La Falguera i el Bambú

L’altre dia amb la Marta Domènech, que forma part de l’equip de direcció i coordinació del postgrau en coaching i mentoria, ens vam estar enviant contes per tal d’ampliar els nostres recursos. Els contes ens obren el camí cap a la imaginació, la reflexió, cap a l’inconscient. També ens ajuden a entendre’ns una mica millor.

Un dels contes que ella em va fer descobrir és el que ara comparteixo amb vosaltres i espero que us agradi:

LA FALGUERA i EL BAMBÚ

Un home va decidir donar-se per vençut… va renunciar a la seva feina, a la seva relació de parella, a la seva vida. I perdut, va anar al bosc per parlar amb un ancià que deien era molt savi.

-Podria donar-me una bona raó per no donar-me per vençut? – Li va preguntar.

-Mira al teu al voltant – va respondre l’ancià-, veus aquesta falguera i aquest bambú que tinc aquí?.

-Sí – va respondre l’home.

-Quan vaig sembrar les llavors de la falguera i el bambú, les vaig cuidar molt bé. La falguera va créixer ràpidament. El seu verd brillant cobria el sòl. Però no va sortir la llavor de bambú. No obstant això no vaig renunciar-hi.

-El segon any la falguera va créixer més brillant i abundant. I novament, tampoc va créixer la llavor de bambú. Però no vaig renunciar al bambú.

-El tercer any, tampoc va brollar la llavor de bambú. Però no vaig renunciar-hi.

-El quart any, va seguir sense sortir la llavor de bambú. Però no vaig renunciar-hi.

-El cinquè any, un petit brot de bambú va treure el cap a la terra. En comparació de la falguera, era aparentment molt petit i insignificant.

-El sisè any, el bambú va créixer més de 20 metres d’alçada. El que havia passat és que s’havia passat cinc anys fent créixer unes arrels que el sostinguessin per sota terra. Aquelles arrels el van fer fort i li van donar el que necessitava per sobreviure.

-Sabies que tot aquest temps que has estat lluitant, realment has estat tirant arrels? – Li va dir l’ancià i va continuar…

-El bambú té un propòsit diferent al de la falguera, no obstant això, tots dos són necessaris i fan del bosc un lloc bell.

La darrera frase ens dóna una de les claus del conte: tots som necessaris!

llegint el conte també m’ha vingut al cap el llibre que ja fa un temps van escriure l’Àlex Rovira i el Fernando Trías de Bes: LA BONA SORT

Perquè com molt bé ens expliquen els autors, una cosa és la sort (pur atzar) i una altra de ben diferent és la BONA SORT, aquella que podem crear si anem llaurant les circumstàncies per a que creixi. I no hem d’oblidar que cadascú té el seu ritme i les seves necessitats, tal i com hem vist amb el conte de falguera i el bambú.

8 de març

Avui és 8 de març, el dia de la dona treballadora. En comptes de ser un dia com qualsevol altre, avui hem de recordar que les dones també treballen, també tenen els matexos drets que nosaltres els homes… si ho hem de recordar és perquè potser hi ha gent que encara no ho té clar. Fins quan?

Aquest matí, en obrir el facebook, he trobat una entrada d’en Carles Capdevila on compartia un conte de la Sònia Moll i m’ha agradat molt i crec que ve a explicar perfectament el perquè encara hem de recordar i remarcar els dies 8 de març. Perquè 8 de març és cada dia. Acompanyo l’entrada amb un dibuix d’en Joan Turu que il·ustra perfectament tot aixó.

