Arxiu de la categoria: Desitjos

8 de març

8 de marçAvui és 8 de març, el dia de la dona treballadora. En comptes de ser un dia com qualsevol altre, avui hem de recordar que les dones també treballen, també tenen els matexos drets que nosaltres els homes… si ho hem de recordar és perquè potser hi ha gent que encara no ho té clar. Fins quan?

Aquest matí, en obrir el facebook, he trobat una entrada d’en Carles Capdevila on compartia un conte de la Sònia Moll i m’ha agradat molt i crec que ve a explicar perfectament el perquè encara hem de recordar i remarcar els dies 8 de març. Perquè 8 de març és cada dia. Acompanyo l’entrada amb un dibuix d’en Joan Turu que il·ustra perfectament tot aixó.

El conte porta per títol: LA PRINCESA CAVALLER, i diu així:

Doncs no. No totes les princeses tenen el cabell llarg, ni totes són rosses. No és cert. Podríem dir que totes són boniques, però no com tu et penses, no com ho has vist a les pel·lícules. Perquè suposo que és a les pel·lícules oi, que que ho has vist?, que les princeses són rosses i boniques i tenen el cabell molt llarg i sedós i duen vestits de gasa. Sí que és veritat que potser hauríem d’admetre que totes són boniques, però no així, saps?, no com tu et penses, no fràgils i etèries i volàtils. Algunes, saps?, tenen una bellesa rara, inquietant, obscura. Per això no podem deixar de mirar-les, i ens arrosseguen amb una força més obscura encara, com l’aigua negra del riu. Algunes princeses tenen una bellesa terrible que xucla l’ànima i la buida. Són boniques, d’acord, totes ho són. Però no totes són rosses, ni tenen el cabell llarg, i no totes tenen príncep, saps?, per ser princesa no cal que hi hagi un príncep.

Tampoc no totes les princeses duen sabatetes de taló ni es deixen fotografiar el cul al costat del cul d’altres princeses que vénen a visitar-les mentre pugen les escales d’un palau ben visible. Les princeses que no coneixes agafen l’espasa quan cal i van a cavall i viuen en palaus invisibles i defensen regnes que no són de cap rei pare, sinó d’elles, només d’elles, i si cal tallen caps i rebenten cuirasses.

I no te’ls creguis quan et diuen que són fines i no poden dormir si hi ha un pèsol sota no sé quants matalassos. Menteixen. També menteixen quan et diuen que les bruixes les envegen i per això les fan dormir durant cent anys fins que arriba un príncep que les salva amb un petó. T’asseguro que no necessiten ningú que les vingui a salvar. I de petons, saps?, en tenen per donar i per vendre, i no en venen, en fan a tort i a dret, i molts, cada dia, no un cada cent anys. I, per si no ho sabies, les bruixes i les fades s’estimen. Això no t’ho han explicat?

No te’ls creguis quan et diguin que les princeses tenen els cabells llargs i rossos i la pell fina com pa d’àngel. Algunes tenen el cabell curt i rabiosament negre, i van a cavall o en bicicleta i es fan crostes als genolls i s’empastifen les mans i els peus i neden despullades en l’aigua gelada del riu i després s’eixuguen al sol com llangardaixos. I fan molt de soroll quan riuen. Tornen a casa pel camí del bosc, amb els peus descalços i l’olor de la terra adherida per sempre a la pell, als cabells, al ventre. Tornen a casa amb gana de lloba i mengen pa i olives i mel. I res ni ningú no els pren la vida.

També he trobat un vídeo on l’autora ens l’explica:

Tant de bo aquest conte us pugui ser útil per a treballar amb el vostre alumnat (això va per la gent del món docent) i serveixi per a trencar esteriotips, idees preconcebudes, creences limitants i continuar construint un món just i igualitari.

Nit de Reis

reisAvui és 5 de gener, vigília de reis. Aquesta nit anirem a dormir d’hora amb la il·lusió que demà, al llevar-nos, trobem els regals que hem escrit a la carta. És un dia màgic, oi?

L’any passat, per aquestes dates ja vaig fer una entrada compartint un vídeo sobre una particular carta als reis. Aquell cop eren els nens i les nenes que demanaven més atenció dels seus pares. Aquest era el seu desig més gran, no els calia una gran joguina si tenien la mare o el pare al seu costat. En una societat sovint massa ràpida i enfocada en produir, s’obliden les coses més bàsiques, els detalls que ens fan ser humans…

Aquest cop, la carta és ben senzilla. Demano als reis d’orient una sola cosa, demano ALEGRIA. L’alegria és una emoció, que podem sentir o no. D’una banda, això dependrà del que ens passi perquè hi ha situacións que la provoquen i també dependrà del que vulguem sentir, perquè nosaltres també ens podem fer venir l’alegria.

Als reis d’orient els demano aquella alegria que ens ajuda a llevar-nos cada matí, l’alegria de saber-nos estimats i d’estimar als altres, l’alegria de compartir el nostre dia a dia amb la gent que ens envolta, l’alegria que ens deixa entreveure l’esperança quan passem o quan vivim un mal moment, l’alegria de gaudir de la vida…

Com diu Viktor Frankl:

“Independentment de les circumstàncies que et toquin viure, sempre et queda la llibertat d’escollir com viure-les”

BONA NIT DE REIS i que us portin molta ALEGRIA!

LA CARTA ALS REIS

Si teniu canalla corrent per casa, segur que porten uns dies donant-li voltes a la carta que han d’escriure als reis. Amb això els anuncis de la tele els “ajuden” força, oi?

