Història del martell

Un hombre quiere colgar un cuadro. El clavo ya lo tiene, pero le falta un martillo. El vecino tiene uno. Así, pues, nuestro hombre decide pedir al vecino que le preste el martillo.

Pero le asalta una duda: ¿Qué? ¿Y si no quiere prestármelo? Ahora recuerdo que ayer me saludó algo distraído. Quizás tenía prisa. Pero quizas la prisa no era más que un pretexto. Ese hombre abriga algo contra mí. ¿Qué puede ser? Yo no le he hecho nada; algo se habrá metido en la cabeza. Si alguien me pidiese prestada alguna herramienta, yo se la dejaría enseguida. ¿Por qué no ha de hacerlo él también? ¿Cómo puede uno negarse a hacer un favor tan sencillo a otro? Tipos como éste le amargan a uno la vida. Y luego todavía se imagina que dependo de él. Sólo porque tiene un martillo. Esto ya es el colmo.

Así nuestro hombre sale precipitado a casa del vecino, toca el timbre, se abre la puerta y antes de que el vecino tenga tiempo de decir «buenos días», nuestro hombre le grita furioso:

– ¡Quédese usted con su martillo, so penco!-

Aquesta història és d’en Paul Watzlavick, un dels principals autors de la Teoria de la Comunicació Humana i una important referència en el camp de la psicoteràpia. Creador de l’anomenada escola de Palo Alto a Califòrnia.

  • Què n’extreus de la història?
  • Què fas quan et passa alguna cosa semblant?
Anuncis

2 pensaments sobre “Història del martell

  1. Roger Vilalta

    Francesc, me l’has posat “a huevo” aquest conte.
    No hi ha coneixement, o coneixença, sense comunicació del tipus que sigui. I no només entre les persones, també amb la natura, que et proporciona paisatges per ser observats i tocats, aromes per olorar, fruits per tastar i fressa per sentir.
    Maluradament, però, no ens cal comunicar-nos, per tant conèixer, per prejutjar i crear els nostres propis (sovint amb ajuda d’agents externs massius) estereotips.
    En un terreny menys seriós, no he pogut evitar de recordar un acudit de l’Eugenio, que diu que era un paio tan susceptible tan susceptible que quan un conegut es creuava amb ell i li deia “hola, Joan, com estàs?”, el tio li responia: “doncs mira que tu!”.

    Respon

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s