Arxiu de la categoria: Adolescents

COACHING EDUCATIU

Un dels camps on utilitzo la metodologia coaching és en l’àmbit escolar. El coaching, que es basa en la conversa significativa entre el coach i el seu client, té una gran aplicabilitatEscola en aquest món.

El coaching per a docents o COACHING EDUCATIU es pot definir com una metodologia que busca una manera d’entendre l’educació des de la responsabilitat. La responsabilitat de l’agent educatiu cap a la seva tasca i cap als seu alumnat i la responsabilitat de l’alumne envers el seu propi procés d’aprenentatge. Aquesta metodologia es vertebra des de la idea “d’aprendre a aprendre” on els educadors, a partir  del diàleg i la conversa transformadora, motiven i acompanyen el seu alumnat cap als objectius que s’han plantejat.

Podem dir que és una metodologia on l’alumne esdevé protagonista de les seves nens ESOdecisions i el docent anima, confronta, escolta, retorna i sobretot motiva cap a lacció per aconseguir els objectius fixats. Precisament, aquestes competències i habilitats són les que es treballen des del coaching.

L’escolta activa, l’empatia, l’art de fer “bones preguntes” i el feedback són peces clau en un procés de coaching. Per tant, quan un professional de l’educació s’endinsa en aquesta metodologia, ha de practicar-les i fugir de l’etiquetatge de l’alumnat, de les pressuposicions, d’emetre judicis i d’aconsellar quan no se li demana. S’ha de treballar des de la paciència, adequant-se al ritme de l’altre i descobrir què és el que realment necessita.

THE POTTER

Sota aquest títol trobem un cuidat vídeo d’animació 3D sobre l’aprenentage significatiu.

La història ens situa en un taller de ceràmica on mestre i aprenent estan treballant i…

Hi ha força aspectes a destacar en aquest conte. Per exemple, les ganes d’aprendre del noi, la paciència del mestre, la confiança que deposita el mestre en el seu alumne, l’afany de superació, la constància, la paciència… i molts altres punts que podeu anar comentant tots vosaltres.

Crec que ara que estem acabant el primer trimestre és moment per a fer balanç de com han anat aquests primers mesos al centre educatiu i el vídeo que acabeu de veure pot ser un bon punt de partida:

  • Quin model de docent estic sent?
  • Com treballen els meus alumnes?
  • Els hi brillen els ulls davant les novetats que els hi aporto?
  • Com estic al centre educatiu?
  • Com em sento dins l’aula?
  • Què he après dels meus alumnes aquest primer trimestre?
  • Què han après de mi els meus alumnes?

Vinga, a seguir creant màgia!

L’ARBRE DE LES EMOCIONS

Arbre emoAquest curs estic realitzant un assessorament als tutors i tutores de l’ESO i Batxillerat de l’escola Joan Pelegrí. L’objectiu d’aquesta formació és el d’introduir l’educació emocional a la tutoria, per a que els adolescents i joves desenvolupin la seva competència emocional a partir d’activitats i dinàmiques.

Com que és un projecte global a nivell d’escola (tots els grups estan inclosos dins el programa) vam pensar que estaria bé que una de les primeres activitats a realitzar fos comuna a tots ells. D’aquesta manera va sorgir la idea de construir un arbre ple d’emocions per a cada aula.

La llavor d’aquests arbres prové d’una experiència que vaig conèixer a la Llar d’Infants La Baldufa, on des de fa uns anys, a l’inici de curs, conviden a les famílies a expressar les emocions que els representa entrar dins la Llar. Per poder-ho representar i compartir amb la resta de famílies, contrueixen un arbre al passadís i cada família aporta una mà (com si fos una fulla) amb les emocions d’inici de curs.arbre 2

Vaig trobar que era una idea excel·lent, i ho vaig traslladar cap al món dels adolescents. Per tant, l’activitat que vam preparar per a l’ESO i Batxillerat consistia en que cada grup – classe havia de construir un arbre on cada fulla representés les emocions que ha sentit l’alumne al tornar a l’escola després  de l’estiu. Per personalitzar-ho una mica més, els arbres, enlloc de fulles tindrien mans. Una mà per a cada integrant del grup.

