COACHING ONLINE

Coaching des de casa?

I tant que sí!!!

Ara que hem de ser prudents i moure’ns poc podem seguir endavant amb els processos de canvi que ens puguem plantejar. Segur que la “nova realitat” ens obliga a plantejar-nos nous reptes que a vegades ens resulten complexos i ens aniria bé parlar-los, examinar-los, trobar l’impuls necessari per engegar-los.

Ofereixo sessions de coaching per a joves que volen aclarir el seu futur acadèmic i/o professional, gestionar millor el temps, plantejar-se noves fites i superar obstacles per posar-se en camí.

També faig sessions amb adults que exploren canvis, que volen engegar nous reptes o replantejar-ne altres.

Per a més informació em podeu escriure a francescsedo@gmail.com o un whatsapp al 646847929 i en parlem.

Pensar en el futur…

Ja porto uns quants anys fent sessions de coaching a joves. Sobretot són nois i noies de 4ESO en endavant, o sigui a partir dels 16 anys fins als vint-i-pocs. És una època on han de prendre decisions sobre el seu futur.

Un fet que m’he trobat força vegades és que no es permeten seguir els seus somnis. M’explico, quan parlem de la seva vocació, o d’allò que més els agradaria fer a nivell professional m’expliquen, sense cap tipus de por, el que els agrada: des de construir edificis, treballar en un laboratori químic, estudiar el comportament humà, el cervell, dedicar-se al teatre…

En canvi, quan els pregunto com ho aconseguiran, sovint responen que el que m’han explicat abans és un somni, que la seva realitat és una altra, que no hi podran arribar, que no en saben prou, que són massa anys, què és IMPOSSIBLE… i per tant, que no ho faran…. que no val la pena…

He trobat un vídeo que potser pot inspirar aquest jovent a seguir endavant i atrevir-se a treballar per a fer realitat aquests somnis.

No Siguis Estrella

#NoSeasEstrella és el títol d’una campanya de sensibilització davant la bretxa digital que s’està creant entre els més desafavorits, que promou UNICEF per al dia d’Internet Segura.

Aquesta campanya la il·lustra un vídeo que ens deixa ben clar a tots i totes el que significa deixar informació privada a les xarxes socials. El que pot semblar un joc s’acaba convertint en un problema en majúscules.

Ens hem de preguntar si els nostres fills i filles, el nostre alumnat i nosaltres mateixos som conscients del que estem mostrant en les xarxes socials.

• Què aporta que un desconegut/da sàpiga coses teves íntimes, que només expliques a la gent que tens més a prop?
  • Quin us en farà?
• Som conscients de l’aparador què és internet?
• Us heu plantejat com parlar-ho amb els fills i amb l’alumat?

En cap cas vull transmetre por o rebuig cap a les noves tecnologies. Ben al contrari, les considero molt útils i amb infinitat de possibiitats creatives, comunicatives i engrescadores. El que sí vull tranmetre és que siguem ben conscients de l’us que en fem.

Prevenció de la violència

Malauradament la violència, l’assetjament, l’abús de poder, les situacions de bullying són molt presents en el món en el que ens movem i les escoles i instituts no en són alienes, més aviat al contrari, són un dels llocs on comencen.

El vídeo que comparteixo aquí sota és una bona saccejada sobre aquest tema. On posem el focus?

Hem vist reportatges, pel·lícules sobre aquests temes i segur que també ho hem viscut de ben a prop, ja sigui perquè alguna persona del nostre entorn proper, o nosaltres mateixos, ha patit algun tipus d’abús o en el centre on treballem n’hi ha algun cas… Sembla que darrerement ens n’estem fent més conscients (com a mínim se’n fa més difusió dels casos) i a poc a poc accions que es consideraven “acceptables” perquè no eren massa greus ara ja no ho són i es busca la manera de fer-los-hi front.

