La mirada

Fa uns anys, llegint la revista Guix, vaig descobrir el text que reprodueixo a continuació. És un text que tots i totes hem de tenir present perquè en poques frases descriu a la perfecció el que per a mi significa mirar a l’altre.

En el cas particular dels centres educatius, la mirada fa que l’infant o jove percebi que hi ets, encara que a vegades no articulis paraula. Amb els ulls acompanyem l’aprenentatge, enfortim el vincle, animem a seguir endavant… i com bé diu el text, ajudem a engrandir l’autoestima.

És tant important la mirada!

“Allò que no és mirat, no existeix.

La mirada de l’altre ofega la soledat i obre les portes del reconeixement, de l’autoestima, de la confiança en un mateix i del benestar.

Si l’altre et mira, et sents acompanyat en el que fas.

Si mires l’altre, li demostres que t’importa qui és o què fa.

De vegades, allò que no pot ser dit amb la paraula, pot ser expressat amb la mirada.

Cal donar valor als moments en què els ulls no tenen pressa i s’aturen en els petits detalls; les mirades plenes d’afecte i d’intencions; als moments en què perdem de vista la resta del món perquè estem MIRANT una cosa o, més important encara, ALGÚ.

A tothom li agrada ser aquest algú, notar que no som indiferents per la resta i sentir-nos estimats.

“Aturar-se, observar i deixar que es desperti l’emoció amb la mirada, és l’inici d’un diàleg.”

A l’escola, parlem i escoltem amb els ulls.”

Escola Infantil Somriures-Terrassa. Salut Emocional. Revista Guix d’infantil nº 59, pàgina 22

Sovint, quan parlo de coaching educatiu i de la importància de l’escolta, una de les habilitats indispensable per poder atendre a l’altre, introdueixo l’escolta amb els ulls. Perquè, amb els ulls també s’escolta i molt! Mirar a l’altre és sentir-lo present i reconeixe’l, i al mateix temps també sentir-te reconegut per l’altre.

La Ràbia

Ja fa un parell de setmanes que he acabat el llibre, i a mesura que l’anava llegint pensava que n’havia de fer una entrada. El problema és que m’és complicat explicar el que he viscut i reflexionat al llarg d’aquesta lectura.

Les emocions que he anat sentint van des de la ràbia (com el títol), la tristesa, la impotència, el fàstig, la frustració, la incomprensió…

Penso que és un llibre INDISPENSABLE per a tothom i especialment per a la gent que ens dediquem al món de la docència i de l’educació. Perquè malauradament, el bulliny o l’assetjament escolar és present en tots els centres educatius perquè en algun moment de la seva història segur que algun infant o jove n’ha patit.

Des de que la novel·la ha sortit a la llum, la Lolita Bosch, ens l’ha anat comentant i explicant (vegeu l’entrevista al diarai ara), com per exemple la desagradable i desgraciada anècdota de l’enciam pansit sota la mirada condescendent del professor, i tantes, tantes històries més. És per això que us recomano que passeu per l’experiència de llegir-lo, i patiu, com he fet jo, el cop de puny a l’estòmac que provoca.

El títol del llibre és “La ràbia”, una emoció. Una emoció que ens encent i ens fa reaccionar davant la injustícia i això és el que fa la Lolita Bosch en la novel·la. Ens diu que ha trigat 30 anys en poder-nos-ho explicar en primera persona. Que el mal que fa haver patit bullying és tant gran que trigues anys i anys en poder-ho digerir (una mica), perquè les ferides hi són. És com el que comentava, ja fa força temps amb el conte dels claus, que té un final que lliga molt amb el que els comenta l’autora de La Ràbia:

“…Cuando entras en conflicto con los demás y te dejas llevar por la ira, las palabras dejan cicatrices como estas. Aunque en un primer momento no puedas verlas, las heridas verbales pueden ser tan dolorosas como las físicas. No lo olvides nunca: la ira deja señales en nuestro corazón.”

O sigui, que tota la ràbia, tota la injustícia que viu una persona assetjada per un/a assetjador/a, li deixa senyals (cicatrius) tota la vida.

Per tant, qualsevol persona que sospiti que algú pateix assetjament (àmbit escolar, àmbit caus o esplais, altres tipus d’escoles…) que actuï, que no faci com si no hagués passat res i sobretot que es tregui del cap el prejudici que si li passa això és perquè s’ho mereix o perquè ho provoca o perquè són coses de nens…

De debó penseu que algú es mereix que el maltractin o que se’n riguin?

