Xerrda online de Coaching Educatiu

Hola!!

Després de molt temps en silenci, torno a activar el blog.

Aquest cop us comparteixo una xerrada online que vaig realitzar el passat dijous 9 d’abril amb la gent de PrisMa.

Revisant el xat que va haver durant la xerrada, responc algunes de les preguntes que van sorgir i que no vaig poder contestar durant la xerrada.

• • El coach només pot actuar si el coachee li demana ajuda? En principi, en un procés de coaching és el coachee qui demana el servei. Quan ens posem en l’àmbit educatiu, el docent pot detectar la necessitat de l’alumne/a i comentar-li si vol fer una sessió (o una entrevista) de coaching per parlar sobre el tema. Si diu que no cal, no podem forçar-ho, però si que és interessant tornar-ho a provar més endavant, ja que pot ser que estigui més receptiu o receptiva.
  • Una finalitat de fons del coaching seria treballar aquells condicionats emocionals que dificulten l’assoliment d’objectius? Efectivament, aquesta és una de les finalitats, aportar un suport emocional cap a l’aprenentatge. Descobrir què és el que li passa a l’alumnat que no assoleix els objectius fixats i donar-li enies per a que les provi i també per a que es faci responsable del seu aprenentatge. També ajudar descobrir quin és el seu mètode d’estudi més efectiu.
  • El coaching no seria una bona tutoria ? Potser sí. La funció de la tutoria és acompanyar a l’alumnat en el seu aprenentatge i fer de pont entre l’equip docent i l’alumnat i també és la persona encarrega de parlar amb les famílies. El coaching és una metodologia enfocada cap a l’assoliment d’objectius des de la responsabilitat de cadascú que es pot utilitzar per a fer les tasques de tutoria o com una moetodologia més a utilitzar.
  • Penso que la primera quinzena escolar és just el moment per posar en pràctica aquest coaching. El primer mes és clau a l’hora de començar a grear grup. Llavors organitzar activitats de presentació, jocs d’aula i fer alguna sortida de tutoria és molt important per a començar a treballar la confiança entre els membres del grup i amb la tutora o el tutor.

Projectes a Secundària?

Dissabte passat al diari Ara, la portada del seu suplement Criatures em va cridar l’atenció. Com podeu veure aquí al costat, sembla una aula de secundària “diferent” i el títol: Estudiar a secundària per projectes, ja t’ajuda a fer-te una idea que aquests joves estan inmersos en algun projecte…

Ja fa un temps que la metodologia de treballar per projectes es va provant. Molts centres de primària l’estan adoptant en algunes àrees, sobretot en coneixement del medi, i de manera tímida, a secundària també. Us deixo l’enllaç a l’article AQUÍ a veure què en penseu.

L’article parla de les experiències en aquesta metodologia d’alguns centres capdavanters en la innovació, que potser alguns ja coneixem: l’Institut de Sils, Les Vinyes de Castellbisbal o l’Apel·les Mestres de l’Hospitalet. I està molt bé que se’n faci difusió. I a més a més d’aquests centres que fa un temps van fer l’aposta per a una ESO més propera al món real i invertir algunes hores setmanals a fer projectes, a ensenyar al seu alumnat a treballar en equip, a despertar-los la creativitat, el compromís en la tasca, la importància de les bones relacions interpersonals i sobretot a fugir del “más de lo mismo” de les avorridíssimes classes magistrals i passives, n’existeixen moltes altres exepriències en centres que a poc a poc van fent canvis.

Darrerament en molts dels centres on he col·laborat com a formador o assessor, un dels temes que més preocupa és com aconseguir motivar a l’alumnat i oferir-los uns continguts atractius i sobretot útils. Fugir de l’excés de memortització i mecanització (sobretot la idea de canviar les classes, no podem estar plantejant les classes com fa 30 anys, perquè estan totalment obsoletes, la societat ha canviat i per tant l’alumnat també!!!) i entrar més a l’acció. I sembla, que introduir treball per projectes, l’aprenentatge basat en problemes, la gamificació, l’aprenentatge i servei (APS) i altres metodologies actives… és el primer pas per a trencar la inèrcia de l’herència que arrosseguem del sistema educatiu dels darrers 70 anys. Per sort, s’està fent una mirada cap a la història i s’està recuperant l’esperit de les escoles d’abans de la guerra, on ja es treballava des d’una metodologia molt més oberta i centrada en el desenvolupament emocional i cognitiu de l’alumnat. La clau de l’èxit d’aquests canvis està en l’equip docent. És el clauestre qui ha de fer el canvi i treballar com un equip i dissenyar un projecte educatiu adient a les necessitats de l’alumnat.

