Arxiu de la categoria: Educació

Projectes a Secundària?

Dissabte passat en el diari Ara la portada del seu suplement Criatures em va cridar l’atenció, com podeu veure aquí al costat, sembla una aula de secundària “diferent” i el títol: Estudiar a secundària per projectes, ja t’ajuda a fer-te una idea que aquests joves estan inmersos en algun projecte…

Ja fa un temps que la metodologia de treballar per projectes es va provant. Molts centres de primària l’estan adoptant en algunes àrees, sobretot en coneixement del medi, i de manera tímida, a secundària també. Us deixo l’enllaç a l’article AQUÍ a veure què en penseu.

L’article parla de les experiències en aquesta metodologia d’alguns centres capdavanters en la innovació, que potser alguns ja coneixem: l’Institut de Sils, Les Vinyes de Castellbisbal o l’Apel·les Mestres de l’Hospitalet. I està molt bé que se’n faci difusió. I a més a més d’aquests centres que fa un temps van fer l’aposta per a una ESO més propera al món real i invertir algunes hores setmanals a fer projectes, a ensenyar al seu alumnat a treballar en equip, a despertar-los la creativitat, el compromís en la tasca, la importància de les bones relacions interpersonals i sobretot a fugir del “más de lo mismo” de les avorridíssimes classes magistrals i passives, n’existeixen moltes altres exepriències en centres que a poc a poc van fent canvis.

Darrerament en els molts dels centres on he col·laborat com a formador o assessor, un dels temes que més preocupa és com aconseguir motivar a l’alumnat i oferir-los uns continguts atractius i sobretot útils. Fugir de l’excés de memortització i mecanització (sobretot la idea de canviar les classes, no podem estar plantejant les classes com fa 30 anys, perquè estan totalment obsoletes, la societat ha canviat i per tant l’alumnat també!!!) i entrar més a l’acció. I sembla, que introduir treball per projectes, l’aprenentatge basat en problemes, la gamificació, l’aprenentatge i servei (APS) i altres metodologies actives… és el primer pas per a trencar la inèrcia de l’herència que arrosseguem del sistema educatiu dels darrers 70 anys. Per sort, s’està fent una mirada cap a la història i s’està recuperant l’esperit de les escoles d’abans de la guerra, on ja es treballava des d’una metodologia molt més oberta i centrada en el desenvolupament emocional i cognitiu de l’alumnat. La clau de l’èxit d’aquests canvis està en l’equip docent. És el clauestre qui ha de fer el canvi i treballar com un equip i dissenyar un projecte educatiu adient a les necessitats de l’alumnat.

Tornant a l’article que ha motivat aquesta entrada, m’ha agradat molt poder llegir l’opinió d’alguns alumnes que han estudiat des d’aquesta metodologia i tot el que els ha aportat. Veure bons resultats en els joves que han estudiat des d’aquest nou paradigma ajuda molt a esbair temors i recels envers aquesta educació més pràctica, participativa i flexible.

I per acabar, transcric unes paraules de la Iolanda Arboleas, directora de l’Institut de Sils:

“….Teníem clar que volíem un centre realment inclusiu. El model tradicional no arriba a tothom, s’ha d’oferir una riquesa didàctica que permeti a tot tipus d’alumnes trobar el seu espai i sentir que poden crèixer.”

Anuncis

S’apropa Nadal

Avui, mirant el facebook he trobat aquest vídeo. Espero que us agradi tant com a mi.

Quan tenim ganes de fer coses junts som imparables 🙂

En veure’l he pensat en la potència de compartir idees, il·lusions, projectes i deixar de banda l’individualisme i la rapidesa. De ben segur que per poder filmar aquesta cançó que tot just dura un parell de minuts, hi ha una gran feina al darrera, hores per a crear la idea, per a coordinar-se, per a consensuar el com fer-ho, per a repartir papers, en definitiva per a fer-ho possible.

I d’aquesta manera, tots junts i en equip és quan aconseguim grans proeses com aquesta.

Endavant i treiem-nos la por a compartir!!!!

La mirada

Fa uns anys, llegint la revista Guix, vaig descobrir el text que reprodueixo a continuació. És un text que tots i totes hem de tenir present perquè en poques frases descriu a la perfecció el que per a mi significa mirar a l’altre.

En el cas particular dels centres educatius, la mirada fa que l’infant o jove percebi que hi ets, encara que a vegades no articulis paraula. Amb els ulls acompanyem l’aprenentatge, enfortim el vincle, animem a seguir endavant… i com bé diu el text, ajudem a engrandir l’autoestima.