 

Prevenció de la violència

Malauradament la violència, l’assetjament, l’abús de poder, les situacions de bullying són molt presents en el món en el que ens movem i les escoles i instituts no en són alienes, més aviat al contrari, són un dels llocs on comencen.

El vídeo que comparteixo aquí sota és una bona saccejada sobre aquest tema. On posem el focus?

Hem vist reportatges, pel·lícules sobre aquests temes i segur que també ho hem viscut de ben a prop, ja sigui perquè alguna persona del nostre entorn proper, o nosaltres mateixos, ha patit algun tipus d’abús o en el centre on treballem n’hi ha algun cas… Sembla que darrerement ens n’estem fent més conscients (com a mínim se’n fa més difusió dels casos) i a poc a poc accions que es consideraven “acceptables” perquè no eren massa greus ara ja no ho són i es busca la manera de fer-los-hi front.

Com en tota situació de convivència d’un grup heterogeni de persones, no hi ha una solució miraculosa davant un assetjament o un conflicte, no hi ha una recepta màgica però sí que existeixen metodologies que quan un conflicte està en estat larvari es puguin detectar. Com ens diuen en el vídeo que acabeu de veure: hem d’estar atents a les senyals, hem d’ampliar el focus quan observem el nostre entorn…i dotar tant a la persona que pateix la violència o l’assetjament, a l’assetjador/a i al grup d’observadors/es d’eines per a que prenguin consciència de la situació i puguin demanar ajut, comunicar-ho. En aquest aspecte és clau treballar des de la provenció, o sigui des de la idea que de conflictes n’hi ha i n’hi hauran, per tant hem de saber com afrontar-los d’una manera que sigui beneficiosa per a tothom. Entre altres aspectes, hem de treballar el grup des de la confiança, la comunicació assertiva i també l’autoestima de cada persona que l’integra.

La Falguera i el Bambú

L’altre dia amb la Marta Domènech, que forma part de l’equip de direcció i coordinació del postgrau en coaching i mentoria, ens vam estar enviant contes per tal d’ampliar els nostres recursos. Els contes ens obren el camí cap a la imaginació, la reflexió, cap a l’inconscient. També ens ajuden a entendre’ns una mica millor.

Un dels contes que ella em va fer descobrir és el que ara comparteixo amb vosaltres i espero que us agradi:

LA FALGUERA i EL BAMBÚ

Un home va decidir donar-se per vençut… va renunciar a la seva feina, a la seva relació de parella, a la seva vida. I perdut, va anar al bosc per parlar amb un ancià que deien era molt savi.

-Podria donar-me una bona raó per no donar-me per vençut? – Li va preguntar.

-Mira al teu al voltant – va respondre l’ancià-, veus aquesta falguera i aquest bambú que tinc aquí?.

-Sí – va respondre l’home.

-Quan vaig sembrar les llavors de la falguera i el bambú, les vaig cuidar molt bé. La falguera va créixer ràpidament. El seu verd brillant cobria el sòl. Però no va sortir la llavor de bambú. No obstant això no vaig renunciar-hi.

-El segon any la falguera va créixer més brillant i abundant. I novament, tampoc va créixer la llavor de bambú. Però no vaig renunciar al bambú.

-El tercer any, tampoc va brollar la llavor de bambú. Però no vaig renunciar-hi.

-El quart any, va seguir sense sortir la llavor de bambú. Però no vaig renunciar-hi.

-El cinquè any, un petit brot de bambú va treure el cap a la terra. En comparació de la falguera, era aparentment molt petit i insignificant.

-El sisè any, el bambú va créixer més de 20 metres d’alçada. El que havia passat és que s’havia passat cinc anys fent créixer unes arrels que el sostinguessin per sota terra. Aquelles arrels el van fer fort i li van donar el que necessitava per sobreviure.

-Sabies que tot aquest temps que has estat lluitant, realment has estat tirant arrels? – Li va dir l’ancià i va continuar…

-El bambú té un propòsit diferent al de la falguera, no obstant això, tots dos són necessaris i fan del bosc un lloc bell.

La darrera frase ens dóna una de les claus del conte: tots som necessaris!

llegint el conte també m’ha vingut al cap el llibre que ja fa un temps van escriure l’Àlex Rovira i el Fernando Trías de Bes: LA BONA SORT

Perquè com molt bé ens expliquen els autors, una cosa és la sort (pur atzar) i una altra de ben diferent és la BONA SORT, aquella que podem crear si anem llaurant les circumstàncies per a que creixi. I no hem d’oblidar que cadascú té el seu ritme i les seves necessitats, tal i com hem vist amb el conte de falguera i el bambú.