De tots aquests anuncis, aquest any n’hi ha un que m’ha cridat l’atenció pel missatge que ens transmet. És el d’Ikea, de ben segur que molts ja l’haureu vist. M’agrada molt com està fet i la idea que ens fa arribar:

Què necessiten, realment, els nostres fills i filles?


Aquesta demanda que fan els infants de l’anunci (segurament fruit dels publicitaris encarregats de la campanya) crec que no s’allunya massa de la realitat que viuen massa nenes i nens. Els nostres fills i filles ens volen a prop, ens necessiten en el seu dia a dia. Volen compartir estones amb nosaltres per explicar-nos les seves coses, per fer-nos pessigolles, per jugar junts i riure o enfadar-nos o fer-nos petons o anar al parc o a la muntanya o quedar-nos a casa o portar-nos la contrària o explicar-nos què han fet a l’escola i preguntar-nos què hem fet a la feina o…..

Necessiten presència activa dels seus pares!!!

No n’hi ha prou en estar junts a casa i cadascú al seu racó: els petits a la tele o amb la tauleta o amb un mòbil jugant. Amb això no vull dir que no puguin fer-ho de tant en tant, però hem d’entendre que aquest recurs “fàcil” per a que el nen no molesti, convertir-lo en un costum és dolent per a ells i elles i també per a nosaltres. Els estem perdent, ens estem desconnectant del seu present, de les seves necessitats i de les nostres. Perquè el fet de tenir fills i filles ha estat una decisió nostra i n’hem de ser responsables!

No els podem “comprar” amb la joguina més fantàstica que hi hagi al mercat, i llavors desaparèixer del seu costat. Hem d’estar a prop seu i compartir plegats la vida.

Desitjo un 2015 ple de temps per compartir amb els que estimem!

i que sigui un desig per sempre….

Bon inici de curs

Després d’aquest llarg parèntesi, m’animo a tornar a escriure altre cop per a compartir amb vosaltres un text que m’ha arribat gràcies al Manel, un profe de secundària que participa en un dels cursos que estic tutoritzant a PrisMa. Ens va comentar en Manel, que una amiga seva li havia enviat i el volia compartir amb la gent del curs. I ara sóc jo, que després de llegir-lo, també m’han entrat ganes de compartir-lo amb tots i totes i aquí us el deixo:

“ESOS LOCOS MAESTROS”

Esos locos que enseñan. Yo los conozco. Los he visto muchas veces. Son raros. Algunos salen temprano por la mañana y están en el cole una hora antes, otros salen del cole una hora más tarde porque tienen entrevistas con los padres que trabajan y no pueden acudir a otra hora, otros recorren todos los días más de 100 Km. de ida y otros tantos de vuelta. Están locos.

En verano les dan vacaciones, pero no desconectan del todo, piensan en sus clases, preparan tareas para el curso siguiente. En invierno hablan mucho, siempre llevan caramelos de miel y limón en los bolsillos, otros con una botella de agua a su lado. Su garganta siempre está dolorida, pero siguen enseñando, a veces fuerzan su voz, pero siguen transmitiendo sus conocimientos con cariño e ilusión.

Yo los he visto, no están bien de la cabeza. Salen de excursión con sus alumnos y se encargan de gestionar autorizaciones, recogida de dinero y responsabilidad extra.

Qué será de ellos y ellas. Por la noche sueñan con el colegio, se les aparecen planetas, ecosistemas y personajes históricos. He escuchado que llegan cargados con cuadernillos y exámenes, que han corregido la tarde anterior en su casa.

Son mujeres y hombres, casados, solteros… de diferentes edades, pero a todos les apasiona su trabajo, ver crecer a sus alumnos, ayudarlos y conseguir de ellos ciudadanos competentes.

Los he visto muchas veces. Están mal de la cabeza. Algunos dicen de ellos que viven muy bien, pero les han recortado el sueldo y siguen trabajando incluso más que antes, algunos no miran ni su nómina porque su pasión por la enseñanza los hace ciegos a pensar en el cobro. Disfrutan con lo que hacen, aunque haya padres que no los valoren, les critiquen e incluso les quiten autoridad, (a veces hasta les agreden), pero ellos siguen hacia adelante.

Están mal; por las tardes quedan para hacer cursos de formación y no les importa perder tiempo de su ocio para reciclarse.

Dicen que son autocríticos y que hacen balance de sus experiencias educativas, que se frustran cuando no salen las cosas como esperaban, que se alegran cuando sus alumnos avanzan.

Están mal de la cabeza, yo los he visto. Dicen de algunos que fueron muy importantes, que siempre tienen palabras de aliento; dicen sólo que son MAESTROS y que se sienten MUY ORGULLOSOS DE SERLO.

Si conocéis alguno enviarle esta reflexión, quizá se sienta identificado”.

Desitjo que tingueu un bon inici de curs i que a pesar de les circumstàncies que ens toca viure no perdem la il·lusió de continuar fent la nostra tasca amb responsabilitat i alegria.

EL VENEDOR DE SOMNIS

Aqui teniu un curt que ens convida a somiar, a lluitar per allò què volem, a creure en que podem arribar-hi.

Després de veure que el congrès ha admès a tràmit la ILP sobre dació en pagament presentada per la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, confirma aquesta idea, oi?

BONES FESTES

En aquests temps que ens toca viure, plens de sacrificis i de pessimisme oblidem la força dels petits gestos.

Aquest vídeo ens ho recorda. No cal fer grans gestes per a canviar el món, hem de fixar-nos en els que tenim més a prop i començar per aquí.

Desitjo que acabem el 2012 amb esperança i empenta per agafar el nou any il·lusionats