Arxiu d'etiquetes: Educació emocional

BONES FESTES

En aquests temps que ens toca viure, plens de sacrificis i de pessimisme oblidem la força dels petits gestos.

Aquest vídeo ens ho recorda. No cal fer grans gestes per a canviar el món, hem de fixar-nos en els que tenim més a prop i començar per aquí.

Desitjo que acabem el 2012 amb esperança i empenta per agafar el nou any il·lusionats

ELS PETITS GESTOS

Què ràpid passa el temps, oi? Gairebé sense adonar-nos-en ja som a setembre i d’aquí no res rebrem als nostres alumnes de nou a les aules.

Aquest curs que comença és complicat, estem patint una crisi econòmica que ens porta cap a una precarietat laboral. Molts dels canvis positius en educació que s’havien anat aconseguint sembla que ara, es poden perdre, a no ser que ja s’hagin perdut…. podria esplaiar-me llargament sobre el futur negre que se’ns acosta però aquest no és l’objectiu d’aquest escrit que vull compartir amb vosaltres.

Crec que independentment de tot el que se’ns acosta no podem oblidar el que som. La nostra tasca és la d’educar, acompanyar, motivar, encuriosir als nostres alumnes. Els nostres infants i joves no tenen cap culpa d’aquesta crisi que ens envolta, a més a més, hem de lluitar per a que aquesta crisi econòmica no malmeti els valors que des de l’escola volem transmetre.

Per tot això he decidit posar per nom al post d’avui “Petits gestos”, ja que aquests són els que donen sentit a la nostra tasca: rebre a les criatures amb un somriure, tenir-los presents a l’aula, valorar la seva tasca, acompanyar-los en les seves descobertes, il·lusionar-los…

Pensant en tot això he recordat un curt que fa un temps em van fer arribar. Si disposeu d’un quart d’hora, crec que val molt la pena!

EMOCIONS TÒXIQUES

L’altre dia, anant en cotxe a impartir un curs, vaig tenir la sort d’escoltar una entrevista per la ràdio. Era al programa Versió RAC1 i en Toni Clapés xerrava amb el psicòleg argentí Bernardo Stamateas, que presentava la traducció en català del seu llibre Emocions Tòxiques.

Al llarg de l’entrevista, Bernardo Stamateas, va anar explicant què entén per a emoció tòxica i va anar proposant maneres de fer-los-hi front. Va parlar de la vergonya, l’ansietat, la por, la culpa… i en el llibre en trobareu unes quantes més.

Aquestes emocions, per si mateixes, no són dolentes, ja que són una reacció adaptativa a un estímul intern o extern que hem rebut. El problema està quan aquestes emocions ens fan mal, ens fan patir i no ens deixen seguir endavant. Es queden enquistades dins nostre i en lloc de fer-nos respondre  i actuar davant el que ens ha passat, ens paralitzen i ens fan desconfiar del nostre entorn. No ens deixen tirar endavant i sovint ens fan construir una barrera plena de falses creences que ens aïlla.

Si disposeu de mitja horeta i voleu escoltar l’entrevista cliqueu  AQUÍ. És prou interessant i està plena d’exemples ben reals i simpàtics. En més d’un dels exemples us hi podreu reconèixer… o reconèixer algú del vostre entorn.

A la part final de l’entrevista, Bernardo Stamateas explica un conte que em va agradar molt. L’he transcrit i aquí us el deixo:

Conte de l’ase, el pare i el fill

Expliquen que un pare i un fill anaven amb el seu ase caminant per un camí, i van arribar a un poble. La gent, al veure’ls deien: “mira que ximples, tenen un ase i no l’utilitzen!” El pare a l’escoltar-ho va fer pujar al seu fill sobre l’ase i van seguir fent camí.

Arribaren a un altre poble i la gent d’allà en veure un pare caminant amb el seu fill damunt un ase van dir: “mira quin fill més desagraït, el seu pare va caminant i en canvi ell està còmodament assegut sobre l’ase”. En escoltar-ho, el pare immediatament va fer baixar el fill de l’ase i hi pujà ell. I van continuar fent camí.