Prejudicis

Avui només comparteixo una foto, una foto que potser molts i moltes ja coneixeu gràcies a les xarxes socials. A vegades una imtage diu més que mil paraules, oi?

Com es viu això en els centres educatius? Estem preparats i preparades per fugir d’una vegada per totes dels prejudicis? Sabem entendre la gent que neda contracorrent? Com vivim la diferència i com la transmetem al nostre alumnat? i a casa, com ho vivim?

OPTIMISME

Optimisme

Des del passat 10 de maig, ja fa més de 3 mesos, no he escrit res per aquí. Potser ja va sent hora, no?

Aprofito que estem en la darrera setmana d’agost i la primera de setembre, per a escriure sobre l’optimisme a partir d’un interessant article escrit per Trinitat Gilabert i publicat al suplement Criatures del diari ara. Porta per títol: L’optimisme que em va fer guanyar.

La idea que ens vol transmetre aquest text és que l’optimisme es pot aprendre i per tant també el podem encomanar. Des de la nostra posició de mares/pares o d’educadors/es, hem de ser un model d’optimisme per als nostres fills i/o alumnes. Si diem que “no ho aconseguirem” o que “és impossible”, elles i ells també ho creuran.

En aquest article la Mercè Conangla, de la fundació àmbit, ens recorda la importància del triangle: PENSAMENT – EMOCIÓ – ACCIÓ i ressalta la idea que per a ser optimistes hem de partir de pensaments que ens empoderin. Si penso que “ho puc fer”, de ben segur que generaré una emoció com ara la il·lusió i per tant em posaré en marxa cap allò que vulgui fer. En canvi, si parteixo d’un pensament tipus “això és impossible” una emoció que puc sentir és el desànim que em porta cap a la innacció.

Degut a això, i com ressalta la Meritxell Almirall en aquest mateix text, és molt important el reforç positiu. Aquesta psicòloga ens parla del reforç positiu incondicional, que és aquell que demostra a l’altre que realment creus en les seves possibilitats ja sigui per a fer-ho o per a aprendre com fer-ho. Frases com: “confio en tu”, “vinga, prova-ho i si no funciona, intenta-ho d’una altra manera”, en són un clar exemple. Aquest tipus de reforç va molt lligat al coaching educatiu, on el docent creu en les possibilitats del seu alumnat i l’anima a seguir endavant des de l’optimisme i la il·lusió.

En aquest mateix article, es pregunta a en Francesc Torralba què és l’optimisme. Ell respon des de la perspectiva de com els docents el podem transmetre al nostre alumnat. Cito les seves paraules perquè trobo que són bàsiques per a encetar el nou curs que d’aquí ben poc comença, amb ganes i alegria:

El que és clau és la confiança i l’esperança, més que l’optimisme. Cal tenir fe en l’educand i el les seves capacitats d’aprenentatge i de millorar com a ésser humà, i també cal tenir esperança que el que es transmet (coneixements, destreses, valors) anirà deixant petjada. Sense aquesta base de confiança i d’esperança és impossible educar.

Vinga, per a un inici de curs ple d’OPTIMISME!

La Roda dels Estudis

Una de les primeres entrades que vaig fer, al maig del 2010, ja fa alguns anyets, la vaig dedicar a presentar-vos una eina molt útil a l’nici d’un procés de coaching: la RODA DE LA VIDA

Aquesta Roda, en la meva tasca en coaching educatiu i d’assessorament a centres ha anat evolucionant per adequar-se millor als estudiants de les escoles i instituts i també a les demandes que m’han anat fent les tutores i tutors de primària i secundària.

La Roda de la Vida s’ha transformat en la RODA DELS ESTUDIS i en aquesta evolució també s’ha convertit en una eina d’autoavaluació dels diferents aprenentatges que van fent els alumnes del centre educatiu.

Com podeu veure la Roda està dividida en dues parts:

La part de l’esquerra serveix per a l’autoavaluació de la vida personal i la de la dreta per a les diferents matèries que la tutora o el tutor volen que l’alumne s’avaluï; per això estan els espais en blanc, per poder-los omplir com vulgueu: hi podeu posar les matèries, actituds a l’aula/escola, procediments….

Quin és procediment per a realitzar l’activitat?

Es reparteix la Roda del Estudis a l’alumnat i se’ls demana que pintin cada sector segons com el viuen actualment. Com més ple, millor ho estan vivint ara. També va bé que ho puntuïn del 0 al 10.