El procediment per a realitzar l’activitat és el següent:

Es reparteix a cada alumne un full per a que hi dibuixi la silueta de la seva mà. Dins d’aquesta mà hi ha d’escriure les emocions que ha sentit durant aquest inici de curs. S’hi pot posar noms d’emocions, alguna frase que expliqui el seu estat, el que han sentit. Al mateix temps se’ls facilitarà colors i/o retoladors per a que decorin la seva mà com més els hi agrada.

arbre 3El tronc de l’arbre ha de ser gran per a que hi càpiguen totes les mans que formaran la copa de l’arbre. Aquest tronc es pot haver preparat abans per part de la tutora o tutor o es pot demanar a un grup d’alumnes que el facin.

Un cop tothom ha acabat la seva mà es penja en el mural. Es pot fer que cada alumne s’aixequi, pengi la seva mà i expliqui el que ha posat.

L’activitat ha estat un èxit, com podeu observar amb les diferents fotografies que acompanyen aquesta entrada del blog. Cada grup classes, des de 1r d’ESO fins a 2n de Batxillerat ha realitzat el seu arbre. Un arbre únic, ja que un dels objectius de l’activitat era fugir d’uniformitat, o sigui, cada classe feia “el seu” arbre, com a elles i a ells els sembles, des de la seva estètica.

En el moment d’explicar l’activitat a les tutores i als tutors dels diferents nivells, se’ls va donar total llibertat per a realitzar els arbres com volguessin. Fins i tot, durant la sessió formativa van sorgir idees diferents a l’arbre. Com per exemple fer una agrupació de mans inspirada en el món casteller o  simbolitzant la via catalana o fins i tot substituir l’arbre per un raïm, com podeu veure en la imatge següent:altres arbres

Tot això s’ha realitzat perquè els joves aprenguin a expressar les seves emocions, o sigui, què senten en un moment determinat i a aprendre a comentar-ho als altres. En definitiva, adquirir vocabulari emocional i compartir-ho amb l’entorn.

Com a final d’activitat s’ha proposat mantenir aquests arbres a l’aula fins a final de curs, i així cap al maig tornar a fer unes noves mans amb les emocions que han sentit durant el curs escolar. D’aquesta forma es pot descobrir l’evolució emocional al llarg del curs escolar.arbre 4

Ha estat molt interessant escoltar l’experiència viscuda pels tutors i tutores al realitzar l’activitat amb els seus alumnes. S’observen diferents maneres de viure les emocions segons l’edat de les noies i els nois. Per exemple:

  • A primer d’ESO les emocions més comuns aquest inici de curs han estat la por, la incertesa, el nerviosisme ja que entraven en una etapa nova, tindrien nous companys, nous professors. Tot i això també han manifestat emocions d’alegria per retrobar-se amb companys de primària, la il·lusió per començar una nova etapa escolar, etc
  • Als cursos de 2n, 3r i 4t d’ESO han aparegut emocions semblants, des de la mandra i l’aborriment que suposa la tornada a l’escola fins les ganes de retrobar-se amb els companys.
  • Als dos nivells de batxillerat han aparegut algunes emocions que la gent de l’ESO no havien posat: la preocupació, l’estrès i la por per no aconseguir superar aquest cicle. Tot i que també han manifestat alegria i joia per tornar a estar junts a l’escola.

Ara, per a finalitzar aquesta activitat només queda esperar que el curs vagi avançant, com ja comentava una mica més mansamunt, i repetir-ho per descobrir els canvis en les emocions que s’han anat sentint durant el curs. Això no ho sabrem fins al maig del 2014.

Com esteu observant he anat posant tot d’imatges d’uns quants arbres que s’han anat realitzant. N’hi han molts més ja que és una escola gran, una escola de 6 línies, i totes les classes hi han participat. Imagineu-vos, s’han creat 36 arbres: un petit bosc d’emocions.

Visualment són molt macos, cada un té la seva estètica i la seva personalitat perquè cada grup és divers. Aquest també ha estat un dels aprenentages a ressaltar de l’activitat: entendre que cadascú és diferent i únic i s’ha de respectar.

més arbres

i què deu sentir l’altre?

endollsL’empatia és una competència emocional que ens permet entendre què li passa a l’altre i comprendre les seves emocions. La podem definir com la capacitat de captar els sentiments i punts de vista de les persones i interessar-nos activament per les coses que els preocupen. En les relacions interpersonals és una habilitat fonamental.

De la mateixa manera que els endolls que acompanyen aquesta entrada, l’empatia ajuda a connectar-nos amb el nostre entorn, a preocupar-nos pels altres, en definitiva a construir xarxes.

