Arxiu de la categoria: Materials

L’ARBRE DE LES EMOCIONS

Arbre emoAquest curs estic realitzant un assessorament als tutors i tutores de l’ESO i Batxillerat de l’escola Joan Pelegrí. L’objectiu d’aquesta formació és el d’introduir l’educació emocional a la tutoria, per a que els adolescents i joves desenvolupin la seva competència emocional a partir d’activitats i dinàmiques.

Com que és un projecte global a nivell d’escola (tots els grups estan inclosos dins el programa) vam pensar que estaria bé que una de les primeres activitats a realitzar fos comuna a tots ells. D’aquesta manera va sorgir la idea de construir un arbre ple d’emocions per a cada aula.

La llavor d’aquests arbres prové d’una experiència que vaig conèixer a la Llar d’Infants La Baldufa, on des de fa uns anys, a l’inici de curs, conviden a les famílies a expressar les emocions que els representa entrar dins la Llar. Per poder-ho representar i compartir amb la resta de famílies, contrueixen un arbre al passadís i cada família aporta una mà (com si fos una fulla) amb les emocions d’inici de curs.arbre 2

Vaig trobar que era una idea excel·lent, i ho vaig traslladar cap al món dels adolescents. Per tant, l’activitat que vam preparar per a l’ESO i Batxillerat consistia en que cada grup – classe havia de construir un arbre on cada fulla representés les emocions que ha sentit l’alumne al tornar a l’escola després  de l’estiu. Per personalitzar-ho una mica més, els arbres, enlloc de fulles tindrien mans. Una mà per a cada integrant del grup.

El procediment per a realitzar l’activitat és el següent:

Es reparteix a cada alumne un full per a que hi dibuixi la silueta de la seva mà. Dins d’aquesta mà hi ha d’escriure les emocions que ha sentit durant aquest inici de curs. S’hi pot posar noms d’emocions, alguna frase que expliqui el seu estat, el que han sentit. Al mateix temps se’ls facilitarà colors i/o retoladors per a que decorin la seva mà com més els hi agrada.

arbre 3El tronc de l’arbre ha de ser gran per a que hi càpiguen totes les mans que formaran la copa de l’arbre. Aquest tronc es pot haver preparat abans per part de la tutora o tutor o es pot demanar a un grup d’alumnes que el facin.

Un cop tothom ha acabat la seva mà es penja en el mural. Es pot fer que cada alumne s’aixequi, pengi la seva mà i expliqui el que ha posat.

L’activitat ha estat un èxit, com podeu observar amb les diferents fotografies que acompanyen aquesta entrada del blog. Cada grup classes, des de 1r d’ESO fins a 2n de Batxillerat ha realitzat el seu arbre. Un arbre únic, ja que un dels objectius de l’activitat era fugir d’uniformitat, o sigui, cada classe feia “el seu” arbre, com a elles i a ells els sembles, des de la seva estètica.

En el moment d’explicar l’activitat a les tutores i als tutors dels diferents nivells, se’ls va donar total llibertat per a realitzar els arbres com volguessin. Fins i tot, durant la sessió formativa van sorgir idees diferents a l’arbre. Com per exemple fer una agrupació de mans inspirada en el món casteller o  simbolitzant la via catalana o fins i tot substituir l’arbre per un raïm, com podeu veure en la imatge següent:altres arbres

Tot això s’ha realitzat perquè els joves aprenguin a expressar les seves emocions, o sigui, què senten en un moment determinat i a aprendre a comentar-ho als altres. En definitiva, adquirir vocabulari emocional i compartir-ho amb l’entorn.