El conte porta per títol: LA PRINCESA CAVALLER, i diu així:

Doncs no. No totes les princeses tenen el cabell llarg, ni totes són rosses. No és cert. Podríem dir que totes són boniques, però no com tu et penses, no com ho has vist a les pel·lícules. Perquè suposo que és a les pel·lícules oi, que que ho has vist?, que les princeses són rosses i boniques i tenen el cabell molt llarg i sedós i duen vestits de gasa. Sí que és veritat que potser hauríem d’admetre que totes són boniques, però no així, saps?, no com tu et penses, no fràgils i etèries i volàtils. Algunes, saps?, tenen una bellesa rara, inquietant, obscura. Per això no podem deixar de mirar-les, i ens arrosseguen amb una força més obscura encara, com l’aigua negra del riu. Algunes princeses tenen una bellesa terrible que xucla l’ànima i la buida. Són boniques, d’acord, totes ho són. Però no totes són rosses, ni tenen el cabell llarg, i no totes tenen príncep, saps?, per ser princesa no cal que hi hagi un príncep.

Tampoc no totes les princeses duen sabatetes de taló ni es deixen fotografiar el cul al costat del cul d’altres princeses que vénen a visitar-les mentre pugen les escales d’un palau ben visible. Les princeses que no coneixes agafen l’espasa quan cal i van a cavall i viuen en palaus invisibles i defensen regnes que no són de cap rei pare, sinó d’elles, només d’elles, i si cal tallen caps i rebenten cuirasses.

I no te’ls creguis quan et diuen que són fines i no poden dormir si hi ha un pèsol sota no sé quants matalassos. Menteixen. També menteixen quan et diuen que les bruixes les envegen i per això les fan dormir durant cent anys fins que arriba un príncep que les salva amb un petó. T’asseguro que no necessiten ningú que les vingui a salvar. I de petons, saps?, en tenen per donar i per vendre, i no en venen, en fan a tort i a dret, i molts, cada dia, no un cada cent anys. I, per si no ho sabies, les bruixes i les fades s’estimen. Això no t’ho han explicat?

No te’ls creguis quan et diguin que les princeses tenen els cabells llargs i rossos i la pell fina com pa d’àngel. Algunes tenen el cabell curt i rabiosament negre, i van a cavall o en bicicleta i es fan crostes als genolls i s’empastifen les mans i els peus i neden despullades en l’aigua gelada del riu i després s’eixuguen al sol com llangardaixos. I fan molt de soroll quan riuen. Tornen a casa pel camí del bosc, amb els peus descalços i l’olor de la terra adherida per sempre a la pell, als cabells, al ventre. Tornen a casa amb gana de lloba i mengen pa i olives i mel. I res ni ningú no els pren la vida.

També he trobat un vídeo on l’autora ens l’explica:

Tant de bo aquest conte us pugui ser útil per a treballar amb el vostre alumnat (això va per la gent del món docent) i serveixi per a trencar esteriotips, idees preconcebudes, creences limitants i continuar construint un món just i igualitari.

El gos

L’altre dia, em van explicar un petit conte i em va agradar. El comparteixo amb vosaltres perquè té molt a veure amb el fet d’educar. Sobretot en com ens plantegem l’educació i l’aprenentatge de l’alumnat.

Una professora de la facultat d’educació, va anunciar al seu alumnat que en la propera classe duria un gos al que havia ensenyat a parlar. Tots els alumnes es van quedar expectants esperant que passaria el proper dia. I, efectivament, la professora va portar un gos a l’aula. Va explicar que aquest era un gos al que havia ensenyat a parlar. Acte seguit, l’alumnat es va quedar mirant el gos a l’espera que pronunciés les primeres paraules. Passats un parell de minuts, una noia de l’aula li va dir a la professora: “Aquest gos no parla!”, llavors la professora va contestar: “Si recordeu, us vaig dir que portaria un gos al que havia ensenyat a parlar, no pas un que n’hagi après”.

Aquesta història ens proposa reflexionar sobre el paper de la persona que ensenya, del formador o la formadora que es posa davant un grup d’alumnes.

Llavors, pregunto, on s’ha de fixar l’atenció, en la persona que ensenya o en la que aprèn?

Qui és el protagonista?

Com ens deixa veure el conte, quan s’ensenya no sempre s’aprèn.

En quin paradigma et situes? ensenyes o facilites aprenentatges? 