Com en tota situació de convivència d’un grup heterogeni de persones, no hi ha una solució miraculosa davant un assetjament o un conflicte, no hi ha una recepta màgica però sí que existeixen metodologies que quan un conflicte està en estat larvari es puguin detectar. Com ens diuen en el vídeo que acabeu de veure: hem d’estar atents a les senyals, hem d’ampliar el focus quan observem el nostre entorn…i dotar tant a la persona que pateix la violència o l’assetjament, a l’assetjador/a i al grup d’observadors/es d’eines per a que prenguin consciència de la situació i puguin demanar ajut, comunicar-ho. En aquest aspecte és clau treballar des de la provenció, o sigui des de la idea que de conflictes n’hi ha i n’hi hauran, per tant hem de saber com afrontar-los d’una manera que sigui beneficiosa per a tothom. Entre altres aspectes, hem de treballar el grup des de la confiança, la comunicació assertiva i també l’autoestima de cada persona que l’integra.

OPTIMISME

Optimisme

Des del passat 10 de maig, ja fa més de 3 mesos, no he escrit res per aquí. Potser ja va sent hora, no?

Aprofito que estem en la darrera setmana d’agost i la primera de setembre, per a escriure sobre l’optimisme a partir d’un interessant article escrit per Trinitat Gilabert i publicat al suplement Criatures del diari ara. Porta per títol: L’optimisme que em va fer guanyar.

La idea que ens vol transmetre aquest text és que l’optimisme es pot aprendre i per tant també el podem encomanar. Des de la nostra posició de mares/pares o d’educadors/es, hem de ser un model d’optimisme per als nostres fills i/o alumnes. Si diem que “no ho aconseguirem” o que “és impossible”, elles i ells també ho creuran.

En aquest article la Mercè Conangla, de la fundació àmbit, ens recorda la importància del triangle: PENSAMENT – EMOCIÓ – ACCIÓ i ressalta la idea que per a ser optimistes hem de partir de pensaments que ens empoderin. Si penso que “ho puc fer”, de ben segur que generaré una emoció com ara la il·lusió i per tant em posaré en marxa cap allò que vulgui fer. En canvi, si parteixo d’un pensament tipus “això és impossible” una emoció que puc sentir és el desànim que em porta cap a la innacció.

Degut a això, i com ressalta la Meritxell Almirall en aquest mateix text, és molt important el reforç positiu. Aquesta psicòloga ens parla del reforç positiu incondicional, que és aquell que demostra a l’altre que realment creus en les seves possibilitats ja sigui per a fer-ho o per a aprendre com fer-ho. Frases com: “confio en tu”, “vinga, prova-ho i si no funciona, intenta-ho d’una altra manera”, en són un clar exemple. Aquest tipus de reforç va molt lligat al coaching educatiu, on el docent creu en les possibilitats del seu alumnat i l’anima a seguir endavant des de l’optimisme i la il·lusió.

En aquest mateix article, es pregunta a en Francesc Torralba què és l’optimisme. Ell respon des de la perspectiva de com els docents el podem transmetre al nostre alumnat. Cito les seves paraules perquè trobo que són bàsiques per a encetar el nou curs que d’aquí ben poc comença, amb ganes i alegria:

El que és clau és la confiança i l’esperança, més que l’optimisme. Cal tenir fe en l’educand i el les seves capacitats d’aprenentatge i de millorar com a ésser humà, i també cal tenir esperança que el que es transmet (coneixements, destreses, valors) anirà deixant petjada. Sense aquesta base de confiança i d’esperança és impossible educar.

Vinga, per a un inici de curs ple d’OPTIMISME!

La Roda dels Estudis

Una de les primeres entrades que vaig fer, al maig del 2010, ja fa alguns anyets, la vaig dedicar a presentar-vos una eina molt útil a l’nici d’un procés de coaching: la RODA DE LA VIDA

Aquesta Roda, en la meva tasca en coaching educatiu i d’assessorament a centres ha anat evolucionant per adequar-se millor als estudiants de les escoles i instituts i també a les demandes que m’han anat fent les tutores i tutors de primària i secundària.

La Roda de la Vida s’ha transformat en la RODA DELS ESTUDIS i en aquesta evolució també s’ha convertit en una eina d’autoavaluació dels diferents aprenentatges que van fent els alumnes del centre educatiu.