Com a final d’activitat s’ha proposat mantenir aquests arbres a l’aula fins a final de curs, i així cap al maig tornar a fer unes noves mans amb les emocions que han sentit durant el curs escolar. D’aquesta forma es pot descobrir l’evolució emocional al llarg del curs escolar.arbre 4

Ha estat molt interessant escoltar l’experiència viscuda pels tutors i tutores al realitzar l’activitat amb els seus alumnes. S’observen diferents maneres de viure les emocions segons l’edat de les noies i els nois. Per exemple:

  • A primer d’ESO les emocions més comuns aquest inici de curs han estat la por, la incertesa, el nerviosisme ja que entraven en una etapa nova, tindrien nous companys, nous professors. Tot i això també han manifestat emocions d’alegria per retrobar-se amb companys de primària, la il·lusió per començar una nova etapa escolar, etc
  • Als cursos de 2n, 3r i 4t d’ESO han aparegut emocions semblants, des de la mandra i l’aborriment que suposa la tornada a l’escola fins les ganes de retrobar-se amb els companys.
  • Als dos nivells de batxillerat han aparegut algunes emocions que la gent de l’ESO no havien posat: la preocupació, l’estrès i la por per no aconseguir superar aquest cicle. Tot i que també han manifestat alegria i joia per tornar a estar junts a l’escola.

Ara, per a finalitzar aquesta activitat només queda esperar que el curs vagi avançant, com ja comentava una mica més mansamunt, i repetir-ho per descobrir els canvis en les emocions que s’han anat sentint durant el curs. Això no ho sabrem fins al maig del 2014.

Com esteu observant he anat posant tot d’imatges d’uns quants arbres que s’han anat realitzant. N’hi han molts més ja que és una escola gran, una escola de 6 línies, i totes les classes hi han participat. Imagineu-vos, s’han creat 36 arbres: un petit bosc d’emocions.

Visualment són molt macos, cada un té la seva estètica i la seva personalitat perquè cada grup és divers. Aquest també ha estat un dels aprenentages a ressaltar de l’activitat: entendre que cadascú és diferent i únic i s’ha de respectar.

més arbres

Anuncis

Després de Sant Joan

Després de Sant Joan, la vida als Centres Educatius es relaxa. Només queden algunes reunions finals i les vacances ja s’oloren.

Per això, us vull proposar alguna feina d’estiu, hehehehe. He trobat aquest llibre d’en Josep Soler i la Mª Mercè Conangla creadors de la fundació àmbit i penso que el podeu trobar interessant.

A més a més de ser un llibre molt atractiu visualment. És ple d’uns dibuixos imaginatius que conviden a explorar, com diu el títol, el nostre món emocinal. El contingut també val molt la pena.

A través de 5 capítols el llibre proposa un camí cap a la descoberta de les pròpies emocions, de les emocions dels altres, del món que ens envolta i com tenir-ne cura… vaja, tot el que ens proposa l’Ecologia Emocional.

Segons els autors, el llibre està indicat per a nens i nenes de 7 a 12 anys, però penso que és vàlid per a tothom. A l’estar ple de contes, activitats, propostes creatives, estic convençut que es poden adaptar per a qualsevol nivell. Tot dependrà de la creativitat de la persona que vulgui utilitzar-lo amb el seu alumnat.

Per tant, ja tenim un llibre per a l’estiu!!!!

LA CULPA-HABILITAT

El novembre del 2008, a la contra de La Vanguardia, es va publicar una entrevista que en Lluís Amiguet realitzà a en Fred Kofman, assessor en lideratge i assessor i president d’Axialnet.

Tot i que ja fa gairebé 4 anys que es va escriure aquesta entrevista, penso que continua estant d’actualitat. No ha perdut vigència. El punt de vista que ens ofereix en Kofman sobre com ens posicionem davant la pròpia responsabilitat dels nostres actes és reveladora: ets víctima del teu destí, de la teva vida o n’ets el protagonista?

Com afrontes els reptes del teu dia a dia?

Vius des de la culpabilitat? Des de la queixa…. o te’n fas responsable i cerques solucions?

Aquí us deixo l’entrevista, a veure què us sembla.

culpa-habilidad

El buscador

Pensant en l’entrada volia fer aquest colorós dia de juny, he recordat quin va ser el primer conte que vaig llegir d’en Jorge Bucay. Va ser “el buscador” i per a mi va ser tota una troballa.