Passaren per un altre poble i la gent en veure’ls va començar a dir: “quin pare més poca-vergonya! el pobre nen caminant amb la calor que fa i el pare ben còmode… Com són els pares d’avui en dia!!”. Total, que el pare en escoltar-ho va fer pujar ràpidament el seu fill. D’aquesta manera els dos estaven sobre l’ase.

A l’arribar a un altre poble la gent va començar a dir: “Pobre ase, anem a la protectora d’animals a denunciar-ho. On es vist maltractar d’aquest manera un pobre ruquet!”. Immediatament el pare i el fill van baixar de l’ase i se’l van carregar a les espatlles….

Imagina’t, estimat lector que els devien dir quan van arribar al poble següent…

D’una manera exagerada, com passa amb els contes, aquest relat ens ve a dir que no es pot acontentar a tothom, i per tant, és bàsic que cadascú de nosaltres tinguem clar quin és el nostre criteri, la nostra manera de fer i d’actuar. No podem estar contínuament pendents del que pensen els altres de nosaltres.


Quadern FAROS 2012

Com educar les emocions?

Aquesta gran pregunta és la que obre la presentació del quadern FAROS 2012 i li dóna nom. A la web FAROS, observatori de salut d’infància i adolescència i creat per l’Hospital Sant Joan de Déu, se’ns explica que en aquest informe es presenta un concepte actual de les emocions. Vol ser una exposició de com s’ha passat de la intel·ligència emocional a l’educació emocional i les aplicacions que d’això es deriven en l’educació formal i en la família, situant sempre al nen i a l’adolescent com el nostre punt central d’interès.

En diversos capítols es presenta la situació de l’educació emocional al món, i més concretament als Estats Units, al Regne Unit i a Espanya, que es poden considerar els països on s’està difonent de forma més visible. Està elaborat per experts en educació i inetl·ligència emocional com Rafel Bisquerra, Linda Lantieri i divulgadors científics com l’Eduard Punset.

L’informe acaba amb un decàleg dels aspectes més rellevants que apareixen a tota l’obra, a manera de resum, i unes referències bibliogràfiques amb la intenció d’orientar la formació posterior de les persones interessades. Esperem que tot això contribueixi a educar les emocions i a posar intel·ligència emocionala la infància i l’adolescència, per contribuir a garantir-los un millor estat de saluti benestar a llarg termini.

Per anar al QUADERN FAROS Com educar les emocions? segueix l’enllaç següent: QUADERN

L’associació AGAMBAR

El proper dissabte, dia 5 de novembre a les 11 del matí i a Santa Coloma de Farners, participaré en la presentació d’aquesta associació fent una petita xerrada sobre límits. Intentarem donar una visió diferent sobre què significa posar límits a les nostres criatures.

Però el més important del dia 5 és la presentació d’aquesta iniciativa que porposa crear un espai de joc i acompanyamet per a criatures d’edats ben petites.

Com molt bé ens expliquen en el seu bloc. Agambar és:

  • És un espai pensat per a infants.
  • És un espai de joc per donar resposta (mitjançant els materials, l’ambient i l’acompanyament) als desitjos de desenvolupament de cada infant.
  • És un espai de creixement per a infants format per una educadora i les famílies de les criatures.
  • Els adults volem acompanyar de manera respectuosa els processos de desenvolupament i aprenentatge dels nostres filles i filles.

Vinga, ens veiem el dissabte 5 de novembre a Santa Coloma de Farners!

En Marc sóc jo!

Llegint el llibre “Aplícate el cuento” d’en Jaume Soler i la Mª Mercè Conangla, he trobat un conte d’en Gerard Fuller, molt adient pel tema que vull comentar-vos. Es titula “Ronaldo soy yo” i jo m’he pres la llibertat de fer-ne una traducció lliure al català. Aquí la teniu:

EN MARC SÓC JO!

Un matí, en un parc, hi passejava un pare empenyent un cotxet on hi plorava el seu fill d’un any i mig. Mentre el pare passejava la criatura per tot el parc, anava dient ben baixet i suau:

– Tranquil, Marc. Calma’t, Marc. No n’hi ha per tant, Marc. Relaxa’t, Marc, tot anirà bé, ja veuràs….

Una dona que passava per allà, li digué al pare:

– Vostè si que sap com parlar a un nen enfadat… amb calma, amb suavitat. Què bé que ho està fent!

