Arxiu de la categoria: Familia

No Siguis Estrella

#NoSeasEstrella és el títol d’una campanya de sensibilització davant la bretxa digital que s’està creant entre els més desafavorits, que promou UNICEF per al dia d’Internet Segura.

Aquesta campanya la il·lustra un vídeo que ens deixa ben clar a tots i totes el que significa deixar informació privada a les xarxes socials. El que pot semblar un joc s’acaba convertint en un problema en majúscules.

Ens hem de preguntar si els nostres fills i filles, el nostre alumnat i nosaltres mateixos som conscients del que estem mostrant en les xarxes socials.

  • Què aporta que un desconegut/da sàpiga coses teves íntimes, que només expliques a la gent que tens més a prop?
    • Quin us en farà?
  • Som conscients de l’aparador què és internet?
  • Us heu plantejat com parlar-ho amb els fills i amb l’alumat?

En cap cas vull transmetre por o rebuig cap a les noves tecnologies. Ben al contrari, les considero molt útils i amb infinitat de possibiitats creatives, comunicatives i engrescadores. El que sí vull tranmetre és que siguem ben conscients de l’us que en fem.

Anuncis

OPTIMISME

optimisme

Optimisme

Des del passat 10 de maig, ja fa més de 3 mesos, no he escrit res per aquí. Potser ja va sent hora, no?

Aprofito que estem en la darrera setmana d’agost i la primera de setembre, per a escriure sobre l’optimisme a partir d’un interessant article escrit per Trinitat Gilabert i publicat al suplement Criatures del diari ara. Porta per títol: L’optimisme que em va fer guanyar.

La idea que ens vol transmetre aquest text és que l’optimisme es pot aprendre i per tant també el podem encomanar. Des de la nostra posició de mares/pares o d’educadors/es, hem de ser un model d’optimisme per als nostres fills i/o alumnes. Si diem que “no ho aconseguirem” o que “és impossible”, elles i ells també ho creuran.

En aquest article la Mercè Conangla, de la fundació àmbit, ens recorda la importància del triangle: PENSAMENT – EMOCIÓ – ACCIÓ i ressalta la idea que per a ser optimistes hem de partir de pensaments que ens empoderin. Si penso que “ho puc fer”, de ben segur que generaré una emoció com ara la il·lusió i per tant em posaré en marxa cap allò que vulgui fer. En canvi, si parteixo d’un pensament tipus “això és impossible” una emoció que puc sentir és el desànim que em porta cap a la innacció.

Degut a això, i com ressalta la Meritxell Almirall en aquest mateix text, és molt important el reforç positiu. Aquesta psicòloga ens parla del reforç positiu incondicional, que és aquell que demostra a l’altre que realment creus en les seves possibilitats ja sigui per a fer-ho o per a aprendre com fer-ho. Frases com: “confio en tu”, “vinga, prova-ho i si no funciona, intenta-ho d’una altra manera”, en són un clar exemple. Aquest tipus de reforç va molt lligat al coaching educatiu, on el docent creu en les possibilitats del seu alumnat i l’anima a seguir endavant des de l’optimisme i la il·lusió.

En aquest mateix article, es pregunta a en Francesc Torralba què és l’optimisme. Ell respon des de la perspectiva de com els docents el podem transmetre al nostre alumnat. Cito les seves paraules perquè trobo que són bàsiques per a encetar el nou curs que d’aquí ben poc comença, amb ganes i alegria:

El que és clau és la confiança i l’esperança, més que l’optimisme. Cal tenir fe en l’educand i el les seves capacitats d’aprenentatge i de millorar com a ésser humà, i també cal tenir esperança que el que es transmet (coneixements, destreses, valors) anirà deixant petjada. Sense aquesta base de confiança i d’esperança és impossible educar.

Vinga, per a un inici de curs ple d’OPTIMISME!

Un llibre sobre adolescents

Potser en veure el títol d’aquesta entrada penseu: Un altre llibre sobre adolescents? però si n’hi ha un fotimer!!! I teniu raó. Però penso que si hi ha tants llibres sobre aquest tema deu ser perquè és un tema que ens preocupa. Als adults (mares, pares, docents…) ens interessa poder-nos comunicar i conviure bé amb les i les adolescents, oi?

30 MANAMENTS per tractar amb ADOLESCENTS, d’en Juanjo Fernández. Aquest llibre publicat per l’editorial Claret a finals de l’any 2015 vol ser una petita guia per a que els 30 manaments per tractar adolescentsadults que estem envoltats d’adolescents, ja siguin els nostres fills i filles o el nostre alumnat, trobem estratègies per a poder comunicar-nos-hi de la millor manera possible. O com a mínim, puguem sobreviure d’una manera més o menys digna a aquesta etapa tan complexa i a vegades tan incomprenssible. Tot i que hem estat adolescents, sovint se’ns oblida com ho vam viure, se’ns oblida que el que per a nosaltres, els adults, és de sentit comú, per a ells i elles no ho és, oi? Per a que us feu una idea del llibre, us deixo alguns dels “manaments” que ens proposa en Juanjo:

  • Comptaràs fins a 10… o fins al número que calgui.
  • Evitaràs dir-li el que tu feies a la seva edat, si no és que t’ho pregunta primer.
  • Preguntaràs sense interrogar.