Tornant a l’article que ha motivat aquesta entrada, m’ha agradat molt poder llegir l’opinió d’alguns alumnes que han estudiat des d’aquesta metodologia i tot el que els ha aportat. Veure bons resultats en els joves que han estudiat des d’aquest nou paradigma ajuda molt a esbair temors i recels envers aquesta educació més pràctica, participativa i flexible.

I per acabar, transcric unes paraules de la Iolanda Arboleas, directora de l’Institut de Sils:

“….Teníem clar que volíem un centre realment inclusiu. El model tradicional no arriba a tothom, s’ha d’oferir una riquesa didàctica que permeti a tot tipus d’alumnes trobar el seu espai i sentir que poden crèixer.”

S’apropa Nadal

Avui, mirant el facebook he trobat aquest vídeo. Espero que us agradi tant com a mi.

Quan tenim ganes de fer coses junts som imparables 🙂

En veure’l he pensat en la potència de compartir idees, il·lusions, projectes i deixar de banda l’individualisme i la rapidesa. De ben segur que per poder filmar aquesta cançó que tot just dura un parell de minuts, hi ha una gran feina al darrera, hores per a crear la idea, per a coordinar-se, per a consensuar el com fer-ho, per a repartir papers, en definitiva per a fer-ho possible.

I d’aquesta manera, tots junts i en equip és quan aconseguim grans proeses com aquesta.

Endavant i treiem-nos la por a compartir!!!!

La mirada

Fa uns anys, llegint la revista Guix, vaig descobrir el text que reprodueixo a continuació. És un text que tots i totes hem de tenir present perquè en poques frases descriu a la perfecció el que per a mi significa mirar a l’altre.

En el cas particular dels centres educatius, la mirada fa que l’infant o jove percebi que hi ets, encara que a vegades no articulis paraula. Amb els ulls acompanyem l’aprenentatge, enfortim el vincle, animem a seguir endavant… i com bé diu el text, ajudem a engrandir l’autoestima.

És tant important la mirada!

“Allò que no és mirat, no existeix.

La mirada de l’altre ofega la soledat i obre les portes del reconeixement, de l’autoestima, de la confiança en un mateix i del benestar.

Si l’altre et mira, et sents acompanyat en el que fas.

Si mires l’altre, li demostres que t’importa qui és o què fa.

De vegades, allò que no pot ser dit amb la paraula, pot ser expressat amb la mirada.

Cal donar valor als moments en què els ulls no tenen pressa i s’aturen en els petits detalls; les mirades plenes d’afecte i d’intencions; als moments en què perdem de vista la resta del món perquè estem MIRANT una cosa o, més important encara, ALGÚ.

A tothom li agrada ser aquest algú, notar que no som indiferents per la resta i sentir-nos estimats.

“Aturar-se, observar i deixar que es desperti l’emoció amb la mirada, és l’inici d’un diàleg.”

A l’escola, parlem i escoltem amb els ulls.”

Escola Infantil Somriures-Terrassa. Salut Emocional. Revista Guix d’infantil nº 59, pàgina 22

Sovint, quan parlo de coaching educatiu i de la importància de l’escolta, una de les habilitats indispensable per poder atendre a l’altre, introdueixo l’escolta amb els ulls. Perquè, amb els ulls també s’escolta i molt! Mirar a l’altre és sentir-lo present i reconeixe’l, i al mateix temps també sentir-te reconegut per l’altre.

La Ràbia

Ja fa un parell de setmanes que he acabat el llibre, i a mesura que l’anava llegint pensava que n’havia de fer una entrada. El problema és que m’és complicat explicar el que he viscut i reflexionat al llarg d’aquesta lectura.

Les emocions que he anat sentint van des de la ràbia (com el títol), la tristesa, la impotència, el fàstig, la frustració, la incomprensió…

Penso que és un llibre INDISPENSABLE per a tothom i especialment per a la gent que ens dediquem al món de la docència i de l’educació. Perquè malauradament, el bulliny o l’assetjament escolar és present en tots els centres educatius perquè en algun moment de la seva història segur que algun infant o jove n’ha patit.

Des de que la novel·la ha sortit a la llum, la Lolita Bosch, ens l’ha anat comentant i explicant (vegeu l’entrevista al diarai ara), com per exemple la desagradable i desgraciada anècdota de l’enciam pansit sota la mirada condescendent del professor, i tantes, tantes històries més. És per això que us recomano que passeu per l’experiència de llegir-lo, i patiu, com he fet jo, el cop de puny a l’estòmac que provoca.