Com senyala Rafel Bisquerra a Psicopedagogía de la Emociones, un dels aspectes a treballar quan volem ser més conscients de les emocions pròpies i dels altres és la comprensió de les emocions, que es pot explicar com la capacitat de percebre amb precisió les emocions i sentiments dels altres i implicar-se empàticament en les seves vivències emocionals.

En el món adolescent, és bàsic trabllar aquesta habilitat. Degut als canvis que experimenten al passar d’infant a jove, la relació amb el món adult es deteriora molt. Molts adolescents veuen els adults, sobretot els pares o els docents, com una amenaça a la seva afirmació. S’estan obrint pas cap a un nou món que se’ls presenta, el món dels grans i ho volen fer a la seva manera. Per això, el grup d’iguals (la colla) es converteix en la seva referència i en canvi, la relació amb l’adult (que representa la norma) entra en crisi. És llei de vida, no?

Tot i això, crec que hem d’introduir altres punts de vista en la vida de l’adolescent, els hem de fer pensar en l’empatia amb tothom que els envolta, els hem de fer qüestionar si les seves accions són bones per a tothom, si són ecològiques. No estic dient que els hem d’alliçonar o penalitzar perquè pensen com pensen, sinó que els hem d’oferir possibilitats per a que aprenguin a flexibilitzar la seva perspectiva.

El coaching és una bona metodologia per a introduir aquestes qüestions en el dia a dia amb l’adolescent. A través de preguntes es convida a l’adolescent a qüestionar-se com es relaciona amb el seu entorn. Alguns exemples:

  • Si fossis la teva mare què faries davant el que m’acabes d’explicar?
  • Imagina’t que ja ets gran i tens un fill que té la teva edat actual. Què li diries?
  • Per a què fa això el teu pare? Quina és la seva intenció?
  • Què devia pensar la teva professora quan li vas respondre d’aquella manera? Com es devia sentir?

Ja fa un temps vaig penjar una entrada on explicava un exercici que feia en la tutoria de 4ESO per a treballar precisament l’empatia. La dinàmica porta per nom Tengo un hijo adolescente. I en alguna sessió de coaching amb adolescents, l’he recuperda fent-los treballar a partir del text on la mare explica la seva perplexitat al descobrir que el seu nen ja no és “aquell nen”. Ajuda molt a entrar en la perspectiva de les seves mares i pares. La pregunta clau que els plantejo és:

  • Com es deuen sentir els teus pares davant els canvis que estàs fent?

A partir d’aquí es vertebra una conversa enfocada a entendre el punt de vista de l’altre, en definitiva, es convida a EMPATITZAR amb l’altre.

PUNT DE TROBADA

Punt de trobada, espai de coaching per a joves

És un projecte que inicio conjuntament amb Marta Albadalejo per a introduir el coaching als adolescents i joves.

Hi ha adolescents o joves que no saben què volen. La família intueix desmotivació del jove, desorientació davant l’amplitud d’opcions de futur que se li presenten i fins i tot desànim o aclaparament davant la pressió social.

 

Objectius del coaching per a joves:

• Aportar estratègies perquè l’adolescent o jove es responsabilitzi de la seva situació.

• Canviar la percepció d’un mateix i aprendre a cercar noves respostes.

• Aprendre a superar els obstacles i ser pro actiu.

• Adquirir el compromís amb la pròpia millora.

• Establir i realitzar un pla d’acció per al canvi.

Dirigit: Aadolescents i joves a partir de 14a.

Lloc: Gran Via de les Corts Catalanes, 566, 4t A

Horari: Dimecres de 18h a 19.30h

Dates: 10, 17  i 24 d’octubre; 7, 21 i 28 de novembre.

Docents-coachs: Marta Albaladejo i Francesc Sedó.

Preu: 45€ al mes (o bé 80€ si es paga tot a l’inici)

T’hi pots apuntar escribint un correu a secretaria@coaching-comunicacio.com o trucant als telèfons: 660 156 373 o al  934536879

Presentació gratuïta el dijous 27 de setembre a les 18.30h

Coaching per a Adolescents i Joves

Un camp on es pot aplicar la metodologia coaching és en l’acompanyament en el desenvolupament personal de l’adolescent i/o jove i la seva família.

Existeix un nombre de famílies que es troben que el seu fill o la seva filla no sap què vol, s’intueix una desmotivació o davant tota l’oferta de futur que se li obre es queda aclaparat.

