat? i a casa, com ho vivim?
Des del passat 10 de maig, ja fa més de 3 mesos, no he escrit res per aquí. Potser ja va sent hora, no?
Aprofito que estem en la darrera setmana d’agost i la primera de setembre, per a escriure sobre l’optimisme a partir d’un interessant article escrit per Trinitat Gilabert i publicat al suplement Criatures del diari ara. Porta per títol: L’optimisme que em va fer guanyar.
La idea que ens vol transmetre aquest text és que l’optimisme es pot aprendre i per tant també el podem encomanar. Des de la nostra posició de mares/pares o d’educadors/es, hem de ser un model d’optimisme per als nostres fills i/o alumnes. Si diem que “no ho aconseguirem” o que “és impossible”, elles i ells també ho creuran.
En aquest article la Mercè Conangla, de la fundació àmbit, ens recorda la importància del triangle: PENSAMENT – EMOCIÓ – ACCIÓ i ressalta la idea que per a ser optimistes hem de partir de pensaments que ens empoderin. Si penso que “ho puc fer”, de ben segur que generaré una emoció com ara la il·lusió i per tant em posaré en marxa cap allò que vulgui fer. En canvi, si parteixo d’un pensament tipus “això és impossible” una emoció que puc sentir és el desànim que em porta cap a la innacció.
Degut a això, i com ressalta la Meritxell Almirall en aquest mateix text, és molt important el reforç positiu. Aquesta psicòloga ens parla del reforç positiu incondicional, que és aquell que demostra a l’altre que realment creus en les seves possibilitats ja sigui per a fer-ho o per a aprendre com fer-ho. Frases com: “confio en tu”, “vinga, prova-ho i si no funciona, intenta-ho d’una altra manera”, en són un clar exemple. Aquest tipus de reforç va molt lligat al coaching educatiu, on el docent creu en les possibilitats del seu alumnat i l’anima a seguir endavant des de l’optimisme i la il·lusió.
En aquest mateix article, es pregunta a en Francesc Torralba què és l’optimisme. Ell respon des de la perspectiva de com els docents el podem transmetre al nostre alumnat. Cito les seves paraules perquè trobo que són bàsiques per a encetar el nou curs que d’aquí ben poc comença, amb ganes i alegria:
El que és clau és la confiança i l’esperança, més que l’optimisme. Cal tenir fe en l’educand i el les seves capacitats d’aprenentatge i de millorar com a ésser humà, i també cal tenir esperança que el que es transmet (coneixements, destreses, valors) anirà deixant petjada. Sense aquesta base de confiança i d’esperança és impossible educar.
Una de les primeres entrades que vaig fer, al maig del 2010, ja fa alguns anyets, la vaig dedicar a presentar-vos una eina molt útil a l’nici d’un procés de coaching: la RODA DE LA VIDA
Aquesta Roda, en la meva tasca en coaching educatiu i d’assessorament a centres ha anat evolucionant per adequar-se millor als estudiants de les escoles i instituts i també a les demandes que m’han anat fent les tutores i tutors de primària i secundària.
La Roda de la Vida s’ha transformat en la RODA DELS ESTUDIS i en aquesta evolució també s’ha convertit en una eina d’autoavaluació dels diferents aprenentatges que van fent els alumnes del centre educatiu.
Com podeu veure la Roda està dividida en dues parts:
La part de l’esquerra serveix per a l’autoavaluació de la vida personal i la de la dreta per a les diferents matèries que la tutora o el tutor volen que l’alumne s’avaluï; per això estan els espais en blanc, per poder-los omplir com vulgueu: hi podeu posar les matèries, actituds a l’aula/escola, procediments….
Quin és procediment per a realitzar l’activitat?
Es reparteix la Roda del Estudis a l’alumnat i se’ls demana que pintin cada sector segons com el viuen actualment. Com més ple, millor ho estan vivint ara. També va bé que ho puntuïn del 0 al 10.
Un cop acabat, se’ls convida a fer una reflexió sobre com veuen la seva “RODA” i quins aspectes volen canviar. Posteriorment es pot fer una petita entrevista individual per a que us ho expliquin, plantejar objectius de canvi i millora i establir un compromís i pla d’acció, si cal.
