Una reflexió sobre educació

Des de la meva experiència personal, l’ofici de la docència és més complex del que em pensava abans d’exercir-lo. El primer cop que em vaig trobar dins l’aula, envoltat d’adolescents vaig ser conscient que el que jo m’havia imaginat i el que m’estava trobant era ben diferent. Segurament degut a la meva ingenuïtat de profe novell, tenia la idea que l’alumnat m’acolliria amb tranquil·litat, amb ganes d’escoltar i atendre les meves propostes. I sobretot, que sabrien veure la meva autoritat, ja que jo era l’adult i ells i elles adolescents de 14 anys que tindrien clar el funcionament d’una hora de classe.

Ja us podeu imaginar la bufetada de realitat que vaig rebre. A mi, ni a la facultat de química on no hi havia cap assignatura dedicada a la docència, però paradoxalment, la docència n’és una sortida professional, ni al curs del CAP on les pràctiques que vam fer van ser molt testimonials, em van ensenyar com posicionar-me davant un grup, com articular propostes interessants per a les dues parts, com aconseguir que em respectessin, que em permetessin ser el seu referent en l’assignatura que els volia ensenyar…

Hi ha una dita que diu que l’experiència és un grau, i és certa, sempre i quan siguis conscient d’on estàs, de les coses que has d’anar canviant i evolucionis amb la realitat que et toca viure. I crec que molts de nosaltres a partir de la nostra experiència docent hem anat canviant i millorant la nostra tasca.

Tot i això, molt sovint em pregunto què és el que necessitem per a realment desenvolupar la nostra tasca educactiva d’una forma efectiva i afectiva?

Des de fa un temps, i si aneu seguint el blog ja ho veieu, crec que una de les maneres és introduir la metodologia coaching. El coaching dóna eines per a canviar, per a evolucionar per a ser millor persona, millor professional, més conscient, més afí als vostres principis i valors.

Però penso que amb això no n’hi ha prou. Evidentment la reflexió personal i crítica, l’autoavaluació, la recerca i la creació de noves vies per a EDUCAR als infants i joves és essencial. Però també ha d’existir un recolzament a la tasca i un profund replantejament, per part de les institucions pertinents, de les polítiques educatives.

Moltes veus ja ho estan dient. Els mitjants de comunicació i Internet se n’estan fent ressó, però:

  • Quan començaran els canvis?
  • Què fa falta per a que les institucions s’adonin d’aquesta gran necessitat?

Un pensament sobre “Una reflexió sobre educació

  1. Tere Abellan

    Gràcies per aquest i altres articles tan clars i evidents. Les teves preguntes sempre ens fan reflexionar.
    Aquest article m’ha agradat especialment perquè compartir la sovint incompresió recoforta. Ajudem-nos i comprenem-nos entre nosaltres.
    Gràcies de nou

    Respon

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s