El títol del llibre és “La ràbia”, una emoció. Una emoció que ens encent i ens fa reaccionar davant la injustícia i això és el que fa la Lolita Bosch en la novel·la. Ens diu que ha trigat 30 anys en poder-nos-ho explicar en primera persona. Que el mal que fa haver patit bullying és tant gran que trigues anys i anys en poder-ho digerir (una mica), perquè les ferides hi són. És com el que comentava, ja fa força temps amb el conte dels claus, que té un final que lliga molt amb el que els comenta l’autora de La Ràbia:

“…Cuando entras en conflicto con los demás y te dejas llevar por la ira, las palabras dejan cicatrices como estas. Aunque en un primer momento no puedas verlas, las heridas verbales pueden ser tan dolorosas como las físicas. No lo olvides nunca: la ira deja señales en nuestro corazón.”

O sigui, que tota la ràbia, tota la injustícia que viu una persona assetjada per un/a assetjador/a, li deixa senyals (cicatrius) tota la vida.

Per tant, qualsevol persona que sospiti que algú pateix assetjament (àmbit escolar, àmbit caus o esplais, altres tipus d’escoles…) que actuï, que no faci com si no hagués passat res i sobretot que es tregui del cap el prejudici que si li passa això és perquè s’ho mereix o perquè ho provoca o perquè són coses de nens…

De debó penseu que algú es mereix que el maltractin o que se’n riguin?

 

Prejudicis

Avui només comparteixo una foto, una foto que potser molts i moltes ja coneixeu gràcies a les xarxes socials. A vegades una imtage diu més que mil paraules, oi?

Com es viu això en els centres educatius? Estem preparats i preparades per fugir d’una vegada per totes dels prejudicis? Sabem entendre la gent que neda contracorrent? Com vivim la diferència i com la transmetem al nostre alumnat? i a casa, com ho vivim?

OPTIMISME

Optimisme

Des del passat 10 de maig, ja fa més de 3 mesos, no he escrit res per aquí. Potser ja va sent hora, no?

Aprofito que estem en la darrera setmana d’agost i la primera de setembre, per a escriure sobre l’optimisme a partir d’un interessant article escrit per Trinitat Gilabert i publicat al suplement Criatures del diari ara. Porta per títol: L’optimisme que em va fer guanyar.

La idea que ens vol transmetre aquest text és que l’optimisme es pot aprendre i per tant també el podem encomanar. Des de la nostra posició de mares/pares o d’educadors/es, hem de ser un model d’optimisme per als nostres fills i/o alumnes. Si diem que “no ho aconseguirem” o que “és impossible”, elles i ells també ho creuran.

En aquest article la Mercè Conangla, de la fundació àmbit, ens recorda la importància del triangle: PENSAMENT – EMOCIÓ – ACCIÓ i ressalta la idea que per a ser optimistes hem de partir de pensaments que ens empoderin. Si penso que “ho puc fer”, de ben segur que generaré una emoció com ara la il·lusió i per tant em posaré en marxa cap allò que vulgui fer. En canvi, si parteixo d’un pensament tipus “això és impossible” una emoció que puc sentir és el desànim que em porta cap a la innacció.

Degut a això, i com ressalta la Meritxell Almirall en aquest mateix text, és molt important el reforç positiu. Aquesta psicòloga ens parla del reforç positiu incondicional, que és aquell que demostra a l’altre que realment creus en les seves possibilitats ja sigui per a fer-ho o per a aprendre com fer-ho. Frases com: “confio en tu”, “vinga, prova-ho i si no funciona, intenta-ho d’una altra manera”, en són un clar exemple. Aquest tipus de reforç va molt lligat al coaching educatiu, on el docent creu en les possibilitats del seu alumnat i l’anima a seguir endavant des de l’optimisme i la il·lusió.

En aquest mateix article, es pregunta a en Francesc Torralba què és l’optimisme. Ell respon des de la perspectiva de com els docents el podem transmetre al nostre alumnat. Cito les seves paraules perquè trobo que són bàsiques per a encetar el nou curs que d’aquí ben poc comença, amb ganes i alegria:

El que és clau és la confiança i l’esperança, més que l’optimisme. Cal tenir fe en l’educand i el les seves capacitats d’aprenentatge i de millorar com a ésser humà, i també cal tenir esperança que el que es transmet (coneixements, destreses, valors) anirà deixant petjada. Sense aquesta base de confiança i d’esperança és impossible educar.