Com podeu veure la Roda està dividida en dues parts:

La part de l’esquerra serveix per a l’autoavaluació de la vida personal i la de la dreta per a les diferents matèries que la tutora o el tutor volen que l’alumne s’avaluï; per això estan els espais en blanc, per poder-los omplir com vulgueu: hi podeu posar les matèries, actituds a l’aula/escola, procediments….

Quin és procediment per a realitzar l’activitat?

Es reparteix la Roda del Estudis a l’alumnat i se’ls demana que pintin cada sector segons com el viuen actualment. Com més ple, millor ho estan vivint ara. També va bé que ho puntuïn del 0 al 10.

Un cop acabat, se’ls convida a fer una reflexió sobre com veuen la seva “RODA” i quins aspectes volen canviar. Posteriorment es pot fer una petita entrevista individual per a que us ho expliquin, plantejar objectius de canvi i millora i establir un compromís i pla d’acció, si cal.

Si necessiteu agun aclariment, comenteu-ho!!

Un llibre sobre adolescents

Potser en veure el títol d’aquesta entrada penseu: Un altre llibre sobre adolescents? però si n’hi ha un fotimer!!! I teniu raó. Però penso que si hi ha tants llibres sobre aquest tema deu ser perquè és un tema que ens preocupa. Als adults (mares, pares, docents…) ens interessa poder-nos comunicar i conviure bé amb les i les adolescents, oi?

30 MANAMENTS per tractar amb ADOLESCENTS, d’en Juanjo Fernández. Aquest llibre publicat per l’editorial Claret a finals de l’any 2015 vol ser una petita guia per a que els adults que estem envoltats d’adolescents, ja siguin els nostres fills i filles o el nostre alumnat, trobem estratègies per a poder comunicar-nos-hi de la millor manera possible. O com a mínim, puguem sobreviure d’una manera més o menys digna a aquesta etapa tan complexa i a vegades tan incomprenssible. Tot i que hem estat adolescents, sovint se’ns oblida com ho vam viure, se’ns oblida que el que per a nosaltres, els adults, és de sentit comú, per a ells i elles no ho és, oi? Per a que us feu una idea del llibre, us deixo alguns dels “manaments” que ens proposa en Juanjo:

• Comptaràs fins a 10… o fins al número que calgui.
• Evitaràs dir-li el que tu feies a la seva edat, si no és que t’ho pregunta primer.
• Preguntaràs sense interrogar.

En els fons, no és res més que aplicar el SENTIT COMÚ, però a vegades on carai el tenim aquest sentit??? Quan més el necessites més amagat està, per això ens va tant bé que de tant en tant ens ajudin a trobar-lo.

8 de març

Avui és 8 de març, el dia de la dona treballadora. En comptes de ser un dia com qualsevol altre, avui hem de recordar que les dones també treballen, també tenen els matexos drets que nosaltres els homes… si ho hem de recordar és perquè potser hi ha gent que encara no ho té clar. Fins quan?

Aquest matí, en obrir el facebook, he trobat una entrada d’en Carles Capdevila on compartia un conte de la Sònia Moll i m’ha agradat molt i crec que ve a explicar perfectament el perquè encara hem de recordar i remarcar els dies 8 de març. Perquè 8 de març és cada dia. Acompanyo l’entrada amb un dibuix d’en Joan Turu que il·ustra perfectament tot aixó.

El conte porta per títol: LA PRINCESA CAVALLER, i diu així:

Doncs no. No totes les princeses tenen el cabell llarg, ni totes són rosses. No és cert. Podríem dir que totes són boniques, però no com tu et penses, no com ho has vist a les pel·lícules. Perquè suposo que és a les pel·lícules oi, que que ho has vist?, que les princeses són rosses i boniques i tenen el cabell molt llarg i sedós i duen vestits de gasa. Sí que és veritat que potser hauríem d’admetre que totes són boniques, però no així, saps?, no com tu et penses, no fràgils i etèries i volàtils. Algunes, saps?, tenen una bellesa rara, inquietant, obscura. Per això no podem deixar de mirar-les, i ens arrosseguen amb una força més obscura encara, com l’aigua negra del riu. Algunes princeses tenen una bellesa terrible que xucla l’ànima i la buida. Són boniques, d’acord, totes ho són. Però no totes són rosses, ni tenen el cabell llarg, i no totes tenen príncep, saps?, per ser princesa no cal que hi hagi un príncep.