El coaching aporta una nova forma de fer front a aquesta problemàtica. Treballa des de la responsabilització del jove i la seva família per a fer front a la situació i cercar objectius de millora i compromís per a arribar-hi.

Objectius del coaching per a adolescents i joves:

  • Aportar estratègies per a que l’adolescent i/o jove es responsabilitzi de la seva situació.
  • Canviar la percepció d’un mateix i aprendre a cercar noves respostes.
  • Treballar el compromís per a millorar la situació actual de l’adolescent.
  • Aprendre a superar obstacles i ser pro actiu.
  • Establir i realitzar un pla d’acció per al canvi.

Destinataris del coaching per a adolescents i joves:

  • Adolescents i/o joves amb ganes de millorar la seva situació actual davant el fracàs escolar.
  • Adolescents i/o joves desorientats davant el futur que se’ls presenta.

En Marc sóc jo!

Llegint el llibre “Aplícate el cuento” d’en Jaume Soler i la Mª Mercè Conangla, he trobat un conte d’en Gerard Fuller, molt adient pel tema que vull comentar-vos. Es titula “Ronaldo soy yo” i jo m’he pres la llibertat de fer-ne una traducció lliure al català. Aquí la teniu:

EN MARC SÓC JO!

Un matí, en un parc, hi passejava un pare empenyent un cotxet on hi plorava el seu fill d’un any i mig. Mentre el pare passejava la criatura per tot el parc, anava dient ben baixet i suau:

– Tranquil, Marc. Calma’t, Marc. No n’hi ha per tant, Marc. Relaxa’t, Marc, tot anirà bé, ja veuràs….

Una dona que passava per allà, li digué al pare:

– Vostè si que sap com parlar a un nen enfadat… amb calma, amb suavitat. Què bé que ho està fent!

La dona es va inclinar cap a l’infant i tendrament li digué:

– Què et passa Marc, per què estàs tan enfadat?

Llavors el pare, ràpidament li digué a la dona:

– Oh, no senyora… el seu nom és Pau. En Marc sóc jo!

Aquesta breu història mostra un mecanisme que utilitza el pare per cercar la tranquil·litat i l’espai per acollir els plors del seu fill. Quants cops ens hi hem trobat en situacions com aquesta!

L’estratègia del pare és emocionalment ecològica. Abans d’actuar empès per les emocions que està vivint, inverteix temps per a trobar una millor manera de fer-hi front. Si es deixa endur per l’emoció acabarà contagiat pels plors del nen i farà coses que després no hauria volgut fer. Cercar la calma, donar temps a elaborar una millor resposta, deixar que la nostra part racional aculli l’emoció i l’ompli de significat, li aporti una altra visió li serà molt útil per construir una bona resposta.

En altres àmbits també ens trobem situacions com aquesta, oi? A vegades a l’escola o a l’institut també ens passa. L’alumnat respon d’una manera que no esperem i això ens pot fer “perdre els nervis”. Potser no callen o no fan cas o es revolten davant la proposta que els hi estàs fent o contesten malament, es manquen el respecte… Com podem gestionar-ho?

L’exemple del pare ens pot ser útil. Primer hem de trobar un espai de calma interior per a poder fer front a la ràbia o frustració que ens genera aquesta situació. Un cop estiguem més tranquils podrem cercar la millor manera per sortir-nos-en. Si ens deixem endur pel clima que s’està creant, de ben segur que la manera de solucionar-ho no serà gens adient. En canvi, si ens permetem un breu espai de reflexió podrem pensar una diferent manera de treballar-ho.

Coaching i família

El passat dissabte, dia 21 de maig, vaig participar com a ponent en una taula de treball, en el I Congreso Nacional de Coaching y Liderazgo.

Ha estat una experiència gratificant, motivadora i de molt aprenentatge.

La taula en la qual vaig participar tractava sobre el tema de coaching i família. Hi vaig fer una presentació sobre com establir límits per a millorar la convivència familiar.

Aquí teniu la presentació:


La tristesa i la ràbia

Avui, un conte d’en Jorge Bucay del seu recull “Cuentos para pensar”.

LA TRISTEZA Y LA FURIA

En un recinto encantado donde los hombres nunca pueden llegar, o quizás donde los hombres transitan eternamente sin darse cuenta… Había un estanque maravilloso.

Era una laguna de agua cristalina y pura donde nadaban peces de todos los colores y donde todas las tonalidades del verde se reflejaban permanentemente…

Hasta aquel estanque mágico y transparente se acercaron la tristeza y la furia para bañarse en mutua compañía. Las dos se quitaron sus vestidos y, desnudas, entraron en el estanque.