Sant Jordi 2015

A casa, Sant Jordi és una festa gran. Ens agrada sortir a passejar al migdia, quan tenim als fills a l’escola i a l’institut, i  anar a veure les parades de llibres del centre de Barcelona i comprar-ne algun, tot i que és un bogeria! Per la tarda, ja amb els nens, donar un tomb per les llibreries del barri. I també participar en l’intercanvi de llibres que s’organitza a l’escola.

Dels 5 que estem a casa, penso que qui ho viu d’una manera molt especial, és el meu fill petit. Des de ja fa uns dies, està preparant unes roses a partir d’oueres i bastonets, per a regalar-les. Està tant feliç fent-ho! Que pensant en ell m’ha vingut a la ment una petit text del llibre emocionari, que ja vaig presentar en una entrada anterior, i ens explica en poques paraules el concepte de felicitat:

LA FELICITAT és diferent per a cadascú. Som feliços quan gaudim de les nostres capacitats, del que podem o sabem fer.

Què et pot fer feliç?

Plantar un taronger, encaixar les peces d’un trencaclosques, enfornar un pastís, muntar un moble, escriure un poema, resoldre problemes de matemàtiques, llegir un llibre… Hi ha moltes activitats que et poden fer feliç, si les veus com una oportunitat de gaudir.

La felicitat és una sensació de satisfacció vers la teva pròpia persona.

FELIÇ SANT JORDI!

Per cert, la imatge que acompanya aquesta entrada és una de les roses que ha fet el Nolasc.

El conte del mestre i l’escorpí

En l’anterior entrada us vaig posar un vídeo on la Rita Pierson ens explicava la seva experiència com a mestra. Una experiència que és tot un exemple.

Avui us proposo la lectura d’un breu conte per a que reflexionem plegats sobre la vocació de ser docent. És el conte del mestre i l’escorpí i diu així:

Un mestre oriental, quan va veure com un escorpí s’estava ofegant, va decidir treure´l de l’aigua.
Quan ho va fer, l’escorpí el va picar. Per la reacció al dolor, el mestre el va deixar anar, i l’animal va caure a l’aigua i de nou estava ofegant-se.
El mestre va intentar treure’l una altra vegada, i una altra vegada l’escorpí el va picar.
Algú que ho havia observat tot, es va apropar al mestre i li va dir: “Perdoni… però vostè és tossut! No entén que cada vegada que intenti treure’l de l’aigua el picarà?”.
El mestre va respondre: “La naturalesa de l’escorpí és picar, i això no farà canviar la meva, que és ajudar”.
I llavors, ajudant-se d’una fulla, el mestre va treure l’escorpí de l’aigua i li va salvar la vida.
No canviïs la teva naturalesa si algú et fa mal; només pren precaucions.

Per a mi, aquest, és un conte que resumeix perfectament, entre altres, la relació docent – alumnat. Quan ens posem davant els nostres alumnes pot passar de tot, oi? Hi ha dies que et sents bé a l’aula i notes com tot va fluint. En canvi altres moments les coses no van tant bé com esperem. Ens trobem en situacions difícils i hem de ser conscients i recordar quina és la nostra missió. O sigui, per què hem escollit estar on estem. I com explica el conte, potser el que haurem de fer és canviar d’estratègia i prendre precaucions.

HÀBITS

Sota aquest títol vaig trobar una història que ens convida a reflexionar sobre alguns dels nostres hàbits i el que ens ha portat a assumir-los.

La història, crec, que és força coneguda i diu així:

Realitzant un experiment , un grup de científics va col·locar cinc micos en una gàbia, al centre hi havia una escala amb un manat de plàtans a la part superior.

Cada vegada que un dels micos començava a pujar l’escala per arribar als plàtans, els científics abocaven aigua freda sobre els animals que estaven a sota.

Després d’un temps, els micos que estaven a terra van adoptar un nou comportament : Cada vegada que algun d’ells feia un intent de pujar l’escala, els altres, físicament ho impedien fins i tot per mitjans violents.