Tampoc no totes les princeses duen sabatetes de taló ni es deixen fotografiar el cul al costat del cul d’altres princeses que vénen a visitar-les mentre pugen les escales d’un palau ben visible. Les princeses que no coneixes agafen l’espasa quan cal i van a cavall i viuen en palaus invisibles i defensen regnes que no són de cap rei pare, sinó d’elles, només d’elles, i si cal tallen caps i rebenten cuirasses.

I no te’ls creguis quan et diuen que són fines i no poden dormir si hi ha un pèsol sota no sé quants matalassos. Menteixen. També menteixen quan et diuen que les bruixes les envegen i per això les fan dormir durant cent anys fins que arriba un príncep que les salva amb un petó. T’asseguro que no necessiten ningú que les vingui a salvar. I de petons, saps?, en tenen per donar i per vendre, i no en venen, en fan a tort i a dret, i molts, cada dia, no un cada cent anys. I, per si no ho sabies, les bruixes i les fades s’estimen. Això no t’ho han explicat?

No te’ls creguis quan et diguin que les princeses tenen els cabells llargs i rossos i la pell fina com pa d’àngel. Algunes tenen el cabell curt i rabiosament negre, i van a cavall o en bicicleta i es fan crostes als genolls i s’empastifen les mans i els peus i neden despullades en l’aigua gelada del riu i després s’eixuguen al sol com llangardaixos. I fan molt de soroll quan riuen. Tornen a casa pel camí del bosc, amb els peus descalços i l’olor de la terra adherida per sempre a la pell, als cabells, al ventre. Tornen a casa amb gana de lloba i mengen pa i olives i mel. I res ni ningú no els pren la vida.

També he trobat un vídeo on l’autora ens l’explica:

Tant de bo aquest conte us pugui ser útil per a treballar amb el vostre alumnat (això va per la gent del món docent) i serveixi per a trencar esteriotips, idees preconcebudes, creences limitants i continuar construint un món just i igualitari.

“Si sempre fas el mateix…

---

…obtindràs els mateixos resultats”.

És ben cert, oi? Sovint ens entestem en continuar com sempre, tot i que sabem que no funciona, i tenim l’esperança que per “generació espontània” s’acabarà canviant.

Massa sovint, en la professió docent, ens trobem en aquesta situació. Observem que la metodologia no funciona: l’alumnat està desmotivat, ha perdut les ganes d’aprendre coses noves i de venir a l’escola o a l’institut a gaudir de tot el munt de possibilitats i descobertes que se li poden oferir. I també ens trobem, mestres i professors/es, desmotivats i  instal.lats en la queixa.

Potser ja va sent hora que ens posem les piles i comencem a canviar, comencem a esborrar pissarres per a escriure de nou. Deixem enrera metodologies obsoletes i busquem-ne de noves.

Fa uns dies vaig anar a una jornada que organitzaven el Jesuïtes per a ensenyar la manera com han fet, millor dit com estan fent tots els canvis metodològics i estructurals en els seus centres educatius, amb l’objectiu de tornar a tenir alumnes il·lusionats, contents, curiosos. El projecte es diu “Horitzó 2020“. Realment el canvi és gran, molt gran i intens. Implica un nou paradigma, una nova manera de pensar l’educació dels infants i joves. Però sobretot, el que més recordo de les 5 hores de la jornada són els 40 minuts que vaig passar dins les aules de 6è de primària i 1r d’ESO. Unes aules espaioses, plenes de llum, on l’alumnat es movia lliurement per l’espai, s’agrupava per a realitzar la tasca, o estava assegut en un coixí cercant informació a l’ordinador, o voltava pel passadís retallant i fent un collage. Les mestres passejant per l’espai i atenent els dubtes que anaven formulant, comentant les idees que els proposaven i observant els nens i les nenes…  Tot això en un ambient tranquil i agradable. I sobretot l’alumnat se’l veia content d’estar a l’escola. Estaven gaudint, els hi brillaven els ulls.