La dona es va inclinar cap a l’infant i tendrament li digué:

– Què et passa Marc, per què estàs tan enfadat?

Llavors el pare, ràpidament li digué a la dona:

– Oh, no senyora… el seu nom és Pau. En Marc sóc jo!

Aquesta breu història mostra un mecanisme que utilitza el pare per cercar la tranquil·litat i l’espai per acollir els plors del seu fill. Quants cops ens hi hem trobat en situacions com aquesta!

L’estratègia del pare és emocionalment ecològica. Abans d’actuar empès per les emocions que està vivint, inverteix temps per a trobar una millor manera de fer-hi front. Si es deixa endur per l’emoció acabarà contagiat pels plors del nen i farà coses que després no hauria volgut fer. Cercar la calma, donar temps a elaborar una millor resposta, deixar que la nostra part racional aculli l’emoció i l’ompli de significat, li aporti una altra visió li serà molt útil per construir una bona resposta.

En altres àmbits també ens trobem situacions com aquesta, oi? A vegades a l’escola o a l’institut també ens passa. L’alumnat respon d’una manera que no esperem i això ens pot fer “perdre els nervis”. Potser no callen o no fan cas o es revolten davant la proposta que els hi estàs fent o contesten malament, es manquen el respecte… Com podem gestionar-ho?

L’exemple del pare ens pot ser útil. Primer hem de trobar un espai de calma interior per a poder fer front a la ràbia o frustració que ens genera aquesta situació. Un cop estiguem més tranquils podrem cercar la millor manera per sortir-nos-en. Si ens deixem endur pel clima que s’està creant, de ben segur que la manera de solucionar-ho no serà gens adient. En canvi, si ens permetem un breu espai de reflexió podrem pensar una diferent manera de treballar-ho.

La cançó dels Súpers

TOTS SOM SÚPERS és una cançó que l’hem escoltat infinitat de vegades a casa. Ens agrada molt tan la seva música com el que ens explica. Ja fa força temps que l’escoltem en el club súper3, i no passa de moda!

Ara que estem iniciant un nou curs escolar, és temps de retrobades amb els antics companys i companyes, d’incorporacions noves en els grups.

Una bona manera de donar la benvinguda pot ser escoltant, cantant o ballant la cançó dels súpers. Trobo que la seva lletra és molt adient per a entendre que tots som únics i tots tenim quelcom que ens fa especials. Massa sovint ho oblidem, tan els adults com els infants i joves. Els docents, a vegades, només ens fixem en si l’alumnat segueix bé la classe de matemàtiques o de llengua… Hi ha alumnes que aquestes classes no les segueixen massa bé, però en canvi, són molt bons en l’esport o fent dibuixos o creant caliu en el grup. D’altres tenen la destresa de rebre’ns amb un somriure, de tenir uns ulls desperts i amb ganes que els sorprenguin… altres esperen que siguem nosaltres, els docents, qui els rebem amb un bon somriure i els fem notar que formen part del grup. Perquè, com diu la cançó: “ets únic i com tu no n’hi ha cap

LA CANÇÓ DELS SÚPERS

Som la barreja de molts ingredients
com la recepta d’un mestre cuiner,
tots amb el nostre toc original,
granets de sucre i granets de sal.
No vulguis mai semblar el que no ets
creient que així agradaràs molt més.
Només et cal saber que ets especial
ets únic i com tu no n’hi ha cap.

Mira dintre teu a veure què hi veus.

Tots som súpers, tots som grans.
Siguem petits o gegants
tots som tan originals,
no en trobareu pas dos d’iguals.

Mira dintre teu a veure què hi veus.

Hi ha cordills i motors i un sac amb records.
També hi pots trobar un tros d’entrepà,
un pot de colors ple de somnis i pors,
guardada en el cor la clau de l’amor
i gotes d’orgull per fer brillar els ulls.

L’estrés

“Si ets cavall no siguis tortuga. Si ets tortuga, no siguis cavall”

Ja estem de vacances, o com a mínim ja les tenim molt a prop!