Al cap d’un temps, els micos van cedir als seus esforços per pujar l’escala, malgrat la temptació dels plàtans en la part superior. Llavors, els científics van substituir una de les mones de la gàbia, i el primer que va intentar fer el nou mico va ser pujar l’escala . Aquest intent va ser ràpidament frustrat amb determinació i amb violència pels altres micos. Després d’una sèrie de dolorosos esforços, el nou simi va deixar de provar-ho.

Els científics llavors van portar una altra mona, que també va realitzar un intent de pujar l’escala. Aquesta vegada , el nou mico anterior es va sumar amb entusiasme a la violenta forma d’impedir que pugés l’escala.

El mateix ritual es va anar repetint quan es van reemplaçar el tercer, el quart i el cinquè fins que cap dels animals de la gàbia formava part dels cinc originals .

Els científics es van quedar amb cinc micos que tot i mai haver experimentat el tractament d’aigües fredes , van seguir atacant al que tractés d’arribar als plàtans.

Abans de continuar parlant del que significa aquest relat, comentar-vos que no he trobat cap referència que demostri que l’experiment dels micos és cert. Es pot trobar a moltes pàgines web i blogs, fins i tot existeixen vídeos explicatius (per exemple aquí) però em penso que no deixa de ser un conte més, com molt bé ens diu: Alejandro Gamero en el seu Blog.

Tot i això, la història és suficientment interessant per aturar-se un moment a rumiar-hi:

• Com relacionem les nostres creences amb els nostres hàbits? o dit d’una altra manera, en l’origen d’alguns dels nostres hàbits hi ha una creença?
• Algun cop t’has preguntat perquè et comportes com et comportes davant algunes situacions concretes?
• Què passaria si canviessis algun hàbit?
• Quin és l’objectiu d’algun hàbit teu?
• Al teu voltant hi ha micos que no et deixen agafar els plàtans? Què pots fer?
• Quin dels meus hàbits m’està estancant?

Quan els patrons es trenquen , sorgeixen nous mons

Tuli Kupferberg

Després de Sant Joan

Després de Sant Joan, la vida als Centres Educatius es relaxa. Només queden algunes reunions finals i les vacances ja s’oloren.

Per això, us vull proposar alguna feina d’estiu, hehehehe. He trobat aquest llibre d’en Josep Soler i la Mª Mercè Conangla creadors de la fundació àmbit i penso que el podeu trobar interessant.

A més a més de ser un llibre molt atractiu visualment. És ple d’uns dibuixos imaginatius que conviden a explorar, com diu el títol, el nostre món emocinal. El contingut també val molt la pena.

A través de 5 capítols el llibre proposa un camí cap a la descoberta de les pròpies emocions, de les emocions dels altres, del món que ens envolta i com tenir-ne cura… vaja, tot el que ens proposa l’Ecologia Emocional.

Segons els autors, el llibre està indicat per a nens i nenes de 7 a 12 anys, però penso que és vàlid per a tothom. A l’estar ple de contes, activitats, propostes creatives, estic convençut que es poden adaptar per a qualsevol nivell. Tot dependrà de la creativitat de la persona que vulgui utilitzar-lo amb el seu alumnat.

Per tant, ja tenim un llibre per a l’estiu!!!!

EL CONTE DE LA VACA

Avui, darrer dia d’abril, us explico un conte sobre una vaca d’un poblat molt pobre de l’Índia. Aquesta història me la van donar a conèixer en el màster de PNL que estic realitzant. Va ser la metàfora utilitzada per a aprofundir en el canvi de creences limitants que cadascú té ben intal·lat en el seu comportament i ens impedeix crèixer i explorar noves maneres de ser.

A veure què us sembla:

“Avui farem un passeig pels voltant de la nostra vila” va dir el mestre al seu jove deixeble. Així doncs, van començar a caminar allunyant-se del poble i arribaren a una casa. Una casa que el jove deixeble mai havia vist ja que quedava força apartada dels camins que porten cap a la vila.

