Arxiu d'etiquetes: Comunicació

En Marc sóc jo!

Llegint el llibre “Aplícate el cuento” d’en Jaume Soler i la Mª Mercè Conangla, he trobat un conte d’en Gerard Fuller, molt adient pel tema que vull comentar-vos. Es titula “Ronaldo soy yo” i jo m’he pres la llibertat de fer-ne una traducció lliure al català. Aquí la teniu:

EN MARC SÓC JO!

Un matí, en un parc, hi passejava un pare empenyent un cotxet on hi plorava el seu fill d’un any i mig. Mentre el pare passejava la criatura per tot el parc, anava dient ben baixet i suau:

– Tranquil, Marc. Calma’t, Marc. No n’hi ha per tant, Marc. Relaxa’t, Marc, tot anirà bé, ja veuràs….

Una dona que passava per allà, li digué al pare:

– Vostè si que sap com parlar a un nen enfadat… amb calma, amb suavitat. Què bé que ho està fent!

La dona es va inclinar cap a l’infant i tendrament li digué:

– Què et passa Marc, per què estàs tan enfadat?

Llavors el pare, ràpidament li digué a la dona:

– Oh, no senyora… el seu nom és Pau. En Marc sóc jo!

Aquesta breu història mostra un mecanisme que utilitza el pare per cercar la tranquil·litat i l’espai per acollir els plors del seu fill. Quants cops ens hi hem trobat en situacions com aquesta!

L’estratègia del pare és emocionalment ecològica. Abans d’actuar empès per les emocions que està vivint, inverteix temps per a trobar una millor manera de fer-hi front. Si es deixa endur per l’emoció acabarà contagiat pels plors del nen i farà coses que després no hauria volgut fer. Cercar la calma, donar temps a elaborar una millor resposta, deixar que la nostra part racional aculli l’emoció i l’ompli de significat, li aporti una altra visió li serà molt útil per construir una bona resposta.

En altres àmbits també ens trobem situacions com aquesta, oi? A vegades a l’escola o a l’institut també ens passa. L’alumnat respon d’una manera que no esperem i això ens pot fer “perdre els nervis”. Potser no callen o no fan cas o es revolten davant la proposta que els hi estàs fent o contesten malament, es manquen el respecte… Com podem gestionar-ho?

L’exemple del pare ens pot ser útil. Primer hem de trobar un espai de calma interior per a poder fer front a la ràbia o frustració que ens genera aquesta situació. Un cop estiguem més tranquils podrem cercar la millor manera per sortir-nos-en. Si ens deixem endur pel clima que s’està creant, de ben segur que la manera de solucionar-ho no serà gens adient. En canvi, si ens permetem un breu espai de reflexió podrem pensar una diferent manera de treballar-ho.

Anuncis

La tristesa i la ràbia

Avui, un conte d’en Jorge Bucay del seu recull “Cuentos para pensar”.

LA TRISTEZA Y LA FURIA

En un recinto encantado donde los hombres nunca pueden llegar, o quizás donde los hombres transitan eternamente sin darse cuenta… Había un estanque maravilloso.

Era una laguna de agua cristalina y pura donde nadaban peces de todos los colores y donde todas las tonalidades del verde se reflejaban permanentemente…

Hasta aquel estanque mágico y transparente se acercaron la tristeza y la furia para bañarse en mutua compañía. Las dos se quitaron sus vestidos y, desnudas, entraron en el estanque.

La furia, que tenía prisa (como siempre le ocurre a la furia), urgida – sin saber por qué -, se bañó rápidamente y, más rápidamente aún, salió del agua…

Pero la furia es ciega o, por lo menos, no distingue claramente la realidad. Así que, desnuda y apurada, se puso, al salir, el primer vestido que encontró…. Y sucedió que aquel vestido no era el suyo, sino el de la tristeza… Y así, vestida de tristeza, la furia se fue.

Muy calmada, muy serena, dispuesta como siempre a quedarse en el lugar donde está, la tristeza terminó su baño y, sin ninguna prisa – o, mejor dicho, sin conciencia del paso del tiempo -, con pereza y lentamente, salió del estanque. En la orilla se dió cuenta de que su ropa ya no estaba.

Como todos sabemos, si hay algo que a la tristeza no le gusta es quedar al desnudo. Así que se puso la única ropa que había junto al estanque: el vestido de la furia.

Cuentan que desde entonces, muchas veces uno se encuentra con la furia, ciega, cruel, terrible y enfadada. Pero si nos damos tiempo para mirar bien, nos damos cuenta de que esta furia que vemos es sólo un disfraz, y que detrás del disfraz de la furia, en realidad, está escondida la tristeza.