La furia, que tenía prisa (como siempre le ocurre a la furia), urgida – sin saber por qué -, se bañó rápidamente y, más rápidamente aún, salió del agua…

Pero la furia es ciega o, por lo menos, no distingue claramente la realidad. Así que, desnuda y apurada, se puso, al salir, el primer vestido que encontró…. Y sucedió que aquel vestido no era el suyo, sino el de la tristeza… Y así, vestida de tristeza, la furia se fue.

Muy calmada, muy serena, dispuesta como siempre a quedarse en el lugar donde está, la tristeza terminó su baño y, sin ninguna prisa – o, mejor dicho, sin conciencia del paso del tiempo -, con pereza y lentamente, salió del estanque. En la orilla se dió cuenta de que su ropa ya no estaba.

Como todos sabemos, si hay algo que a la tristeza no le gusta es quedar al desnudo. Así que se puso la única ropa que había junto al estanque: el vestido de la furia.

Cuentan que desde entonces, muchas veces uno se encuentra con la furia, ciega, cruel, terrible y enfadada. Pero si nos damos tiempo para mirar bien, nos damos cuenta de que esta furia que vemos es sólo un disfraz, y que detrás del disfraz de la furia, en realidad, está escondida la tristeza.

Quan vaig descobrir aquest conte em va semblar molt poderós, em va servir per entendre que massa vegades m’he trobat amb situacions de ràbia descontrolada (per exemple treballant amb grups d’adolescents i joves). I si a poc a poc et deixen escoltar-los descobreixes que darrera aquesta aparença rabiosa i agressiva s’hi amaga la tristesa, la por, el fet de sentir-se poc valorats, desorientats…

Una dinàmica per a treballar en equip

En formacions que he realitzat a grups d’adolescents i joves, una de les demandes ocultes que he rebut és la d’introduir el treball en equip dins el grup. O sigui, aconseguir canviar la perpectiva del grup-classe:

Que passi de ser un grup d’alumnes, amb objectius diversos i individuals a esdevenir un equip, un equip de treball amb objectius comuns.

Com fer aquest canvi?

Penso que introduir una explicació teòrica sobre els beneficis de treballar en equip, de la riquesa que aporta aquesta altra manera de funcionar és interessant però en el context de formació on ho volia aplicar, joves amb necessitat d’una formació dinàmica i experiencial, vaig optar per treballar-ho a pertir de dinàmiques. Que els joves (també extrapolable a qualsevol col·lectiu) experimentessin què significa treballar en equip i que els pot aportar.

El grup el formaven 20 noies i nois, els vaig dividir en grups de 4 i les vaig proposar el següent exercici:

CONSTRUIM UNA TORRE

A cada grup els vaig donar una caixa amb unes 150 peces de fusta, com les de la primera imatge (aquestes peces són d’un joc de construccions anomenat Kapla). Els vaig dir que tenien una estona per a construir entre tots una torre. La torre havia de ser com ells i elles vulguessin, però tots havien de participar fent la construcció. Quan l’haguessin finalitzada es valoraria la solidesa, el disseny i l’alçada de les torres.

Un cop donades les instruccions cada grup havia de treballar de manera autònoma i el meu paper es limitava al d’observador, veure com es repartien les tasques, com prenien decisions en definitiva com es comunicava l’equip i el rol o rols que hi jugava cada membre.

Els grups van treballar perquè tenien clar l’objectiu: construir una torre, a poder ser la més maca. Però no tots els equips van treballar de la mateixa manera, i això es el que vam comentar després. Van haver uns equips que ràpidament van començar a construir, sense dir-se res abans, altres primer van parlar de com fer la torre, va haver un grup on tres membres es van posar d’acord i un altre anava per lliure, construint la seva torre…

Amb totes aquestes petites obesrvacions que acabo de fer es veu la potència de l’exercici i sobretot la importància del feedback posterior. Quan van estar acabades les torres, a cada grup-equip li vaig demanar:

  • Com us heu organitzat?
  • Com us heu sentit?
  • Què us sembla el resultat?

Entre tots i totes van extreure la conclusió que una bona manera de treballar en equip és a partir del consens i això s’aconseguiex amb paciència, escolta i flexibilitat.

Trobo que és una molt bona conclusió i tant de bo la tinguéssim present quan formem part d’un equip!!