Era una casa molt atrotinada, envoltada per uns camps bruts i sense cultivar. Tot i això, al costat de la casa hi havia un petit tancat amb una vaca. En aquesta casa hi vivien 10 persones: el pare, la mare, quatre fills i dos avis.

Els vestits vells, bruts i trencats eren la proba de la misèria que regnava en aquell lloc. Tot i això, la família tenia la vaca. El pare va explicar al mestre que gràcies l’animal, a la seva llet, podia anar vivint. “Sort en tenien d’aquesta bèstia!” Va dir alçant els ulls al cel.

El mestre i el jove deixeble van passar la nit amb la família, enmig de brutícia i desordre. Es van despertar molt d’hora, abans que ningú i sense fer soroll van sortir de la casa i van entrar en el tancat de l’animal. “És l’hora de que aprenguis una lliçó” va dir el mestre al seu deixeble. I agafà una navalla i matà la vaca. “Què has fet mestre?” digué el noi amb veu angoixada. Sense immutar-se, el mestre va començar a tornar cap a la vila, sense fer cas al seu jove acompanyant.

El jove no es podia treure del cap el que el seu mestre havia fet a aquella pobra família. I sovint li retreia la seva acció dient-li “per culpa teva aquesta família morirà de gana”.

La història explica que un any després, mestre i deixeble van tornar a visitar aquell lloc. En arribar-hi no hi van trobar el que esperaven. En lloc de la casa ruïnosa que havien vist l’any abans hi van trobar una construcció nova, ben cuidada i envoltada de cultius pròspers.

De dins la casa va sortir el pare de família que feia un any els havia acollit per a passar la nit. El noi estava molt sorprés, feia un any aquell home anava brut i tenia un aspecte trist i decaigut i en canvi ara se’l veia ben arreglat i content. L’home se’ls apropà i els explicà que feia aproximadament un any algú els havia mort la seva vaca, la seva font d’alimentació. Havia estat un cop molt dur per a tota la família ja que no sabien com podrien subsistir. Necessitaven menjar i havien de buscar altres fonts d’aliment per als seus fills. Van netejar els camps, van aconseguir llavors de llegums i vegetals i van comneçar a conrear les terres. Al cap d’un temps van veure que estaven produint més del que necessitaven  i van començar a vendre el que els sobrava i així, a poc a poc, van anar guanyant diners per a comprar-se roba nova i arreglar la casa. L’home va acabar dient: “És com si la tràgica mort de la nostra vaca ens hagués obert la porta cap a una vida millor”.

El jove deixeble va entendre finalment la lliçó que el seu savi mestre volia ensenyar-li. La mort d’aquell animal havia estat el principi d’una vida nova i plena d’oportunitats.

De tornada cap al poble, el mestre li preguntà al deixeble: “creus que la família estaria on està ara si encara tingués la vaca?” i  el jove feu que no amb el cap. El mestre continuà explicant “La vaca era com una cadena que els tenia lligats a una vida de conformisme i mediocritat. Al no tenir-la van haver de prendre la decisió d’esforçar-se per cercar alguna cosa més”.

Un cop llegit el conte, m’atreveixo a llençar una pregunta:

• Quina és la teva vaca?

ELS TRES FILTRES

“Se cuenta que el discípulo de un sabio filósofo llegó a casa y le dijo:

-Querido maestro, se dice que un amigo tuyo ha estado hablando mal de ti.

-¡Espera! -lo interrumpió el filósofo-. ¿Has hecho pasar por los tres filtros lo que ahora me vas a explicar?

-¿Los tres filtros? -le dijo el discípulo.

-Sí. El primer filtro es la verdad. ¿Estás seguro de que lo que me vas a decir es absolutamente cierto?

-Bien, no lo sé directamente. Me lo han dicho unos vecinos.

-Por lo menos -dijo el sabio-, lo habrás pasado por el segundo filtro que es la bondad. A ver, ¿esto que me vas a decir es bueno para alguien?