Quan vaig descobrir aquest conte em va semblar molt poderós, em va servir per entendre que massa vegades m’he trobat amb situacions de ràbia descontrolada (per exemple treballant amb grups d’adolescents i joves). I si a poc a poc et deixen escoltar-los descobreixes que darrera aquesta aparença rabiosa i agressiva s’hi amaga la tristesa, la por, el fet de sentir-se poc valorats, desorientats…

Dinàmica de comunicació

Per treballar la degradació de la comunicació  en un grup, un dinàmica molt interessant i força coneguda és aquella on es demanen 4 voluntaris. D’aquests 4, 3 se’n van fora de la sala i un es queda amb tots nosaltres. Llavors s’explica una història per a que aquest voluntari o voluntària la expliqui a la següent persona que entrarà, i així successivament: cada cop entra una persona nova i l’anterior li explica el conte.

Aquesta dinàmica la faig emprant un conte d’en Jorge Bucay: La rana insistente. N’he fet una traducció al català:

LA GRANOTA INSISTENT

Una vegada, hi havia un grup de granotes que viatjaven pel bosc i, de sobte, dues van caure en un forat profund. Les altres granotes van reunir-se al voltant del forat. Quan van veure la profunditat del forat, van dir a les granotes que havien caigut que a efectes pràctics estaven mortes.

Les dues granotes no van fer cas als comentaris de les seves amigues i van continuar intentant saltar per sortir del forat amb totes les seves forces. Les altres granotes seguien insistint en que els seus esforços eren inútils

Finalment, una de les granotes va atendre al que deien les altres i es va donar per vençuda. Va morir. L’ altra granota continuava saltant tan fort com podia. Altre cop les granotes de fora li cridaven que ho deixés estar, que es deixés morir i deixés de patir. Però la granota va saltar amb més força i… va aconseguir sortir del forat.

Quan va sortir les altres li van preguntar:

– No senties el que et dèiem?

La granota els va explicar que era sorda. Ella pensava que les altres l’estaven animant per a que sortís del forat.

Els resultats són molt interessants. La majoria de vegades que he fet aquest joc, a mesura que la història passa de boca en boca va perdent detalls, va canviant perquè s’hi van afegint coses i arriba un punt on no té res a veure amb l’original.

Si disposo d’un projector, acostumo a posar la imatge de les quatre granotes vermelles com a fons de la història i és ben curiós el que passa:

el grup inicial de granotes que van pel bosc es transforma automàticament en quatre granotes vermelles que anaven pel bosc…

A l’hora de comunicar-nos hem de tenir present tots els estímuls que ens envolten i poden alterar (i fins hi tot adulterar) el nostre missatge.

Per finalitzar la dinàmica, amb el grup n’extreiem conclusions a partir de preguntes del tipus:

  • Què ha pàssat?
  • En quins moments ens podria passar alguna cosa similar?
  • Què podem fer per a que no es perdi el missatge?

I per acabar us llenço una pregunta:

El què et dic és el què escoltes?

Història del martell

Un hombre quiere colgar un cuadro. El clavo ya lo tiene, pero le falta un martillo. El vecino tiene uno. Así, pues, nuestro hombre decide pedir al vecino que le preste el martillo.

Pero le asalta una duda: ¿Qué? ¿Y si no quiere prestármelo? Ahora recuerdo que ayer me saludó algo distraído. Quizás tenía prisa. Pero quizas la prisa no era más que un pretexto. Ese hombre abriga algo contra mí. ¿Qué puede ser? Yo no le he hecho nada; algo se habrá metido en la cabeza. Si alguien me pidiese prestada alguna herramienta, yo se la dejaría enseguida. ¿Por qué no ha de hacerlo él también? ¿Cómo puede uno negarse a hacer un favor tan sencillo a otro? Tipos como éste le amargan a uno la vida. Y luego todavía se imagina que dependo de él. Sólo porque tiene un martillo. Esto ya es el colmo.

Así nuestro hombre sale precipitado a casa del vecino, toca el timbre, se abre la puerta y antes de que el vecino tenga tiempo de decir «buenos días», nuestro hombre le grita furioso:

– ¡Quédese usted con su martillo, so penco!-

Aquesta història és d’en Paul Watzlavick, un dels principals autors de la Teoria de la Comunicació Humana i una important referència en el camp de la psicoteràpia. Creador de l’anomenada escola de Palo Alto a Califòrnia.

  • Què n’extreus de la història?
  • Què fas quan et passa alguna cosa semblant?