En els fons, no és res més que aplicar el SENTIT COMÚ, però a vegades on carai el tenim aquest sentit??? Quan més el necessites més amagat està, per això ens va tant bé que de tant en tant ens ajudin a trobar-lo.

“Si sempre fas el mateix…


pissarra…obtindràs els mateixos resultats”.

És ben cert, oi? Sovint ens entestem en continuar com sempre, tot i que sabem que no funciona, i tenim l’esperança que per “generació espontània” s’acabarà canviant.

Massa sovint, en la professió docent, ens trobem en aquesta situació. Observem que la metodologia no funciona: l’alumnat està desmotivat, ha perdut les ganes d’aprendre coses noves i de venir a l’escola o a l’institut a gaudir de tot el munt de possibilitats i descobertes que se li poden oferir. I també ens trobem, mestres i professors/es, desmotivats i  instal.lats en la queixa.

Potser ja va sent hora que ens posem les piles i comencem a canviar, comencem a esborrar pissarres per a escriure de nou. Deixem enrera metodologies obsoletes i busquem-ne de noves.

Fa uns dies vaig anar a una jornada que organitzaven el Jesuïtes per a ensenyar la manera com han fet, millor dit com estan fent tots els canvis metodològics i estructurals en els seus centres educatius, amb l’objectiu de tornar a tenir alumnes il·lusionats, contents, curiosos. El projecte es diu “Horitzó 2020“. Realment el canvi és gran, molt gran i intens. Implica un nou paradigma, una nova manera de pensar l’educació dels infants i joves. Però sobretot, el que més recordo de les 5 hores de la jornada són els 40 minuts que vaig passar dins les aules de 6è de primària i 1r d’ESO. Unes aules espaioses, plenes de llum, on l’alumnat es movia lliurement per l’espai, s’agrupava per a realitzar la tasca, o estava assegut en un coixí cercant informació a l’ordinador, o voltava pel passadís retallant i fent un collage. Les mestres passejant per l’espai i atenent els dubtes que anaven formulant, comentant les idees que els proposaven i observant els nens i les nenes…  Tot això en un ambient tranquil i agradable. I sobretot l’alumnat se’l veia content d’estar a l’escola. Estaven gaudint, els hi brillaven els ulls.

Estic convençut que això és el que busquem molts docents: que el nostre alumnat estigui a gust a l’escola, vulgui venir, tingui curiositat per aprendre i, repeteixo, li brillin els ulls.

I les famílies també, oi? Volem que els nostres fills i filles vagin contents a l’escola. Que al matí no et diguin “quin rotllo”, “quina mandra, avui em toca classe de mates o de socials o… i és un avorriment”. O que els vegis atabalats o atabalades fent uns deures repetitius i pesats per a que memoritzin fets que al cap de dos dies ja hauran oblidat i en canvi, allò pel que senten curiositat queda relegat a un segon terme…

El projecte dels Jesuïtes no és l’únic exemple, però us el comento perquè vaig anar a la jornada i me’l van explicar. Durant l’estona que vaig estar-hi vaig pensar… per què això no passa a tot arreu? quan tota la comunitat educativa començarà a fer aquests grans canvis? Per què a l’institut on van els meus fills això no passa?

Per sort, existeix un bon nombre de centres educatius, tant públics, concertats, com privats, que des de diferents perspectives es replantegen el fet d’educar i acompanyar a l’alumnat d’una manera respectuosa i encomanar l’alegria d’estar al centre per descobrir continguts nous, respondre preguntes que l’alumnat es planteja, experimentar amb els materials, en definitiva: VIURE i GAUDIR del fet d’aprendre.

Tant de bo, aquesta tendència que anem observant s’encomani i tots els centres educatius fugin dels antics paradigmes i s’adaptin a les noves necessitats.

Nit de Reis

reisAvui és 5 de gener, vigília de reis. Aquesta nit anirem a dormir d’hora amb la il·lusió que demà, al llevar-nos, trobem els regals que hem escrit a la carta. És un dia màgic, oi?