Un cop acabat, se’ls convida a fer una reflexió sobre com veuen la seva “RODA” i quins aspectes volen canviar. Posteriorment es pot fer una petita entrevista individual per a que us ho expliquin, plantejar objectius de canvi i millora i establir un compromís i pla d’acció, si cal.

Si necessiteu agun aclariment, comenteu-ho!!

Un llibre sobre adolescents

Potser en veure el títol d’aquesta entrada penseu: Un altre llibre sobre adolescents? però si n’hi ha un fotimer!!! I teniu raó. Però penso que si hi ha tants llibres sobre aquest tema deu ser perquè és un tema que ens preocupa. Als adults (mares, pares, docents…) ens interessa poder-nos comunicar i conviure bé amb les i les adolescents, oi?

30 MANAMENTS per tractar amb ADOLESCENTS, d’en Juanjo Fernández. Aquest llibre publicat per l’editorial Claret a finals de l’any 2015 vol ser una petita guia per a que els adults que estem envoltats d’adolescents, ja siguin els nostres fills i filles o el nostre alumnat, trobem estratègies per a poder comunicar-nos-hi de la millor manera possible. O com a mínim, puguem sobreviure d’una manera més o menys digna a aquesta etapa tan complexa i a vegades tan incomprenssible. Tot i que hem estat adolescents, sovint se’ns oblida com ho vam viure, se’ns oblida que el que per a nosaltres, els adults, és de sentit comú, per a ells i elles no ho és, oi? Per a que us feu una idea del llibre, us deixo alguns dels “manaments” que ens proposa en Juanjo:

• Comptaràs fins a 10… o fins al número que calgui.
• Evitaràs dir-li el que tu feies a la seva edat, si no és que t’ho pregunta primer.
• Preguntaràs sense interrogar.

En els fons, no és res més que aplicar el SENTIT COMÚ, però a vegades on carai el tenim aquest sentit??? Quan més el necessites més amagat està, per això ens va tant bé que de tant en tant ens ajudin a trobar-lo.

8 de març

Avui és 8 de març, el dia de la dona treballadora. En comptes de ser un dia com qualsevol altre, avui hem de recordar que les dones també treballen, també tenen els matexos drets que nosaltres els homes… si ho hem de recordar és perquè potser hi ha gent que encara no ho té clar. Fins quan?

Aquest matí, en obrir el facebook, he trobat una entrada d’en Carles Capdevila on compartia un conte de la Sònia Moll i m’ha agradat molt i crec que ve a explicar perfectament el perquè encara hem de recordar i remarcar els dies 8 de març. Perquè 8 de març és cada dia. Acompanyo l’entrada amb un dibuix d’en Joan Turu que il·ustra perfectament tot aixó.

El conte porta per títol: LA PRINCESA CAVALLER, i diu així:

Doncs no. No totes les princeses tenen el cabell llarg, ni totes són rosses. No és cert. Podríem dir que totes són boniques, però no com tu et penses, no com ho has vist a les pel·lícules. Perquè suposo que és a les pel·lícules oi, que que ho has vist?, que les princeses són rosses i boniques i tenen el cabell molt llarg i sedós i duen vestits de gasa. Sí que és veritat que potser hauríem d’admetre que totes són boniques, però no així, saps?, no com tu et penses, no fràgils i etèries i volàtils. Algunes, saps?, tenen una bellesa rara, inquietant, obscura. Per això no podem deixar de mirar-les, i ens arrosseguen amb una força més obscura encara, com l’aigua negra del riu. Algunes princeses tenen una bellesa terrible que xucla l’ànima i la buida. Són boniques, d’acord, totes ho són. Però no totes són rosses, ni tenen el cabell llarg, i no totes tenen príncep, saps?, per ser princesa no cal que hi hagi un príncep.

Tampoc no totes les princeses duen sabatetes de taló ni es deixen fotografiar el cul al costat del cul d’altres princeses que vénen a visitar-les mentre pugen les escales d’un palau ben visible. Les princeses que no coneixes agafen l’espasa quan cal i van a cavall i viuen en palaus invisibles i defensen regnes que no són de cap rei pare, sinó d’elles, només d’elles, i si cal tallen caps i rebenten cuirasses.

I no te’ls creguis quan et diuen que són fines i no poden dormir si hi ha un pèsol sota no sé quants matalassos. Menteixen. També menteixen quan et diuen que les bruixes les envegen i per això les fan dormir durant cent anys fins que arriba un príncep que les salva amb un petó. T’asseguro que no necessiten ningú que les vingui a salvar. I de petons, saps?, en tenen per donar i per vendre, i no en venen, en fan a tort i a dret, i molts, cada dia, no un cada cent anys. I, per si no ho sabies, les bruixes i les fades s’estimen. Això no t’ho han explicat?