És tant important la mirada!

Allò que no és mirat, no existeix.

La mirada de l’altre ofega la soledat i obre les portes del reconeixement, de l’autoestima, de la confiança en un mateix i del benestar.

Si l’altre et mira, et sents acompanyat en el que fas.

Si mires l’altre, li demostres que t’importa qui és o què fa.

De vegades, allò que no pot ser dit amb la paraula, pot ser expressat amb la mirada.

Cal donar valor als moments en què els ulls no tenen pressa i s’aturen en els petits detalls; les mirades plenes d’afecte i d’intencions; als moments en què perdem de vista la resta del món perquè estem MIRANT una cosa o, més important encara, ALGÚ.

A tothom li agrada ser aquest algú, notar que no som indiferents per la resta i sentir-nos estimats.

“Aturar-se, observar i deixar que es desperti l’emoció amb la mirada, és l’inici d’un diàleg.”

A l’escola, parlem i escoltem amb els ulls.”

Escola Infantil Somriures-Terrassa. Salut Emocional. Revista Guix d’infantil nº 59, pàgina 22

Sovint, quan parlo de coaching educatiu i de la importància de l’escolta, una de les habilitats indispensable per poder atendre a l’altre, introdueixo l’escolta amb els ulls. Perquè, amb els ulls també s’escolta i molt! Mirar a l’altre és sentir-lo present i reconeixe’l, i al mateix temps també sentir-te reconegut per l’altre.

La Ràbia

la-rabiaJa fa un parell de setmanes que he acabat el llibre, i a mesura que l’anava llegint pensava que n’havia de fer una entrada. El problema és que m’és complicat explicar el que he viscut i reflexionat al llarg d’aquesta lectura.

Les emocions que he anat sentint van des de la ràbia (com el títol), la tristesa, la impotència, el fàstig, la frustració, la incomprensió…

Penso que és un llibre INDISPENSABLE per a tothom i especialment per a la gent que ens dediquem al món de la docència i de l’educació. Perquè malauradament, el bulliny o l’assetjament escolar és present en tots els centres educatius perquè en algun moment de la seva història segur que algun infant o jove n’ha patit.

Des de que la novel·la ha sortit a la llum, la Lolita Bosch, ens l’ha anat comentant i explicant (vegeu l’entrevista al diarai ara), com per exemple la desagradable i desgraciada anècdota de l’enciam pansit sota la mirada condescendent del professor, i tantes, tantes històries més. És per això que us recomano que passeu per l’experiència de llegir-lo, i patiu, com he fet jo, el cop de puny a l’estòmac que provoca.

El títol del llibre és “La ràbia”, una emoció. Una emoció que ens encent i ens fa reaccionar davant la injustícia i això és el que fa la Lolita Bosch en la novel·la. Ens diu que ha trigat 30 anys en poder-nos-ho explicar en primera persona. Que el mal que fa haver patit bullying és tant gran que trigues anys i anys en poder-ho digerir (una mica), perquè les ferides hi són. És com el que comentava, ja fa força temps amb el conte dels claus, que té un final que lliga molt amb el que els comenta l’autora de La Ràbia:

“…Cuando entras en conflicto con los demás y te dejas llevar por la ira, las palabras dejan cicatrices como estas. Aunque en un primer momento no puedas verlas, las heridas verbales pueden ser tan dolorosas como las físicas. No lo olvides nunca: la ira deja señales en nuestro corazón.”

O sigui, que tota la ràbia, tota la injustícia que viu una persona assetjada per un/a assetjador/a, li deixa senyals (cicatrius) tota la vida.

Per tant, qualsevol persona que sospiti que algú pateix assetjament (àmbit escolar, àmbit caus o esplais, altres tipus d’escoles…) que actuï, que no faci com si no hagués passat res i sobretot que es tregui del cap el prejudici que si li passa això és perquè s’ho mereix o perquè ho provoca o perquè són coses de nens…

De debó penseu que algú es mereix que el maltractin o que se’n riguin?

 

Prejudicis

Avui només comparteixo una foto, una foto que potser molts i moltes ja coneixeu gràcies a les xarxes socials. A vegades una imtage diu més que mil paraules, oi?

futbolista i ballarí

Com es viu això en els centres educatius? Estem preparats i preparades per fugir d’una vegada per totes dels prejudicis? Sabem entendre la gent que neda contracorrent? Com vivim la diferència i com la transmetem al nostre alumnat? i a casa, com ho vivim?