-No, realmente, no. Más bien al contrario.

-Ah,… entonces miremos el último filtro. El último filtro es la necesidad, ¿crees que es realmente necesario hacerme saber esto que tanto te inquieta?

-De hecho, no.

-Entonces – dijo el sabio sonriente- si no es ni verdad, ni es bueno, ni es necesario, mejor lo enterremos en el olvido”

Aplícate el Cuento (Jaume Soler i M. Mercè Conangla)

Poques paraules es poden afegir a aquest relat, sovint obrim la boca i no som conscients del mal que podem. A partir d’ara, per quants filtres fareu passar el que vulgueu comunicar a l’altre?

EMOCIONS TÒXIQUES

L’altre dia, anant en cotxe a impartir un curs, vaig tenir la sort d’escoltar una entrevista per la ràdio. Era al programa Versió RAC1 i en Toni Clapés xerrava amb el psicòleg argentí Bernardo Stamateas, que presentava la traducció en català del seu llibre Emocions Tòxiques.

Al llarg de l’entrevista, Bernardo Stamateas, va anar explicant què entén per a emoció tòxica i va anar proposant maneres de fer-los-hi front. Va parlar de la vergonya, l’ansietat, la por, la culpa… i en el llibre en trobareu unes quantes més.

Aquestes emocions, per si mateixes, no són dolentes, ja que són una reacció adaptativa a un estímul intern o extern que hem rebut. El problema està quan aquestes emocions ens fan mal, ens fan patir i no ens deixen seguir endavant. Es queden enquistades dins nostre i en lloc de fer-nos respondre  i actuar davant el que ens ha passat, ens paralitzen i ens fan desconfiar del nostre entorn. No ens deixen tirar endavant i sovint ens fan construir una barrera plena de falses creences que ens aïlla.

Si disposeu de mitja horeta i voleu escoltar l’entrevista cliqueu  AQUÍ. És prou interessant i està plena d’exemples ben reals i simpàtics. En més d’un dels exemples us hi podreu reconèixer… o reconèixer algú del vostre entorn.

A la part final de l’entrevista, Bernardo Stamateas explica un conte que em va agradar molt. L’he transcrit i aquí us el deixo:

Conte de l’ase, el pare i el fill

Expliquen que un pare i un fill anaven amb el seu ase caminant per un camí, i van arribar a un poble. La gent, al veure’ls deien: “mira que ximples, tenen un ase i no l’utilitzen!” El pare a l’escoltar-ho va fer pujar al seu fill sobre l’ase i van seguir fent camí.

Arribaren a un altre poble i la gent d’allà en veure un pare caminant amb el seu fill damunt un ase van dir: “mira quin fill més desagraït, el seu pare va caminant i en canvi ell està còmodament assegut sobre l’ase”. En escoltar-ho, el pare immediatament va fer baixar el fill de l’ase i hi pujà ell. I van continuar fent camí.

Passaren per un altre poble i la gent en veure’ls va començar a dir: “quin pare més poca-vergonya! el pobre nen caminant amb la calor que fa i el pare ben còmode… Com són els pares d’avui en dia!!”. Total, que el pare en escoltar-ho va fer pujar ràpidament el seu fill. D’aquesta manera els dos estaven sobre l’ase.

A l’arribar a un altre poble la gent va començar a dir: “Pobre ase, anem a la protectora d’animals a denunciar-ho. On es vist maltractar d’aquest manera un pobre ruquet!”. Immediatament el pare i el fill van baixar de l’ase i se’l van carregar a les espatlles….

Imagina’t, estimat lector que els devien dir quan van arribar al poble següent…

D’una manera exagerada, com passa amb els contes, aquest relat ens ve a dir que no es pot acontentar a tothom, i per tant, és bàsic que cadascú de nosaltres tinguem clar quin és el nostre criteri, la nostra manera de fer i d’actuar. No podem estar contínuament pendents del que pensen els altres de nosaltres.