Aquest relat el vaig utilitzar en la cloenda del primer curs que vaig donar d’intel·ligència emocional, durant l’abril del 2008. Ja fa més de tres anys i va ser una experiència inoblidable i motivadora. Va suposar el tret de sortida cap a la meva nova vida laboral, cap a la posada en marxa del meu canvi.

Aquí us el deixo, espero que us agradi tan com a mi!!

EL BUSCADOR  (Jorge Bucay – Cuentos para pensar)

Hace dos años, cuando terminaba una charla para un grupo de parejas conté, como suelo hacer, un cuento a manera de regalo de despedida. Para mi sorpresa, esta vez, alguien del grupo pidió la palabra y se ofreció a regalarme una historia. Ese cuento que quiero tanto, lo escribo ahora en memoria de mi amigo Jay Rabon.

Esta es la historia de un hombre al que yo definiría como buscador… Un buscador  es alguien que busca, no necesariamente es alguien que encuentra. Tampoco esa alguien que, necesariamente, sabe lo qué es lo que está buscando, es simplemente para quien su vida es una búsqueda.

Un día, el buscador sintió que debía ir hacia la ciudad de Kammir. El había aprendido a hacer caso riguroso a estas sensaciones que venían de un lugar desconocido de sí mismo, así que dejó todo y partió.

Después de dos días de marcha por los polvorientos caminos divisó, a lo lejos,  Kammir. Un poco antes de llegar al pueblo, una colina a la derecha del sendero le llamó mucho la atención. Estaba tapizada de un verde maravilloso y había un montón de árboles, pájaros y flores encantadores; la rodeaba por completo una especie de valla pequeña de madera lustrada.

…Una portezuela de bronce lo  invitaba a entrar.

De pronto, sintió que olvidaba el pueblo y sucumbió ante la tentación de descansar por un momento en ese lugar. El buscador traspaso  el portal y empezó a caminar lentamente entre las piedras blancas que estaban distribuidas como al azar, entre los árboles.

Dejó que sus ojos se posaran como mariposas en cada detalle de este paraíso multicolor. Sus ojos eran los de  un buscador, y quizás por eso descubrió, sobre una de las piedras, aquella inscripción…:

Abedul Targ, vivió 8 años, 6 meses, 2 semanas y 3 días

 Se sobrecogió un poco al darse cuenta de que esa piedra no era simplemente una piedra, era una lápida. Sintió pena al pensar que un niño de tan corta edad estaba enterrado en ese lugar. Mirando a su alrededor, el hombre se dio cuenta de que la piedra de al lado también tenía una inscripción. Se acercó a leerla, decía:

Yamir  Kalib, vivió 5 años, 8 meses, y 3 semanas

El buscador se sintió terriblemente conmocionado. Este hermoso lugar era un cementerio y cada piedra, una tumba. Una por una, empezó a leer las lápidas. Todas tenían inscripciones similares: un nombre y el tiempo de vida exacto del muerto. Pero lo que lo conectó con el espanto, fue comprobar que el que más tiempo había vivido apenas sobrepasaba 11 años… Embargado por un dolor terrible se sentó y se puso a llorar.

El cuidador del cementerio, pasaba por ahí y se acercó. Lo miró llorar por un rato en silencio y luego le preguntó si lloraba por algún familiar.

– No, ningún familiar – dijo el buscador – ¿qué  pasa con este pueblo?, ¿qué cosa tan terrible hay en esta ciudad?. ¿Por qué tantos niños muertos enterrados en este lugar?, ¿cuál es la horrible maldición que pesa sobre esta gente, que lo  ha obligado a construir un cementerio de chicos?!!!