OPTIMISME

optimisme

Optimisme

Des del passat 10 de maig, ja fa més de 3 mesos, no he escrit res per aquí. Potser ja va sent hora, no?

Aprofito que estem en la darrera setmana d’agost i la primera de setembre, per a escriure sobre l’optimisme a partir d’un interessant article escrit per Trinitat Gilabert i publicat al suplement Criatures del diari ara. Porta per títol: L’optimisme que em va fer guanyar.

La idea que ens vol transmetre aquest text és que l’optimisme es pot aprendre i per tant també el podem encomanar. Des de la nostra posició de mares/pares o d’educadors/es, hem de ser un model d’optimisme per als nostres fills i/o alumnes. Si diem que “no ho aconseguirem” o que “és impossible”, elles i ells també ho creuran.

En aquest article la Mercè Conangla, de la fundació àmbit, ens recorda la importància del triangle: PENSAMENT – EMOCIÓ – ACCIÓ i ressalta la idea que per a ser optimistes hem de partir de pensaments que ens empoderin. Si penso que “ho puc fer”, de ben segur que generaré una emoció com ara la il·lusió i per tant em posaré en marxa cap allò que vulgui fer. En canvi, si parteixo d’un pensament tipus “això és impossible” una emoció que puc sentir és el desànim que em porta cap a la innacció.

Degut a això, i com ressalta la Meritxell Almirall en aquest mateix text, és molt important el reforç positiu. Aquesta psicòloga ens parla del reforç positiu incondicional, que és aquell que demostra a l’altre que realment creus en les seves possibilitats ja sigui per a fer-ho o per a aprendre com fer-ho. Frases com: “confio en tu”, “vinga, prova-ho i si no funciona, intenta-ho d’una altra manera”, en són un clar exemple. Aquest tipus de reforç va molt lligat al coaching educatiu, on el docent creu en les possibilitats del seu alumnat i l’anima a seguir endavant des de l’optimisme i la il·lusió.

En aquest mateix article, es pregunta a en Francesc Torralba què és l’optimisme. Ell respon des de la perspectiva de com els docents el podem transmetre al nostre alumnat. Cito les seves paraules perquè trobo que són bàsiques per a encetar el nou curs que d’aquí ben poc comença, amb ganes i alegria:

El que és clau és la confiança i l’esperança, més que l’optimisme. Cal tenir fe en l’educand i el les seves capacitats d’aprenentatge i de millorar com a ésser humà, i també cal tenir esperança que el que es transmet (coneixements, destreses, valors) anirà deixant petjada. Sense aquesta base de confiança i d’esperança és impossible educar.

Vinga, per a un inici de curs ple d’OPTIMISME!

Un llibre sobre adolescents

Potser en veure el títol d’aquesta entrada penseu: Un altre llibre sobre adolescents? però si n’hi ha un fotimer!!! I teniu raó. Però penso que si hi ha tants llibres sobre aquest tema deu ser perquè és un tema que ens preocupa. Als adults (mares, pares, docents…) ens interessa poder-nos comunicar i conviure bé amb les i les adolescents, oi?

30 MANAMENTS per tractar amb ADOLESCENTS, d’en Juanjo Fernández. Aquest llibre publicat per l’editorial Claret a finals de l’any 2015 vol ser una petita guia per a que els 30 manaments per tractar adolescentsadults que estem envoltats d’adolescents, ja siguin els nostres fills i filles o el nostre alumnat, trobem estratègies per a poder comunicar-nos-hi de la millor manera possible. O com a mínim, puguem sobreviure d’una manera més o menys digna a aquesta etapa tan complexa i a vegades tan incomprenssible. Tot i que hem estat adolescents, sovint se’ns oblida com ho vam viure, se’ns oblida que el que per a nosaltres, els adults, és de sentit comú, per a ells i elles no ho és, oi? Per a que us feu una idea del llibre, us deixo alguns dels “manaments” que ens proposa en Juanjo:

  • Comptaràs fins a 10… o fins al número que calgui.
  • Evitaràs dir-li el que tu feies a la seva edat, si no és que t’ho pregunta primer.
  • Preguntaràs sense interrogar.

En els fons, no és res més que aplicar el SENTIT COMÚ, però a vegades on carai el tenim aquest sentit??? Quan més el necessites més amagat està, per això ens va tant bé que de tant en tant ens ajudin a trobar-lo.