No te’ls creguis quan et diguin que les princeses tenen els cabells llargs i rossos i la pell fina com pa d’àngel. Algunes tenen el cabell curt i rabiosament negre, i van a cavall o en bicicleta i es fan crostes als genolls i s’empastifen les mans i els peus i neden despullades en l’aigua gelada del riu i després s’eixuguen al sol com llangardaixos. I fan molt de soroll quan riuen. Tornen a casa pel camí del bosc, amb els peus descalços i l’olor de la terra adherida per sempre a la pell, als cabells, al ventre. Tornen a casa amb gana de lloba i mengen pa i olives i mel. I res ni ningú no els pren la vida.

També he trobat un vídeo on l’autora ens l’explica:

Tant de bo aquest conte us pugui ser útil per a treballar amb el vostre alumnat (això va per la gent del món docent) i serveixi per a trencar esteriotips, idees preconcebudes, creences limitants i continuar construint un món just i igualitari.

“Si sempre fas el mateix…

---

…obtindràs els mateixos resultats”.

És ben cert, oi? Sovint ens entestem en continuar com sempre, tot i que sabem que no funciona, i tenim l’esperança que per “generació espontània” s’acabarà canviant.

Massa sovint, en la professió docent, ens trobem en aquesta situació. Observem que la metodologia no funciona: l’alumnat està desmotivat, ha perdut les ganes d’aprendre coses noves i de venir a l’escola o a l’institut a gaudir de tot el munt de possibilitats i descobertes que se li poden oferir. I també ens trobem, mestres i professors/es, desmotivats i  instal.lats en la queixa.

Potser ja va sent hora que ens posem les piles i comencem a canviar, comencem a esborrar pissarres per a escriure de nou. Deixem enrera metodologies obsoletes i busquem-ne de noves.

Fa uns dies vaig anar a una jornada que organitzaven el Jesuïtes per a ensenyar la manera com han fet, millor dit com estan fent tots els canvis metodològics i estructurals en els seus centres educatius, amb l’objectiu de tornar a tenir alumnes il·lusionats, contents, curiosos. El projecte es diu “Horitzó 2020“. Realment el canvi és gran, molt gran i intens. Implica un nou paradigma, una nova manera de pensar l’educació dels infants i joves. Però sobretot, el que més recordo de les 5 hores de la jornada són els 40 minuts que vaig passar dins les aules de 6è de primària i 1r d’ESO. Unes aules espaioses, plenes de llum, on l’alumnat es movia lliurement per l’espai, s’agrupava per a realitzar la tasca, o estava assegut en un coixí cercant informació a l’ordinador, o voltava pel passadís retallant i fent un collage. Les mestres passejant per l’espai i atenent els dubtes que anaven formulant, comentant les idees que els proposaven i observant els nens i les nenes…  Tot això en un ambient tranquil i agradable. I sobretot l’alumnat se’l veia content d’estar a l’escola. Estaven gaudint, els hi brillaven els ulls.

Estic convençut que això és el que busquem molts docents: que el nostre alumnat estigui a gust a l’escola, vulgui venir, tingui curiositat per aprendre i, repeteixo, li brillin els ulls.

I les famílies també, oi? Volem que els nostres fills i filles vagin contents a l’escola. Que al matí no et diguin “quin rotllo”, “quina mandra, avui em toca classe de mates o de socials o… i és un avorriment”. O que els vegis atabalats o atabalades fent uns deures repetitius i pesats per a que memoritzin fets que al cap de dos dies ja hauran oblidat i en canvi, allò pel que senten curiositat queda relegat a un segon terme…

El projecte dels Jesuïtes no és l’únic exemple, però us el comento perquè vaig anar a la jornada i me’l van explicar. Durant l’estona que vaig estar-hi vaig pensar… per què això no passa a tot arreu? quan tota la comunitat educativa començarà a fer aquests grans canvis? Per què a l’institut on van els meus fills això no passa?

Per sort, existeix un bon nombre de centres educatius, tant públics, concertats, com privats, que des de diferents perspectives es replantegen el fet d’educar i acompanyar a l’alumnat d’una manera respectuosa i encomanar l’alegria d’estar al centre per descobrir continguts nous, respondre preguntes que l’alumnat es planteja, experimentar amb els materials, en definitiva: VIURE i GAUDIR del fet d’aprendre.

Tant de bo, aquesta tendència que anem observant s’encomani i tots els centres educatius fugin dels antics paradigmes i s’adaptin a les noves necessitats.