El anciano sonrió y dijo:

– Puede Ud. serenarse. No hay tal maldición. Lo que pasa es que aquí tenemos una vieja costumbre. Le contaré… Cuando un joven cumple quince años sus padres le regalan una libreta, como ésta que tengo aquí, colgando del cuello. Y es tradición entre nosotros que a partir de allí, cada vez que uno disfruta intensamente de algo, abre la libreta y anota en ella:

a la izquierda, qué fue lo disfrutado… a la derecha, cuánto tiempo duró el gozo.

Conoció a su novia, y se enamoró de ella. ¿Cuánto tiempo duró esa pasión enorme y el placer de conocerla?, ¿una semana?, ¿dos?, ¿tres semanas  y media?… Y después… la emoción del primer beso, el placer maravilloso del primer beso, ¿cuánto duró?, ¿el minuto y medio del beso?, ¿dos días?, ¿una semana?… ¿Y el embarazo o el nacimiento del primer hijo…? ¿y el casamiento de los amigos…? ¿y el viaje más deseado…? ¿y el encuentro con el hermano que vuelve de un país lejano…? ¿Cuánto tiempo duró el disfrutar de estas situaciones?… ¿horas?, ¿días?… Así… vamos anotando en la libreta cada momento que disfrutamos… cada momento.

Cuando alguien se muere, es nuestra costumbre, abrir su libreta y sumar el tiempo de lo disfrutado, para escribirlo sobre su tumba, porque Ese es, para nosotros, el único y verdadero tiempo VIVIDO.

 

Tant de bo les nostres llibretes estiguin ben plenes!!!

Un llibre molt interessant

Ja fa un temps, em van recomanar un llibre sobre com treballar a l’aula amb l’alumnat que perd l’atenció, que està demotivat, en fi… per a aquell col·lectiu d’alumnes que a poc a poc es va despenjant del nostre sistema educatiu.

El títol ja és tota una declaració d’intecions: “Cómo dar clase a los que no quieren” i el seu autor és Joan Valleo Orts.

Vaig estar buscant el llibre per diverses llibreres però estava exhaurit i pendent d’una nova edició i… avui l’he descobert en una llibreria. N’ha fet una nova edició  l’editorial Graó.

És un llibre que ens apropa a la realitat d’aquest gran nombre d’alumnes que cada dia ens trobem a l’aula i ens proposa idees, recursos, eines per treballar amb elles i amb ells. Des de com enfortir la seva autoestima, com treballar el respecte entre iguals i amb l’adult, introduir amb exemples concrets la comunicació assertiva, etc…

Trobo que és un llibre útil i amb propostes fàcilment realitzables sempre i quan fem un canvi de visió, un canvi de perspectiva que ens permeti atendre a aquest colectiu.

Adjunto un vídeo d’una conferència de l’autor sobre aquest tema.

Dinàmica de comunicació

Per treballar la degradació de la comunicació  en un grup, un dinàmica molt interessant i força coneguda és aquella on es demanen 4 voluntaris. D’aquests 4, 3 se’n van fora de la sala i un es queda amb tots nosaltres. Llavors s’explica una història per a que aquest voluntari o voluntària la expliqui a la següent persona que entrarà, i així successivament: cada cop entra una persona nova i l’anterior li explica el conte.

Aquesta dinàmica la faig emprant un conte d’en Jorge Bucay: La rana insistente. N’he fet una traducció al català:

LA GRANOTA INSISTENT

Una vegada, hi havia un grup de granotes que viatjaven pel bosc i, de sobte, dues van caure en un forat profund. Les altres granotes van reunir-se al voltant del forat. Quan van veure la profunditat del forat, van dir a les granotes que havien caigut que a efectes pràctics estaven mortes.

Les dues granotes no van fer cas als comentaris de les seves amigues i van continuar intentant saltar per sortir del forat amb totes les seves forces. Les altres granotes seguien insistint en que els seus esforços eren inútils

Finalment, una de les granotes va atendre al que deien les altres i es va donar per vençuda. Va morir. L’ altra granota continuava saltant tan fort com podia. Altre cop les granotes de fora li cridaven que ho deixés estar, que es deixés morir i deixés de patir. Però la granota va saltar amb més força i… va aconseguir sortir del forat.