Vinga, per a un inici de curs ple d’OPTIMISME!

Un llibre sobre adolescents

Potser en veure el títol d’aquesta entrada penseu: Un altre llibre sobre adolescents? però si n’hi ha un fotimer!!! I teniu raó. Però penso que si hi ha tants llibres sobre aquest tema deu ser perquè és un tema que ens preocupa. Als adults (mares, pares, docents…) ens interessa poder-nos comunicar i conviure bé amb les i les adolescents, oi?

30 MANAMENTS per tractar amb ADOLESCENTS, d’en Juanjo Fernández. Aquest llibre publicat per l’editorial Claret a finals de l’any 2015 vol ser una petita guia per a que els adults que estem envoltats d’adolescents, ja siguin els nostres fills i filles o el nostre alumnat, trobem estratègies per a poder comunicar-nos-hi de la millor manera possible. O com a mínim, puguem sobreviure d’una manera més o menys digna a aquesta etapa tan complexa i a vegades tan incomprenssible. Tot i que hem estat adolescents, sovint se’ns oblida com ho vam viure, se’ns oblida que el que per a nosaltres, els adults, és de sentit comú, per a ells i elles no ho és, oi? Per a que us feu una idea del llibre, us deixo alguns dels “manaments” que ens proposa en Juanjo:

• Comptaràs fins a 10… o fins al número que calgui.
• Evitaràs dir-li el que tu feies a la seva edat, si no és que t’ho pregunta primer.
• Preguntaràs sense interrogar.

En els fons, no és res més que aplicar el SENTIT COMÚ, però a vegades on carai el tenim aquest sentit??? Quan més el necessites més amagat està, per això ens va tant bé que de tant en tant ens ajudin a trobar-lo.

8 de març

Avui és 8 de març, el dia de la dona treballadora. En comptes de ser un dia com qualsevol altre, avui hem de recordar que les dones també treballen, també tenen els matexos drets que nosaltres els homes… si ho hem de recordar és perquè potser hi ha gent que encara no ho té clar. Fins quan?

Aquest matí, en obrir el facebook, he trobat una entrada d’en Carles Capdevila on compartia un conte de la Sònia Moll i m’ha agradat molt i crec que ve a explicar perfectament el perquè encara hem de recordar i remarcar els dies 8 de març. Perquè 8 de març és cada dia. Acompanyo l’entrada amb un dibuix d’en Joan Turu que il·ustra perfectament tot aixó.

El conte porta per títol: LA PRINCESA CAVALLER, i diu així:

Doncs no. No totes les princeses tenen el cabell llarg, ni totes són rosses. No és cert. Podríem dir que totes són boniques, però no com tu et penses, no com ho has vist a les pel·lícules. Perquè suposo que és a les pel·lícules oi, que que ho has vist?, que les princeses són rosses i boniques i tenen el cabell molt llarg i sedós i duen vestits de gasa. Sí que és veritat que potser hauríem d’admetre que totes són boniques, però no així, saps?, no com tu et penses, no fràgils i etèries i volàtils. Algunes, saps?, tenen una bellesa rara, inquietant, obscura. Per això no podem deixar de mirar-les, i ens arrosseguen amb una força més obscura encara, com l’aigua negra del riu. Algunes princeses tenen una bellesa terrible que xucla l’ànima i la buida. Són boniques, d’acord, totes ho són. Però no totes són rosses, ni tenen el cabell llarg, i no totes tenen príncep, saps?, per ser princesa no cal que hi hagi un príncep.

Tampoc no totes les princeses duen sabatetes de taló ni es deixen fotografiar el cul al costat del cul d’altres princeses que vénen a visitar-les mentre pugen les escales d’un palau ben visible. Les princeses que no coneixes agafen l’espasa quan cal i van a cavall i viuen en palaus invisibles i defensen regnes que no són de cap rei pare, sinó d’elles, només d’elles, i si cal tallen caps i rebenten cuirasses.

I no te’ls creguis quan et diuen que són fines i no poden dormir si hi ha un pèsol sota no sé quants matalassos. Menteixen. També menteixen quan et diuen que les bruixes les envegen i per això les fan dormir durant cent anys fins que arriba un príncep que les salva amb un petó. T’asseguro que no necessiten ningú que les vingui a salvar. I de petons, saps?, en tenen per donar i per vendre, i no en venen, en fan a tort i a dret, i molts, cada dia, no un cada cent anys. I, per si no ho sabies, les bruixes i les fades s’estimen. Això no t’ho han explicat?