L’any passat, per aquestes dates ja vaig fer una entrada compartint un vídeo sobre una particular carta als reis. Aquell cop eren els nens i les nenes que demanaven més atenció dels seus pares. Aquest era el seu desig més gran, no els calia una gran joguina si tenien la mare o el pare al seu costat. En una societat sovint massa ràpida i enfocada en produir, s’obliden les coses més bàsiques, els detalls que ens fan ser humans…

Aquest cop, la carta és ben senzilla. Demano als reis d’orient una sola cosa, demano ALEGRIA. L’alegria és una emoció, que podem sentir o no. D’una banda, això dependrà del que ens passi perquè hi ha situacións que la provoquen i també dependrà del que vulguem sentir, perquè nosaltres també ens podem fer venir l’alegria.

Als reis d’orient els demano aquella alegria que ens ajuda a llevar-nos cada matí, l’alegria de saber-nos estimats i d’estimar als altres, l’alegria de compartir el nostre dia a dia amb la gent que ens envolta, l’alegria que ens deixa entreveure l’esperança quan passem o quan vivim un mal moment, l’alegria de gaudir de la vida…

Com diu Viktor Frankl:

“Independentment de les circumstàncies que et toquin viure, sempre et queda la llibertat d’escollir com viure-les”

BONA NIT DE REIS i que us portin molta ALEGRIA!

Merlí i Sòcrates

Merli-que-professor-del-dels_ARAIMA20150904_0027_1-e1442319087676-640x349Després de més de 5 mesos sense escriure res, reinicio les entrades al blog.

Ja fa massa temps que ho estic demorant. Quan no és un all és una ceba… i avui he decidit que ja n’hi ha prou, que val la pena continuar compartint idees, recursos, reflexions, experiències, projectes engrescadors sobre educació, emocions i coaching.

He pensat que una bona manera de tornar a començar és parlar una mica de la sèrie Merlí que actualment emeten els dilluns a la nit a TV3. La meva idea no és fer una crítica sobre la sèrie, però sí rescatar alguna frase que en Merlí, el professor protagonista, dedica al seu alumnat de primer de batxillerat, quan explica la filosofia socràtica.

En Merlí, plantat al mig de l’aula i captant tota l’atenció dels nois i noies, els diu:

“Us està bé el que els vostres pares us han inculcat creient que és el millor per a vosaltres?… No deixeu que ningú us imposi la manera de pensar. Ja sou prou grans per pensar per vosaltres mateixos “

Aquest professor està retant al seu alumnat a pensar. Els fa un toc d’atenció per a que prenguin consciència que ja no són tan petits i que poden reflexionar per ells mateixos i decidir el que volen.

I em pregunto… com a docents, ja deixem que el nostre alumnat decideixi? els aportem suficients eines per a que siguin autònoms i puguin qüestionar-nos el que fem i com ho fem?  Estem preparats i preparades a rebre aquests tipus d’intervencions? Els hi hem donat permís per a que ho facin?

I també com a pare (i actualment amb dos adolescents rondant per casa…) em regunto si els deixo sufiencient llibertat per a que puguin pensar per ells mateixos, puguin reflexionar, qüestionar, mostrar desacord i discutir… perquè crec que qüestionar-se les coses és bàsic per a crèixer i madurar.

En el fons, ja fa més de 2000 anys, Sòcrates, a partr de l’art de la maièutica, feia alguna cosa similar amb els seus deixebles. Els qüestionava i els escoltava per a que anéssin trobant la “seva” veritat i construir la seva identitat.

Aquí us deixo el capítol per si voleu veure les paraules d’en Merlí, les reaccions de l’alumnat i de les famílies en el seu context.

Sant Jordi 2015

rosa 2015A casa, Sant Jordi és una festa gran. Ens agrada sortir a passejar al migdia, quan tenim als fills a l’escola i a l’institut, i  anar a veure les parades de llibres del centre de Barcelona i comprar-ne algun, tot i que és un bogeria! Per la tarda, ja amb els nens, donar un tomb per les llibreries del barri. I també participar en l’intercanvi de llibres que s’organitza a l’escola.

Dels 5 que estem a casa, penso que qui ho viu d’una manera molt especial, és el meu fill petit. Des de ja fa uns dies, està preparant unes roses a partir d’oueres i bastonets, per a regalar-les. Està tant feliç fent-ho! Que pensant en ell m’ha vingut a la ment una petit text del llibre emocionari, que ja vaig presentar en una entrada anterior, i ens explica en poques paraules el concepte de felicitat:

LA FELICITAT és diferent per a cadascú. Som feliços quan gaudim de les nostres capacitats, del que podem o sabem fer.

Què et pot fer feliç?

Plantar un taronger, encaixar les peces d’un trencaclosques, enfornar un pastís, muntar un moble, escriure un poema, resoldre problemes de matemàtiques, llegir un llibre… Hi ha moltes activitats que et poden fer feliç, si les veus com una oportunitat de gaudir.

La felicitat és una sensació de satisfacció vers la teva pròpia persona.

FELIÇ SANT JORDI!

Per cert, la imatge que acompanya aquesta entrada és una de les roses que ha fet el Nolasc.