Quan va sortir les altres li van preguntar:

– No senties el que et dèiem?

La granota els va explicar que era sorda. Ella pensava que les altres l’estaven animant per a que sortís del forat.

Els resultats són molt interessants. La majoria de vegades que he fet aquest joc, a mesura que la història passa de boca en boca va perdent detalls, va canviant perquè s’hi van afegint coses i arriba un punt on no té res a veure amb l’original.

Si disposo d’un projector, acostumo a posar la imatge de les quatre granotes vermelles com a fons de la història i és ben curiós el que passa:

el grup inicial de granotes que van pel bosc es transforma automàticament en quatre granotes vermelles que anaven pel bosc…

A l’hora de comunicar-nos hem de tenir present tots els estímuls que ens envolten i poden alterar (i fins hi tot adulterar) el nostre missatge.

Per finalitzar la dinàmica, amb el grup n’extreiem conclusions a partir de preguntes del tipus:

  • Què ha pàssat?
  • En quins moments ens podria passar alguna cosa similar?
  • Què podem fer per a que no es perdi el missatge?

I per acabar us llenço una pregunta:

El què et dic és el què escoltes?

Una dinàmica per a treballar en equip

En formacions que he realitzat a grups d’adolescents i joves, una de les demandes ocultes que he rebut és la d’introduir el treball en equip dins el grup. O sigui, aconseguir canviar la perpectiva del grup-classe:

Que passi de ser un grup d’alumnes, amb objectius diversos i individuals a esdevenir un equip, un equip de treball amb objectius comuns.

Com fer aquest canvi?

Penso que introduir una explicació teòrica sobre els beneficis de treballar en equip, de la riquesa que aporta aquesta altra manera de funcionar és interessant però en el context de formació on ho volia aplicar, joves amb necessitat d’una formació dinàmica i experiencial, vaig optar per treballar-ho a pertir de dinàmiques. Que els joves (també extrapolable a qualsevol col·lectiu) experimentessin què significa treballar en equip i que els pot aportar.

El grup el formaven 20 noies i nois, els vaig dividir en grups de 4 i les vaig proposar el següent exercici:

CONSTRUIM UNA TORRE

A cada grup els vaig donar una caixa amb unes 150 peces de fusta, com les de la primera imatge (aquestes peces són d’un joc de construccions anomenat Kapla). Els vaig dir que tenien una estona per a construir entre tots una torre. La torre havia de ser com ells i elles vulguessin, però tots havien de participar fent la construcció. Quan l’haguessin finalitzada es valoraria la solidesa, el disseny i l’alçada de les torres.

Un cop donades les instruccions cada grup havia de treballar de manera autònoma i el meu paper es limitava al d’observador, veure com es repartien les tasques, com prenien decisions en definitiva com es comunicava l’equip i el rol o rols que hi jugava cada membre.

Els grups van treballar perquè tenien clar l’objectiu: construir una torre, a poder ser la més maca. Però no tots els equips van treballar de la mateixa manera, i això es el que vam comentar després. Van haver uns equips que ràpidament van començar a construir, sense dir-se res abans, altres primer van parlar de com fer la torre, va haver un grup on tres membres es van posar d’acord i un altre anava per lliure, construint la seva torre…

Amb totes aquestes petites obesrvacions que acabo de fer es veu la potència de l’exercici i sobretot la importància del feedback posterior. Quan van estar acabades les torres, a cada grup-equip li vaig demanar:

  • Com us heu organitzat?
  • Com us heu sentit?
  • Què us sembla el resultat?

Entre tots i totes van extreure la conclusió que una bona manera de treballar en equip és a partir del consens i això s’aconseguiex amb paciència, escolta i flexibilitat.

Trobo que és una molt bona conclusió i tant de bo la tinguéssim present quan formem part d’un equip!!