És un moment per a parar la dinàmica que hem portat fins ara i ens podem preguntar…

  • Com podem millorar els moments d’estrés que he viscut durant l’any?
  • Què puc fer per viure-ho millor?
  • Què puc fer per a que no es repeteixin?

El programa Bricolatge Emocional, que fa un temps emetia TV3, aporta unes reflexions i propostes interessants que ens poden donar un cop de mà.

Aquí us deixo l’enllaç:

http://www.tv3.cat/3alacarta/#/videos/3021650

La Mandala

Ara que s’acaba el mes de juny i just comença juliol, època de final de curs escolar, comparteixo una dinàmica que sovint utilitzo al final d’una formació.

El seu nom (MANDALA) ve de quan a mi me la van explicar. Quan he esbrinat realment el que és una mandala, poc té a veure amb el que ara us porposaré…. no farem dibuixos circulars ni ens inspirarem en cap cultura asiàtica… però si que hem de fer una reflexió, una mirada interior i potser degut a això, d’aquí el seu nom.

Per a fer aquesta dinàmica necessitem un full gran (per exemple un DINA3), revistes plenes d’imatges per a retallar, tisores i pegament.

Com podeu observar en les imatges que acompanyen aquesta entrada, l’exercici consisteix en fer un collage d’imatges. Però escollirem les imatges seguint unes petites instruccions:

              1. Dividir el full en 4 àrees
              2. En una de les àrees hi enganxarem imatges que simbolitzin “La persona que vull ser
              3. En una altra àrea hi posarem imatges amb “Les coses / persones / vivències positives amb les que compto
              4. A l’altra hi posarem imatges que simbolitzin “Les coses que em limiten
              5. I en la darrera hi posarem “L’àrea d’aprenentatge

Aquesta és una activitat genial per a treballar-la en grup. D’aquesta manera el volum d’imatges amb les que es compta és molt gran, perquè tothom porta revistes i es comparteixen. A més a més, a mesura que la gent comença a omplir el seu full pot servir d’inspiració a altres que no saben com fer-ho.

Tot i les instruccions, en el meu cas, deixo molta llibertat en com organitzar la mandala: hi ha gent que divideix, amb l’ajut d’un rotulador, el seu full en quatre parts, altres hi fan cercles, altres barregen les imatges com els sembla, altres creen un mosaic ple d’imatges…. crec que aquí és on hi ha una de les riqueses de la dinàmica. Cadascú la viu com és i com vol!

Un cop acabada la mandala es pot compartir (evidentment respectant si la gent ho vol fer o no). Depenent de la grandària del grup i del temps que es disposi, es pot fer amb tots els components a la vegada o en petits grups. Penseu que és una activitat que pot durar entre una hora o hora i mitja.

Aquesta dinàmica l’he treballat en formacions de coaching grupal i d’equips i també en formacions en intel·ligència emocional. També l’he utilitzada en les tutories de segon cicle de la ESO. Tots els participants l’han valorada positivament i han ressaltat la importància de dedicar una estona al seu autoconeixement i reflexionar sobre com arribar a ser qui realment volen ser.

El buscador

Pensant en l’entrada volia fer aquest colorós dia de juny, he recordat quin va ser el primer conte que vaig llegir d’en Jorge Bucay. Va ser “el buscador” i per a mi va ser tota una troballa.

Aquest relat el vaig utilitzar en la cloenda del primer curs que vaig donar d’intel·ligència emocional, durant l’abril del 2008. Ja fa més de tres anys i va ser una experiència inoblidable i motivadora. Va suposar el tret de sortida cap a la meva nova vida laboral, cap a la posada en marxa del meu canvi.

Aquí us el deixo, espero que us agradi tan com a mi!!

EL BUSCADOR  (Jorge Bucay – Cuentos para pensar)

Hace dos años, cuando terminaba una charla para un grupo de parejas conté, como suelo hacer, un cuento a manera de regalo de despedida. Para mi sorpresa, esta vez, alguien del grupo pidió la palabra y se ofreció a regalarme una historia. Ese cuento que quiero tanto, lo escribo ahora en memoria de mi amigo Jay Rabon.

Esta es la historia de un hombre al que yo definiría como buscador… Un buscador  es alguien que busca, no necesariamente es alguien que encuentra. Tampoco esa alguien que, necesariamente, sabe lo qué es lo que está buscando, es simplemente para quien su vida es una búsqueda.