No te’ls creguis quan et diguin que les princeses tenen els cabells llargs i rossos i la pell fina com pa d’àngel. Algunes tenen el cabell curt i rabiosament negre, i van a cavall o en bicicleta i es fan crostes als genolls i s’empastifen les mans i els peus i neden despullades en l’aigua gelada del riu i després s’eixuguen al sol com llangardaixos. I fan molt de soroll quan riuen. Tornen a casa pel camí del bosc, amb els peus descalços i l’olor de la terra adherida per sempre a la pell, als cabells, al ventre. Tornen a casa amb gana de lloba i mengen pa i olives i mel. I res ni ningú no els pren la vida.

També he trobat un vídeo on l’autora ens l’explica:

Tant de bo aquest conte us pugui ser útil per a treballar amb el vostre alumnat (això va per la gent del món docent) i serveixi per a trencar esteriotips, idees preconcebudes, creences limitants i continuar construint un món just i igualitari.

“Si sempre fas el mateix…

---

…obtindràs els mateixos resultats”.

És ben cert, oi? Sovint ens entestem en continuar com sempre, tot i que sabem que no funciona, i tenim l’esperança que per “generació espontània” s’acabarà canviant.

Massa sovint, en la professió docent, ens trobem en aquesta situació. Observem que la metodologia no funciona: l’alumnat està desmotivat, ha perdut les ganes d’aprendre coses noves i de venir a l’escola o a l’institut a gaudir de tot el munt de possibilitats i descobertes que se li poden oferir. I també ens trobem, mestres i professors/es, desmotivats i  instal.lats en la queixa.

Potser ja va sent hora que ens posem les piles i comencem a canviar, comencem a esborrar pissarres per a escriure de nou. Deixem enrera metodologies obsoletes i busquem-ne de noves.

Fa uns dies vaig anar a una jornada que organitzaven el Jesuïtes per a ensenyar la manera com han fet, millor dit com estan fent tots els canvis metodològics i estructurals en els seus centres educatius, amb l’objectiu de tornar a tenir alumnes il·lusionats, contents, curiosos. El projecte es diu “Horitzó 2020“. Realment el canvi és gran, molt gran i intens. Implica un nou paradigma, una nova manera de pensar l’educació dels infants i joves. Però sobretot, el que més recordo de les 5 hores de la jornada són els 40 minuts que vaig passar dins les aules de 6è de primària i 1r d’ESO. Unes aules espaioses, plenes de llum, on l’alumnat es movia lliurement per l’espai, s’agrupava per a realitzar la tasca, o estava assegut en un coixí cercant informació a l’ordinador, o voltava pel passadís retallant i fent un collage. Les mestres passejant per l’espai i atenent els dubtes que anaven formulant, comentant les idees que els proposaven i observant els nens i les nenes…  Tot això en un ambient tranquil i agradable. I sobretot l’alumnat se’l veia content d’estar a l’escola. Estaven gaudint, els hi brillaven els ulls.

Estic convençut que això és el que busquem molts docents: que el nostre alumnat estigui a gust a l’escola, vulgui venir, tingui curiositat per aprendre i, repeteixo, li brillin els ulls.

I les famílies també, oi? Volem que els nostres fills i filles vagin contents a l’escola. Que al matí no et diguin “quin rotllo”, “quina mandra, avui em toca classe de mates o de socials o… i és un avorriment”. O que els vegis atabalats o atabalades fent uns deures repetitius i pesats per a que memoritzin fets que al cap de dos dies ja hauran oblidat i en canvi, allò pel que senten curiositat queda relegat a un segon terme…

El projecte dels Jesuïtes no és l’únic exemple, però us el comento perquè vaig anar a la jornada i me’l van explicar. Durant l’estona que vaig estar-hi vaig pensar… per què això no passa a tot arreu? quan tota la comunitat educativa començarà a fer aquests grans canvis? Per què a l’institut on van els meus fills això no passa?

Per sort, existeix un bon nombre de centres educatius, tant públics, concertats, com privats, que des de diferents perspectives es replantegen el fet d’educar i acompanyar a l’alumnat d’una manera respectuosa i encomanar l’alegria d’estar al centre per descobrir continguts nous, respondre preguntes que l’alumnat es planteja, experimentar amb els materials, en definitiva: VIURE i GAUDIR del fet d’aprendre.

Tant de bo, aquesta tendència que anem observant s’encomani i tots els centres educatius fugin dels antics paradigmes i s’adaptin a les noves necessitats.