Estic convençut que això és el que busquem molts docents: que el nostre alumnat estigui a gust a l’escola, vulgui venir, tingui curiositat per aprendre i, repeteixo, li brillin els ulls.

I les famílies també, oi? Volem que els nostres fills i filles vagin contents a l’escola. Que al matí no et diguin “quin rotllo”, “quina mandra, avui em toca classe de mates o de socials o… i és un avorriment”. O que els vegis atabalats o atabalades fent uns deures repetitius i pesats per a que memoritzin fets que al cap de dos dies ja hauran oblidat i en canvi, allò pel que senten curiositat queda relegat a un segon terme…

El projecte dels Jesuïtes no és l’únic exemple, però us el comento perquè vaig anar a la jornada i me’l van explicar. Durant l’estona que vaig estar-hi vaig pensar… per què això no passa a tot arreu? quan tota la comunitat educativa començarà a fer aquests grans canvis? Per què a l’institut on van els meus fills això no passa?

Per sort, existeix un bon nombre de centres educatius, tant públics, concertats, com privats, que des de diferents perspectives es replantegen el fet d’educar i acompanyar a l’alumnat d’una manera respectuosa i encomanar l’alegria d’estar al centre per descobrir continguts nous, respondre preguntes que l’alumnat es planteja, experimentar amb els materials, en definitiva: VIURE i GAUDIR del fet d’aprendre.

Tant de bo, aquesta tendència que anem observant s’encomani i tots els centres educatius fugin dels antics paradigmes i s’adaptin a les noves necessitats.

PASSA’M LA SAL

Fa uns dies vaig veure el curtmetratge “Pass the Salt” escrit i dirigit per Matthew Abeler i vaig creure que el que havia sentit i pensat en veure’l valia la pena comentar-ho en el blog.

Tinc dos fills en edat adolescent i a vegades trobo ben difícil establir una bona comunicació amb ells. Alguns cops detecto que el que els vull explicar no els acaba d’interessar i desconnecten; altres vegades passa a l’inrevés i qui desconnecta sóc jo quan expliquen alguna cosa en un moment en que estic per altres coses. Suposo que això té a veure amb els interessos individuals que tots tenim, i és una àrea de millora a treballar. Però no és d’això del que vull parlar-vos. Perquè com a mínim, en aquests dos exemples, hi ha voluntat de comunicació, llàstima que els receptors dels missatges no “estan per la labor”, oi?

En aquest sentit s’hauria de plantejar quan convé estar atent al que els fills volen explicar-nos i com hem de comunicar-nos amb ells per a que els interessi el que els hi volem dir.

El que vull introduir en aquest breu escrit, és l’aparició d’altres “problemes” o obstacles en la comunicació amb els nostres joves. M’explico, a més a més del salt generacional existent entre pares i fills i que a vegades els temes de conversa van en sentits ben oposats o no és el millor moment per estar xerrant… des de fa uns anys han aparegut altres boicotejadors de la comunicació, a tall d’exemple:

I com podem evitar aquesta situació?

Crec que un primer pas és establir uns acords o unes normes amb els fills per a que en determinats moments tots plegats ens desconnectem de la xarxa. Per exemple a les hores dels àpats. Aquestes, acostumen a ser unes estones on tots compartim la taula i ens ofereixen l’oportunitat de parlar i explicar-nos el dia, les alegries, les penes, o fer tertúlia o discutir des de diferents òpitiques, o parlar del futur o del passat o…

Si enlloc d’això es tenen els mòbils sobre la taula i per tant converses paral·leles amb altra gent que no està sopant a casa (com el cas del curt) o hi ha la tele engegada, que realment ens abdueix i estronca qualsevol intent de conversa, estem minant un dels espais importants de comunicació familiar. I llavors, quin sentit té compartir una estona junts? On estan els espais de conversa? De quina manera podrem descobrir com ens sentim, com estem, com creixem…?