Un día, el buscador sintió que debía ir hacia la ciudad de Kammir. El había aprendido a hacer caso riguroso a estas sensaciones que venían de un lugar desconocido de sí mismo, así que dejó todo y partió.

Después de dos días de marcha por los polvorientos caminos divisó, a lo lejos,  Kammir. Un poco antes de llegar al pueblo, una colina a la derecha del sendero le llamó mucho la atención. Estaba tapizada de un verde maravilloso y había un montón de árboles, pájaros y flores encantadores; la rodeaba por completo una especie de valla pequeña de madera lustrada.

…Una portezuela de bronce lo  invitaba a entrar.

De pronto, sintió que olvidaba el pueblo y sucumbió ante la tentación de descansar por un momento en ese lugar. El buscador traspaso  el portal y empezó a caminar lentamente entre las piedras blancas que estaban distribuidas como al azar, entre los árboles.

Dejó que sus ojos se posaran como mariposas en cada detalle de este paraíso multicolor. Sus ojos eran los de  un buscador, y quizás por eso descubrió, sobre una de las piedras, aquella inscripción…:

Abedul Targ, vivió 8 años, 6 meses, 2 semanas y 3 días

 Se sobrecogió un poco al darse cuenta de que esa piedra no era simplemente una piedra, era una lápida. Sintió pena al pensar que un niño de tan corta edad estaba enterrado en ese lugar. Mirando a su alrededor, el hombre se dio cuenta de que la piedra de al lado también tenía una inscripción. Se acercó a leerla, decía:

Yamir  Kalib, vivió 5 años, 8 meses, y 3 semanas

El buscador se sintió terriblemente conmocionado. Este hermoso lugar era un cementerio y cada piedra, una tumba. Una por una, empezó a leer las lápidas. Todas tenían inscripciones similares: un nombre y el tiempo de vida exacto del muerto. Pero lo que lo conectó con el espanto, fue comprobar que el que más tiempo había vivido apenas sobrepasaba 11 años… Embargado por un dolor terrible se sentó y se puso a llorar.

El cuidador del cementerio, pasaba por ahí y se acercó. Lo miró llorar por un rato en silencio y luego le preguntó si lloraba por algún familiar.

– No, ningún familiar – dijo el buscador – ¿qué  pasa con este pueblo?, ¿qué cosa tan terrible hay en esta ciudad?. ¿Por qué tantos niños muertos enterrados en este lugar?, ¿cuál es la horrible maldición que pesa sobre esta gente, que lo  ha obligado a construir un cementerio de chicos?!!!

El anciano sonrió y dijo:

– Puede Ud. serenarse. No hay tal maldición. Lo que pasa es que aquí tenemos una vieja costumbre. Le contaré… Cuando un joven cumple quince años sus padres le regalan una libreta, como ésta que tengo aquí, colgando del cuello. Y es tradición entre nosotros que a partir de allí, cada vez que uno disfruta intensamente de algo, abre la libreta y anota en ella:

a la izquierda, qué fue lo disfrutado… a la derecha, cuánto tiempo duró el gozo.

Conoció a su novia, y se enamoró de ella. ¿Cuánto tiempo duró esa pasión enorme y el placer de conocerla?, ¿una semana?, ¿dos?, ¿tres semanas  y media?… Y después… la emoción del primer beso, el placer maravilloso del primer beso, ¿cuánto duró?, ¿el minuto y medio del beso?, ¿dos días?, ¿una semana?… ¿Y el embarazo o el nacimiento del primer hijo…? ¿y el casamiento de los amigos…? ¿y el viaje más deseado…? ¿y el encuentro con el hermano que vuelve de un país lejano…? ¿Cuánto tiempo duró el disfrutar de estas situaciones?… ¿horas?, ¿días?… Así… vamos anotando en la libreta cada momento que disfrutamos… cada momento.

Cuando alguien se muere, es nuestra costumbre, abrir su libreta y sumar el tiempo de lo disfrutado, para escribirlo sobre su tumba, porque Ese es, para nosotros, el único y verdadero tiempo VIVIDO.

 

Tant de bo les nostres llibretes estiguin ben plenes!!!