Avui és 8 de març, el dia de la dona treballadora. En comptes de ser un dia com qualsevol altre, avui hem de recordar que les dones també treballen, també tenen els matexos drets que nosaltres els homes… si ho hem de recordar és perquè potser hi ha gent que encara no ho té clar. Fins quan?
Aquest matí, en obrir el facebook, he trobat una entrada d’en Carles Capdevila on compartia un conte de la Sònia Moll i m’ha agradat molt i crec que ve a explicar perfectament el perquè encara hem de recordar i remarcar els dies 8 de març. Perquè 8 de març és cada dia. Acompanyo l’entrada amb un dibuix d’en Joan Turu que il·ustra perfectament tot aixó.
El conte porta per títol: LA PRINCESA CAVALLER, i diu així:
Doncs no. No totes les princeses tenen el cabell llarg, ni totes són rosses. No és cert. Podríem dir que totes són boniques, però no com tu et penses, no com ho has vist a les pel·lícules. Perquè suposo que és a les pel·lícules oi, que que ho has vist?, que les princeses són rosses i boniques i tenen el cabell molt llarg i sedós i duen vestits de gasa. Sí que és veritat que potser hauríem d’admetre que totes són boniques, però no així, saps?, no com tu et penses, no fràgils i etèries i volàtils. Algunes, saps?, tenen una bellesa rara, inquietant, obscura. Per això no podem deixar de mirar-les, i ens arrosseguen amb una força més obscura encara, com l’aigua negra del riu. Algunes princeses tenen una bellesa terrible que xucla l’ànima i la buida. Són boniques, d’acord, totes ho són. Però no totes són rosses, ni tenen el cabell llarg, i no totes tenen príncep, saps?, per ser princesa no cal que hi hagi un príncep.
Tampoc no totes les princeses duen sabatetes de taló ni es deixen fotografiar el cul al costat del cul d’altres princeses que vénen a visitar-les mentre pugen les escales d’un palau ben visible. Les princeses que no coneixes agafen l’espasa quan cal i van a cavall i viuen en palaus invisibles i defensen regnes que no són de cap rei pare, sinó d’elles, només d’elles, i si cal tallen caps i rebenten cuirasses.
I no te’ls creguis quan et diuen que són fines i no poden dormir si hi ha un pèsol sota no sé quants matalassos. Menteixen. També menteixen quan et diuen que les bruixes les envegen i per això les fan dormir durant cent anys fins que arriba un príncep que les salva amb un petó. T’asseguro que no necessiten ningú que les vingui a salvar. I de petons, saps?, en tenen per donar i per vendre, i no en venen, en fan a tort i a dret, i molts, cada dia, no un cada cent anys. I, per si no ho sabies, les bruixes i les fades s’estimen. Això no t’ho han explicat?
No te’ls creguis quan et diguin que les princeses tenen els cabells llargs i rossos i la pell fina com pa d’àngel. Algunes tenen el cabell curt i rabiosament negre, i van a cavall o en bicicleta i es fan crostes als genolls i s’empastifen les mans i els peus i neden despullades en l’aigua gelada del riu i després s’eixuguen al sol com llangardaixos. I fan molt de soroll quan riuen. Tornen a casa pel camí del bosc, amb els peus descalços i l’olor de la terra adherida per sempre a la pell, als cabells, al ventre. Tornen a casa amb gana de lloba i mengen pa i olives i mel. I res ni ningú no els pren la vida.
També he trobat un vídeo on l’autora ens l’explica:
Tant de bo aquest conte us pugui ser útil per a treballar amb el vostre alumnat (això va per la gent del món docent) i serveixi per a trencar esteriotips, idees preconcebudes, creences limitants i continuar construint un món just i igualitari.
Coaching des de casa?
Fa uns anys, llegint la revista Guix, vaig descobrir el text que reprodueixo a continuació. És un text que tots i totes hem de tenir present perquè en poques frases descriu a la perfecció el que per a mi significa mirar a l’altre.
Una de les primeres entrades que vaig fer, al maig del 2010, ja fa alguns anyets, la vaig dedicar a presentar-vos una eina molt útil a l’nici d’un procés de coaching: la 
Avui és 8 de març, el dia de la dona treballadora. En comptes de ser un dia com qualsevol altre, avui hem de recordar que les dones també treballen, també tenen els matexos drets que nosaltres els homes… si ho hem de recordar és perquè potser hi ha gent que encara no ho té clar. Fins quan?
Blog de Francesc Sedó 